Farinera borda
Amanita phalloides  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 | |||||||||
| Dades | |||||||||
| Font de | farinera borda | ||||||||
| Bolet | |||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Superregne | Eukaryota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Agaricales | ||||||||
| Família | Amanitaceae | ||||||||
| Gènere | Amanita | ||||||||
| Espècie | Amanita phalloides Link, 1833 | ||||||||
| Nomenclatura | |||||||||
| Basiònim | Agaricus phalloides | ||||||||
| Sinònims | Amanita phalloides var. alba Amanita phalloides var. euphalloides Amanita phalloides var. moravecii Amanita phalloides var. pulla Amanita phalloides var. striatula Amanita viridis Agaricus phalloides
| ||||||||
.svg){kind=icon}
La farinera borda, cogoma verda,[1] farinera verinosa, farinot o pentinella borda o cogoma borda (Amanita phalloides) és un bolet de l'ordre de les agaricals, que a vegades pot adoptar forma de fal·lus. És altament tòxica, i la responsable de la majoria de morts per la intoxicació en la ingesta de bolets.[2] Conté dos tipus de toxines: fal·lotoxines i amatoxines. El seu component tòxic principal és l'α-amanitina.
La farinera borda apareix preferentment en terrenys àcids i boscos de roure o avellaner però pot aparèixer també en pinedes calcàries. És un fong micorrizogen associat amb simbiosi a aquests arbres. Es troba d'estiu a la tardor.
Es pot confondre amb bolets del gènere Agaricus (xampinyons) amb altres del gènere Amanita, amb Macrolepiota procera, Russula virescens i fins i tot amb la llenega; tot i que aquesta no té ni volva ni anell, el capell de la farinera borda s'hi assembla quan és jove i està cobert per una substància enganxatosa com la llenega.
Al llarg de la història hi ha hagut varis personatges il·lustres que han mort per enverinament a causa d'aquest bolet. Sembla que Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, el rei pel qual apostaren els territoris de la Corona d'Aragó durant la Guerra de Successió, va morir intoxicat per la farinera borda. Destaquen altres personatges famosos com l'emperador romà Claudi, tot i no estar tan clar que fos per aquest bolet o per un verí posat en un plat de bolets.[3]
Descripció
[modifica]L'Amanita phalloides és un bolet gros, el capell fa entre 5 i 15 cm de diàmetre. Primer és hemisfèric i després agafa una forma plana.[4] De color pot ser groguenc o verd oliva però hi ha una varietat completament blanca. Les làmines són blanques. El peu o estípit és blanc amb taques grises i fa de 8 a 15 cm de llarg i d'1 a 2 cm de gruix amb una mena de sac o volva a la base. La volva pot faltar si no s'ha agafat el bolet sencer.
Té un gust prou bo, amb un agradós perfum de rosa quan és jove que esdevé molt desplaent envellint, però no s'ha de tastar per a identificar-la.[5]
Existeix igualment una forma rara de farinera borda enterament blanca (A. phalloides f. alba) descrita per Max Britzelmayr,[6][7] tanmateix, té un estatut encara tèrbol. Se'n troba sovint per mitjà d'espècimens de color totalment normal. Ha estat descrita el 2004 com a varietat distinta d’Amanita verna var. alba.[8] Les «veres» Amanita verna emergeixen a la primavera i es coloren de groc al contacte d'una solució d'hidròxid de potassi (KOH), contràriament a les farineres verinoses (Amanita phalloides).[9]
Creix a la tardor en els alzinerars, suredes i les màquies.
Distribució i hàbitat
[modifica]
La farinera borda és originària d'Europa, on està molt estesa.[11] Es pot trobar a les regions costaneres del sud d'Escandinàvia al nord, a Irlanda a l'oest, a l'est de Polònia i a l'oest de Rússia[12] i al sud dels Balcans, a Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal a la conca mediterrània, i al Marroc i Algèria al nord d'Àfrica.[13]> A l'Àsia occidental, s'ha informat de la seva presència en boscos del nord de l'Iran.[14] Hi ha registres de més a l'est d'Àsia, però encara no s'han confirmat com a Amanita phalloides.[15]
A finals del segle XIX, Charles Horton Peck havia informat d'A. phalloides a Amèrica del Nord.[16] El 1918, es van identificar mostres a l'est dels Estats Units com una espècie diferent encara que semblant, A. brunnescens, de George Francis Atkinson de la Universitat de Cornell.[17] A la dècada de 1970, havia quedat clar que A. phalloides es troba als Estats Units, aparentment s'ha introduït des d'Europa juntament amb els castanyers, amb poblacions a les costes oest i est.[17][18] Una revisió històrica de 2006 va concloure que les poblacions de la costa est foren introduïdes inadvertidament, probablement a les arrels d'altres plantes importades expressament, com ara les castanyes[19] Els orígens de les poblacions de la costa oest romanien poc clars, a causa dels escassos registres històrics,[15] però un estudi genètic de 2009 va proporcionar proves sòlides de com hauria estat introduït el fong a la costa oest d'Amèrica del Nord.[20] Observacions de diverses col·leccions de A. phalloides , de coníferes més que de boscos autòctons, han portat a la hipòtesi que l'espècie va ser introduïda a Amèrica del Nord diverses vegades. Es planteja la hipòtesi que les diverses introduccions van donar lloc a múltiples genotips que s'adapten a roures o coníferes.[21]
A. phalloides es va traslladar a nous països de l'hemisferi sud amb la importació de fustes dures i coníferes a finals del segle XX. Els roures introduïts semblen haver estat el vector a Austràlia i Amèrica del Sud; s'han registrat poblacions sota roures a Melbourne i Canberra[22][23][24] (on van morir dues persones el gener de 2012, de quatre que van ser enverinats)[25] i Adelaida,[26] així com Uruguai.[27] S'ha registrat sota altres arbres introduïts a Argentina.[28] Les plantacions de pins estan associades amb el fong a Tanzània[29] i Sud-àfrica, i també es troba sota roures i àlbers a Xile.[30][31] Diverses morts a l'Índia s'han atribuït també al bolet.[32]
Toxicitat
[modifica]
S'han fet molts estudis sobre la toxicitat d'aquest bolet però no hi ha antídot. S'estima que 30 grams (mig bolet) són suficients per matar una persona. En molts casos cal un trasplantament de fetge, i la supervivència a la intoxicació està molt relacionada amb el fet d'acudir ràpidament als serveis mèdics. La toxicitat no es redueix ni per cocció, ni fregint ni assecant el bolet.
Símptomes
[modifica]Com que sembla que té un gust bastant bo i que els símptomes tarden entre 6 i 24 hores a aparèixer, la perillositat augmenta. Inicialment els símptomes són de naturalesa gastrointestinal amb còlics biliars dolor abdominal, diarrea aquosa i vòmits que poden portar a la deshidratació i en casos severs a la hipotensió, taquicàrdia, hipoglucèmia i problemes d'acidesa. Aquests primers símptomes desapareixen en la segona fase, dos o tres dies després d'ingerir el bolet però després es deteriora el fetge i torna a haver-hi diarrees, deliris i coma entre altres. La mort generalment succeeix entre 6 i 16 dies a partir de l'enverinament.[33]
Tractament
[modifica]El consum del bolet és una emergència mèdica que requereix hospitalització. Les quatre categories principals de teràpia per a la intoxicació són l'atenció mèdica preliminar, les mesures de suport, els tractaments específics i el trasplantament hepàtic.[34]
L'atenció preliminar consisteix en la descontaminació gàstrica amb carbó activat o rentat gàstric; a causa del retard entre la ingestió i els primers símptomes d'intoxicació, és habitual que els pacients arribin al tractament moltes hores després de la ingestió, la qual cosa pot reduir l'eficàcia d'aquestes intervencions.[34][35] Les mesures de suport són dirigides a tractar la deshidratació que resulta de la pèrdua de líquids durant la fase gastrointestinal d'intoxicació i correcció de l'acidosi metabòlica, la hipoglucèmia, els desequilibris electròlits i l'alteració de la coagulació.[34]
No hi ha cap antídot definitiu disponible, però s'ha demostrat que alguns tractaments específics milloren la supervivència. S'ha informat que la benzilpenicil·lina per via intravenosa contínua de dosis altes és beneficiosa, tot i que es desconeix el mecanisme exacte,[36]i els assaigs amb cefalosporina es mostren prometedors. .[37][38] Algunes proves indiquen que la silibinina per via intravenosa, un extracte del card marià (Silybum marianum), pot ser beneficiosa per reduir els efectes de l'enverinament. Un assaig clínic a llarg termini de silibinina intravenosa va començar als EUA el 2010[39] La silibinina impedeix l'absorció d'amatoxines per cèl·lules hepàtiques, protegint així el teixit hepàtic no danyat; també estimula les ARN polimerases dependents de l'ADN, donant lloc a un augment de la síntesi d'ARN[40][41][42] basat en un tractament de 60 pacients amb silibinina, pacients que van començar el fàrmac abans de les 96 hores d'ingerir el bolet i que encara tenien la funció renal intacta van sobreviure. El febrer de 2014 encara no s'havia publicat la investigació de suport.
En pacients que desenvolupen insuficiència hepàtica, un trasplantament de fetge és sovint l'única opció per prevenir la mort. Els trasplantaments de fetge s'han convertit en una opció ben establerta en la intoxicació per amatoxines.[43][44][45]
Referències
[modifica]- ↑ Gràcia i Barba, Enric. La Clau dels Bolets. Volum 2. El Papiol: efadòs, 2022, p. 112. ISBN 978-84-19239-32-7.
- ↑ Benjamin, Denis R. «12. Amatoxin Syndrome: Poisoning by the Amanitins». A: Mushrooms: poisons and panaceas -- a handbook for naturalists, mycologists and physicians. New York: W.H. Freeman, 1995, p. 198-241. ISBN 9780716726005.
- ↑ Wasson, Robert Gordon «The death of Claudius, or mushrooms for murderers». Botanical Museum Leaflets, Harvard University, 23, 3, 1972, pàg. 101-128. ISSN: 0006-8098.
- ↑ Bresinsky, A.; Besl, H. A Colour Atlas of Poisonous Fungi. Wolfe Publishing, 1990, p. 26–9. ISBN 0-7234-1576-5.
- ↑ Zeitmayr, Linus; Zeitlmays, Linus. Wild Mushrooms: An Illustrated Handbook (en anglès). Transatlantic Arts, Incorporated, 1976-08, p. 61-62. ISBN 978-0-584-10324-3.
- ↑ Tulloss, Rodham E. «Amanita phalloides (Fr. : Fr.) Link "Euro-Asian Death Cap"» (en anglès). Amanita Studies site. Arxivat de l'original el 2012-08-25. [Consulta: 25 novembre 2024].
- ↑ Jordan, Peter. The Ultimate Mushroom Book: The Complete Guide to Identifying, Picking and Using Mushrooms - a Photographic A-Z of Types and 100 Original Recipes (en anglès). Lorenz Books, 1995. ISBN 978-1-85967-092-7.
- ↑ Neville, Pierre; Poumarat, Serge. Fungi Europaei: Amaniteae (en francès). Candusso, 2004. ISBN 978-88-901057-3-9.
- ↑ Tulloss, Rodham E. «Amanita verna (Bull.: Fr.) Lam. "European Springtime Destroying Angel"» (en anglès). Amanita Studies site. Arxivat de l'original el 2012-02-21. [Consulta: 25 novembre 2024].
- ↑ Trim, Geoffrey M; McKeown, Robin V; Le Couteur, David G; Lepp, Heino; Hall, Matthew J «Poisoning by Amanita phalloides (“deathcap”) mushrooms in the Australian Capital Territory» (en anglès). Medical Journal of Australia, 171, 5, 9-1999, pàg. 247–249. DOI: 10.5694/j.1326-5377.1999.tb123631.x. ISSN: 0025-729X.
- ↑ Lange, Lene «The distribution of macromycetes in Europe». Dansk Botanisk Arkiv, vol. 30, 1974, pàg. 5–105. ISSN: 0011-6211.
- ↑ Neville, Pierre; Poumarat, Serge. Amaniteae: Amanita, Limacella and Torrendia. Alassio: Edizioni Candusso, 2004 (Fungi Europaei (9)). ISBN 978-88-901057-3-9.
- ↑ Malençon, Georges. Flore des Champignons Supérieurs du Maroc I. Rabat: Faculté des Sciences, 1970 (Travaux de l'Institut scientifique chérifien et de la Faculté des sciences. Série botanique et biologie végétale (32)). OCLC 915096.
- ↑ Asef, M.R. 2009. Poisonous mushrooms of Iran. Iran-shenasi publishing.
- ↑ 15,0 15,1 Pringle, Anne «Last chance to know? Using literature to explore the biogeography of and invasion biology of the death cap mushroom Amanita phalloides (Vaill. Ex Fr. :Fr) Link». Biological Invasions, vol. 8, 5, 7-2006, pàg. 1131–1144. Bibcode: 2006BiInv...8.1131P. DOI: 10.1007/s10530-005-3804-2.
- ↑ Peck, Charles H. Annual report of the state botanist. Albany: University of the State of New York, 1897. OCLC 1185748.
- ↑ 17,0 17,1 Litten, W. «The most poisonous mushrooms». Scientific American, vol. 232, 3, 3-1975, pàg. 90–101. Bibcode: 1975SciAm.232c..90L. DOI: 10.1038/scientificamerican0375-90. PMID: 1114308.
- ↑ Benjamin, p.204
- ↑ Berch, Shannon; Kroeger, Paul; Finston, Terrie «The Death Cap mushroom (Amanita phalloides) moves to a native tree in Victoria, British Columbia». Botany, 2016.
- ↑ Pringle, Anne; Adams, Rachel I.; Cross, Hugh B.; Burns, Thomas D. «The ectomycorrhizal fungus Amanita phalloides was introduced and is expanding its range on the west coast of North America». Molecular Ecology, vol. 18, 5, 2009, pàg. 817–833. Bibcode: 2009MolEc..18..817P. DOI: 10.1111/j.1365-294X.2008.04030.x. PMID: 19207260.
- ↑ Tanghe, L.J.; Simons, D.M. «Amanita phalloides in eastern United States». Mycologia, vol. 65, 1, 1973, pàg. 99–108. DOI: 10.2307/3757790. JSTOR: 3757790. PMID: 4734427.
- ↑ Westcott, Ben «Death cap mushroom in season; do not pick them». Fairfax Media, 18-03-2014.
- ↑ Reid, D.A. «A monograph of the Australian species of Amanita Pers. ex Hook (Fungi)». Australian Journal of Botany Supplementary Series, vol. 8, 1980, pàg. 1–96.
- ↑ Cole, F.M. «Amanita phalloides in Victoria». Medical Journal of Australia, vol. 158, 12, 6-1993, pàg. 849–850. DOI: 10.5694/j.1326-5377.1993.tb137675.x. PMID: 8326898.
- ↑ Hall, Bianca «Death cap tragedy: bistro still closed». Fairfax Media, 07-01-2012.
- ↑ Death cap mushrooms growing in the hills Arxivat 18 June 2012 a Wayback Machine. Elisa Black, AdelaideNow.com.au, 7 January 2012, accessed 8 January 2012
- ↑ Herter, W.G. «La aparición del hongo venenoso Amanita phalloides en Sudamérica» (en castellà). Revista Sudamericana de Botánica, vol. 1, 1934, pàg. 111–119.
- ↑ Hunzinker, A.T. «Amanita phalloides en las Sierras de Córdoba» (en castellà). Kurtziana, vol. 16, 1983, pàg. 157–160. ISSN: 0075-7314.
- ↑ Pegler, D.N.. A preliminary agaric flora of East Africa. London: Royal Botanic Gardens, Kew, 1977 (Kew Bulletin Additional Series (6)). ISBN 978-0-11-241101-7.
- ↑ Valenzuella, E. «Amanita phalloides en bosques de Pinus radiata de la IX Region de Chile: taxonomia, toxinas, metodos de dedection, intoxicacion faloidiana». Boletín Micológico, vol. 7, 1992, pàg. 17–21. ISSN: 0716-114X.
- ↑ Reid, D.A. «South African fungi: the genus Amanita». Mycological Research, vol. 95, 1, 1991, pàg. 80–95. DOI: 10.1016/S0953-7562(09)81364-6. ISSN: 0953-7562.
- ↑ Verma, N.; Bhalla, A.; Kumar, S.; Dhiman, R. K.; Chawla, Y. K. «Wild Mushroom Poisoning in North India: Case Series with Review of Literature». Journal of Clinical and Experimental Hepatology, vol. 4, 4, 2014, pàg. 361–365. DOI: 10.1016/j.jceh.2014.09.004. PMC: 4298634. PMID: 25755582.
- ↑ Fineschi, V.; Di Paolo, M.; Centini, F. «Histological criteria for diagnosis of amanita phalloides poisoning». Journal of Forensic Sciences, 41, 3, 5-1996, pàg. 429–432. ISSN: 0022-1198. PMID: 8656182.
- ↑ 34,0 34,1 34,2 Enjalbert F «Treatment of amatoxin poisoning: 20-year retrospective analysis». Journal of Toxicology: Clinical Toxicology, vol. 40, 6, 2002, pàg. 715–57. DOI: 10.1081/CLT-120014646. PMID: 12475187.
- ↑ «Therapy of cytotoxic mushroom intoxication». Critical Care Medicine, vol. 13, 5, 1985, pàg. 402–6. DOI: 10.1097/00003246-198505000-00007. PMID: 3987318.
- ↑ Floerscheim, G.L. «Die klinische knollenblatterpilzvergiftung (Amanita Phalloides): prognostische faktoren und therapeutische massnahmen (Clinical death-cap (Amanita phalloides) poisoning: prognostic factors and therapeutic measures.)» (en alemany). Schweizerische Medizinische Wochenschrift, vol. 112, 34, 8-1982, pàg. 1164–1177. PMID: 6291147.
- ↑ Benjamin, p.227
- ↑ Neftel, K.; Keusch, G; Cottagnoud, P; Widmer, U; Hany, M; Gautschi, K; Joos, B; Walt, H «(Are cephalosporins more active than penicillin G in poisoning with the deadly Amanita?)» (en alemany). Schweizerische Medizinische Wochenschrift, vol. 118, 2, 1-1988, pàg. 49–51. PMID: 3278370.
- ↑ Gumz, Jomdi. «Dominican doctors pioneering research on mushroom poisoning antidote». Santa Cruz Sentinel, 10-05-2010. Arxivat de l'original el 2012-01-26. [Consulta: 1r novembre 2010].
- ↑ «Chemotherapy of Amanita phalloides poisoning with intravenous silibinin». Human Toxicology, vol. 2, 2, 1983, pàg. 183–95. DOI: 10.1177/096032718300200203. PMID: 6862461.
- ↑ Carducci, R.; Armellino, MF; Volpe, C; Basile, G; Caso, N; Apicella, A; Basile, V «Silibinin and acute poisoning with Amanita phalloides» (en italià). Minerva Anestesiologica, vol. 62, 5, 5-1996, pàg. 187–93. PMID: 8937042.
- ↑ Jahn, W. «Pharmacokinetics of {3H}-methyl-dehydroxymethyl-amanitin in the isolated perfused rat liver, and the influence of several drugs». A: Helmuth Faulstich, B. Kommerell & Theodore Wieland. Amanita toxins and poisoning. Baden-Baden: Witzstrock, 1980, p. 80–85. ISBN 978-3-87921-132-6.
- ↑ «Liver transplantation for severe Amanita phalloides mushroom poisoning». American Journal of Surgery, vol. 159, 5, 5-1990, pàg. 493–9. DOI: 10.1016/S0002-9610(05)81254-1. PMID: 2334013.
- ↑ «Amanita poisoning: treatment and the role of liver transplantation». American Journal of Medicine, vol. 86, 2, 2-1989, pàg. 187–93. DOI: 10.1016/0002-9343(89)90267-2. PMID: 2643869.
- ↑ «Indication of liver transplantation following amatoxin intoxication». Journal of Hepatology, vol. 42, 2, 2005, pàg. 202–9. DOI: 10.1016/j.jhep.2004.10.023. PMID: 15664245.
