Flordeneu
| Tipus | personatge literari  |
|---|---|
| Context | |
| Present a l'obra | Canigó |
Flordeneu és un personatge literari, del poema èpic Canigó, de Jacint Verdaguer, publicat el 1886, que constitueix un dels poemes clau de la Renaixença catalana. Consta de més de quatre mil versos en dotze cants i un epíleg. El tema és el del naixement de la nació catalana a les valls pirinenques a l'època carolíngia.[1]
El personatge dins del context de l'obra
[modifica]La història comença quan Gentil, fill del Comte Tallaferro, contempla el Canigó mentre el seu escuder li comença a parlar de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s'hi. Allà és rebut per Flordeneu, la reina de les fades, però sota l'aparença de la pastora Griselda.
Flordeneu encisa el jove cavaller Gentil, quan aquest puja al cim del Canigó, on pensa trobar el talismà que faci possible el seu amor per la pastora Griselda. Flordeneu suplanta Griselda dient al jove cavaller que és d'ella de qui està enamorat, perquè ella, per tenir-lo, es va fer pastora. Gentil, embruixat per la bellesa, la gràcia i el capteniment de la fada, s'abandona a les seves requestes d'amor i s'oblida del seu passat. Llavors els dos enamorats visiten el palau soterrat de les fades, on voguen per estanys d'aigües immòbils entre columnes de cristall i sotavoltes de marbre. Després emprenen un viatge aeri per tot el Pirineu, el reialme de Flordeneu, portats per un carro de daines voladores, des d'on contemplen tota la serralada, mentre Flordeneu va mostrant a Gentil els punts més bells de «tota la terra que el meu cor estima». De retorn al Canigó, Flordeneu prepara les núpcies amb ofrenes i càntics epitalàmics que confia a les seves companyes. Després del final tràgic de Gentil, l'acció culmina amb la plantació de la creu al cim de la muntanya, mentre Flordeneu i les fades, convertides ara en éssers malignes, enemics de la religió, en són expulsades per sempre.[2]
Fragment literari escollit
[modifica]| « | Fa anys, avui mateix, en aquesta hora,
|
» |
| — Canigó, Cant XII, Cant de Flordeneu | ||
Lectura psicològica del personatge
[modifica]Flordeneu és, doncs, un personatge irreal, sense profunditat humana, que tanmateix revela i amaga en un joc subtil d'ambivalències la figura femenina ideal del poeta, el qual ja en la joventut pensava en amors de fades i en carros voladors, però també tenia dividida la seva visió de la dona en dos tipus oposats: immensament benèfic l'un, immensament malèfic l'altre. El personatge Flordeneu / Griselda forma part de la galeria de figures femenines protagonistes dels poemes verdaguerians i, en contrast amb totes les altres (Roser, Guideta, Rosalia, Aurèlia, Faina, Pirene, Hèsperis, Riquilda, Eulàlia), és el més ambivalent de la galeria. Seduït i seductor, bondadós i malèfic, d'una bellesa irreal alhora que terrenal, sembla encarnar en una de sola, però amb dos noms, les dues figures prototípiques oposades de l'obra de joventut del poeta.[2]
En la cultura popular
[modifica]- Immediatament després de la mort del poeta, Juli Garreta va compondre la sardana Flordeneu, que amb Griselda forma un díptic musical.[3]
- El 1977, Joan Brosa escrigué el poema compost de cinc versos lliures «Flordeneu».[4]
- El 2018, Bel Bellvehí estrenà el conte teatral per a tots els públics Flordeneu, la fada de Nadal.[5]
Referències
[modifica]- ↑ «Canigó 125 veus». Fundació Jacint Verdaguer i Càtedra Verdaguer d'Estudis Literaris de la Universitat de Vic, 2011. [Consulta: juliol 2019].
- ↑ 2,0 2,1 «Flordeneu». Diccionari de la literatura catalana. [Consulta: 13 abril 2020].
- ↑ «Flordeneu (1902)». Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. [Consulta: 13 abril 2020].
- ↑ «Flordeneu». MACBA. [Consulta: 13 abril 2020].
- ↑ «Flordeneu, la fada de Nadal». Diputació de Girona - Catàleg Escènics. [Consulta: 13 abril 2020].
Enllaços externs
[modifica]- Mercè Rayner llegeix «Flordeneu», Cant II de Canigó, a LletrA