Vés al contingut

Francesca Bertini

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaFrancesca Bertini

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement5 gener 1892 Modifica el valor a Wikidata
Prato (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort13 octubre 1985 Modifica el valor a Wikidata (93 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri Flaminio Modifica el valor a Wikidata
Color de cabellsNegre Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu de cinema, productora de cinema, directora de cinema, actriu de teatre, guionista Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeAlfred Cartier Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0078116 Allocine: 12627 Allmovie: p5911 TCM: 15321 TMDB.org: 34035
Find a Grave: 8716683 Modifica el valor a Wikidata

Francesca Bertini (Prato (Itàlia), 5 de gener de 1892 - Roma, 13 d'octubre de 1985) va ser una actriu italiana de cinema mut, gènere en el qual va treballar en més de noranta pel·lícules. Va ser una de les més famoses estrelles del primer quart del segle xx.[1]

Francesca Bertini (1917)
F. Bertini i Gustavo Serena
en una foto publicitària de la pel·lícula
de 1915 La signora delle camelie,
adaptació dirigida per Serena
de la novel·la homònima d'Dumas.

Biografia

[modifica]

De petita, va ser adoptada per una parella d'artistes que s'estava treballant a Florència: el trovarobe (‘troba coses’) napolità Arturo Vitiello[2] i l'actriu còmica de teatre fiorentina Adelaide Frataglioni. Li van donar el nom d'Elena Seracini Vitiello.

Bertini va començar a treballar com a actriu des de nena, principalment a Nàpols, on vivia amb la seva família. El 1904, a l'edat de 12 anys, es va mudar a Roma, on va millorar els seus dots actorales, especialment en escenaris de teatre i va tractar d'entrar en la nova indústria del cinema a Itàlia.

Amb l'obra mestra del cinema mut Assunta Spina (1915) va estar a càrrec del guió i del paper protagonista.[3] Bertini es va convertir en una estrella popular internacionalment, i les dones de tot el món tractaven d'imitar la seva sofisticació. En 1915 va guanyar 175.000 dòlars, la qual cosa va ser un rècord en la seva època. Recentment l'any següent Mary Pickford guanyaria una suma d'aquesta suma. Bertini va inventar les manera actual de ser d'una actriu de cinema, convertint a la diva en una cosa més sòbria, evitant els gestos ampul·losos i les maneres histèriques i capritxoses de les dives de la seva època. Ella va ser una de les primeres actrius de cinema que va apuntar al realisme, en comptes de l'estereotip dramàtic de moda en aquesta època. Va ser una bestreta dels cànons neorealistes. La clau del seu èxit va ser l'expressió de sentiments més genuïns. Realitzava amb la mateixa soltesa la lànguida heroïna decadent i la dona comuna més de poble. Altres papers importants van ser Odette, Fedora, Tosca i La signora delle camelie.

Francesca Bertini encarnava el personatge de la dona passional i més enllà de la moda. El seu productor va tenir la idea de fer-li realitzar una sèrie de set films inspirats en la novel·la Els set pecats capitals de Eugène Sue (1804-1857), cadascun dedicat a un pecat mortal: així la diva podria expressar-se en tota la gamma de les passions. Després d'anunciada, la pel·lícula va tenir una gran quantitat de comandes. Però quan en 1919 va sortir la primera pel·lícula de la sèrie, no va tenir l'èxit comercial esperat.

Bertini va entrar finalment al cinema sonor, però mentrestant el cinema italià havia canviat: estaven de moda les comèdies de telèfon blanc i va començar el període de crisi amb l'extrema censura del feixisme. Durant la Segona Guerra Mundial el cinema va tenir un veritable punt mort. Després de la guerra, una nova generació de directors i actors joves es van fer càrrec de la indústria del cinema a Itàlia. No obstant això, Bertini encara era considerada com molt popular i una de les millors actrius vives. A fins dels anys quaranta, la cinematogràfica Fox li va oferir un contracte per a anar a viure a Hollywood, però ella es va negar: s'havia casat amb el milionari banquer suís Alfred Paul Cartier i es va mudar amb ell a Suïssa. Quan va morir el seu espòs, ella va tornar a Roma, on va romandre fins a la seva mort.

En els anys seixanta i setanta va aparèixer esporàdicament en televisió. Va ser entrevistada, per exemple, per Mike Bongiorno i per Maurizio Costanzo, evocant amb nostàlgia les seves èpoques llunyanes de triomf. En 1976, Bernardo Bertolucci va poder convèncer-la de realitzar un petit cameo (aparició casual), amb roba de monja, en la seva pel·lícula Novecento. En 1982 va acceptar realitzar un reportatge en un documental.

Filmografia

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
  • Cristina Jandelli, Le dive italiane del cinema muto. Società editrice L'Epos, Palermo, 2006.
  • Gianfranco Mingozzi, L'ultima Diva, 1982

Notes

[modifica]
  1. ↑ «Prato Scomparsa rende omaggio a Francesca Bertini, la prima "Diva"». Notizie di Prato, 14-04-2017.
  2. ↑ El trovarobe (‘troba coses’, en italià) és una espècie de productor executiu d'una pel·lícula de cinema, que aconsegueix (i a vegades fins crea) tot el que es necessita per a l'escenografia, el vestuari, les decoracions, etc. En alemany es diu requisiteur, en francès accesoiriste, i en anglès property master (‘encarregat de les propietats’).
  3. ↑ Dall’Asta, Monica. «Francesca Bertini». Arxivat de l'original el 24 de gener 2023. [Consulta: 5 octubre 2018].
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Francesca Bertini
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Francesca_Bertini&oldid=34164253»