Vés al contingut

Francisco Fernández Buey

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaFrancisco Fernández Buey
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement4 juny 1943 Modifica el valor a Wikidata
Palència (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort25 agost 2012 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
IdeologiaComunisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióprofessor d'universitat, escriptor, polític, assagista, filòsof, traductor Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat Pompeu Fabra (1993–)
Universitat de Barcelona (1990–1993)
Universitat de Valladolid (1982–1989)
Universitat de Barcelona (1974–1982) Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Socialista Unificat de Catalunya (1963–1978)
Esquerra Unida Modifica el valor a Wikidata
Membre de
ProfessorsManuel Sacristán Luzón, Emilio Lledó Íñigo i Valentino Gerratana Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsEloy Fernández Porta Modifica el valor a Wikidata

Francisco Fernández Buey (Palència, 1943 - Barcelona, 25 d'agost de 2012) va ser un filòsof comunista i assagista espanyol.[1]

Trajectòria acadèmica

[modifica]

Va estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona. Allà es va formar successivament amb el poeta i esteta José María Valverde, amb el filòsof hel·lenista Emilio Lledó i amb el lògic i filòsof marxista Manuel Sacristán. Expulsat de la universitat espanyola el 1966 per la seva activitat antifranquista, a finals de la dècada dels seixanta i començaments de la següent treballar com a traductor per a diverses editorials de Barcelona i Madrid i com col·laborador de diverses enciclopèdies per a les quals va escriure articles de temàtica filosòfica i sociològica. Des de 1972 va exercir la docència a la Universitat. Va ser professor en els departaments de Filosofia, Economia i Sociologia de les universitats de Valladolid i Barcelona (UB) i Universitat Pompeu Fabra

El seu pensament filosòfic

[modifica]

El més rellevant de l'obra de Fernández Buey està dedicat a la filosofia moral, social i política i a la història de les idees, sobretot a la història del pensament socialista. Les seves aportacions en aquest àmbit estan recollides en els sis llibres següents: De la crítica del marxismo cientificista (1983), on defensa el marxisme del mètode i de la subjectivitat, amb una clara orientació gramsciana, enfront de les pretensions epistemològiques del marxisme estructuralista i cientificista, La ilusión del método (1992), que és una defensa del racionalisme temperat en l'àmbit de la teoria del mètode i la filosofia de la ciència: reivindica la consideració teòrica de la ciència d'Albert Einstein i perllonga l'orientació epistemològica oberta per Otto Neurath, La gran perturbación (1996), un estudi de les controvèrsies sobre el xoc cultural i la visió de l'altre a l'Espanya del segle xvi, a partir del descobriment i la conquesta d'Amèrica, obra en la qual revalora el punt de vista lascasià, La barbarie: de ellos y de los nuestros (1996), un estudi històric-filosòfic sobre la noció de barbàrie, en què perllonga la perspectiva lascasiana i teoritza la seva vigència, Ética y filosoíia política (2001), on proposa un enfocament d'ètica pràctica per abordar assumptes públics controvertits (avortament, eutanàsia, crisi ecològica, pacifisme i tecnociència) al començament del segle xxi, argumentant la importància que ara té la cultura científica per fonamentar una filosofia dels assumptes públics, i Poliética (2003), assaig en el qual argumenta a favor de la política com ètica de la vida col·lectiva a partir de l'anàlisi particularitzada de l'obra d'una sèrie d'autors singulars del segle XX (Karl Kraus, Georg Lukács, Bertolt Brecht, Simone Weil, Hannah Arendt i Primo Levi).

Fernández Buey ha estat un dels principals difusors de les obres de Karl Marx i d'Antonio Gramsci a Espanya. Sobre l'obra del pensador alemany va escriure un assaig polèmic i innovador: Marx (sin ismos) (1999), i sobre el filòsof comunista italià, entre altres coses, Ensayos sobre Gramsci (1977) i Leyendo a Gramsci (2001), a més de nombrosos articles que han estat recollits en diverses antologies italianes.

En l'àmbit dels estudis gramscians ha destacat per continuar la tasca historicocrítica empresa per Valentino Gerratana a Itàlia i per Manuel Sacristán a Espanya. Ha estat membre fundador de la International Gramsci Society (IGS) i és corresponsal de la revista italiana Critica marxista. Diversos dels seus assajos sobre marxisme, sobre Marx i sobre Gramsci han estat traduïts a l'anglès (a Science and Society i Rethinking Marxism), l'alemany (a Das Argument i Tramvia), l'italià (en Rinascita, Crítica marxista, Istituto Gramsci, IGS, Liberazione, etc.), al francès (en Dialectique i Actuel Marx), al portuguès (a Gramsci i Brasil i en publicacions de la Universitat de Rio de Janeiro i de la Universitat Federal de Mato Grosso), etc.

Fernández Buey ha defensat la filosofia de la praxi, un filosofar mundà i laic, atent als problemes sociopolítics i culturals del món contemporani, un marxisme de la subjectivitat, obert i càlid, d'arrel humanista, prestant particular atenció als problemes, desitjos i esperances dels de baix, a les utopies i a les reivindicacions bàsiques de les persones, pobles i comunitats les veus han estat silenciades al llarg de la història. En els seus llibres, assajos i articles ha tractat de relacionar la inspiració cientificosocial del marxisme clàssic amb la filosofia de l'alteritat que es deriva d'altres tradicions d'alliberament, propiciant l'enfocament dialògic.

Obres[2][3][4]

[modifica]
  • Conocer Lenin y su obra. Barcelona: Dopesa, 1977.
  • Ensayos sobre Gramsci. Barcelona: Editorial Materiales, 1978.
  • Contribución a la crítica del marxismo cientificista: una aproximación a la obra de Galvano della Volpe. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 1984.
  • Albert Einstein: filósofo de la paz. Valladolid: Publicaciones del Centro de Información y Documentación para la Paz y el Desarme, 1986.
  • La ilusión del método: Ideas para un racionalismo bien temperado. Barcelona: Crítica, 1991.
  • Discursos para insumisos discretos. Madrid: Ediciones Libertarias, 1993.
  • Redes que dan libertad. Introducción a los nuevos movimientos sociales. Barcelona: Ediciones Paidos, 1994 (amb Jorge Riechmann).
  • La barbarie. De ellos y de los nuestros. Barcelona: Paidós, 1995.
  • La gran perturbación. Discurso del indio metropolitano. Barcelona: Destino, 1995.
  • Ni tribunos. Ideas y materiales para un programa eco-socialista. Madrid: Siglo XXI, 1996 (amb Jorge Riechmann).
  • Trabajar sin destruir. Trabajadores, sindicatos y ecologismo. Madrid: Ediciones HOAC, 1998 (amb Jorge Riechmann).
  • Marx (sin ismos). Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, 1998.
  • Ética y filosofía política: Asuntos públicos controvertidos. Barcelona: Bellaterra, 2000.
  • Leyendo a Gramsci, Mataró: El Viejo Topo, 2001.
  • Poliética, Madrid, Editorial Losada, 2003.
  • Guía para una globalización alternativa: Otro mundo es posible. Barcelona: Ediciones B, 2004.
  • Albert Einstein. Ciencia y conciencia, Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, 2005.
  • Utopías e ilusiones naturales, Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, 2007
  • Por una universidad democrática. Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, 2009.

Volums pòstums:

  • Para la tercera cultura: Ensayos sobre ciencias y humanidades. Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, 2013.
  • Filosofar desde abajo. Madrid: Catarata, 2014. (antologia)
  • Sobre Manuel Sacristán. Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, 2015.
  • Sobre federalismo, autodeterminación y republicanismo. Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, 2015.
  • 1917: variaciones sobre la Revolución de Octubre, su historia y sus consecuencias. Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, 2017.
  • Marx a contracorriente: en el bicentenario del nacimiento del autor de El capital. Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, 2018.
  • Barbarie y resistencias : sobre movimentos sociales críticos y alternativos. Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, 2019 (amb Manuel Sacristán).
  • Sobre Simone Weil: El compromiso con los desdichados. Vilassar de Dalt: El Viejo Topo, 2020.
  • Sobre izquierda alternativa y cristianismo emancipador. Madrid: Trotta, 2021.

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Francisco Fernández Buey». web. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 4 abril 2016].
  2. ↑ «Francisco Javier Fernández Buey (currículum)». Universitat Pompeu Fabra, 07-01-2009. Arxivat de l'original el 10 juliol 2009.
  3. ↑ «Francisco Javier Fernández Buey». Dialnet. Universidad de la Rioja.
  4. ↑ López Arnal, Salvador; Mir, Jordi «Bibliografía (provisional) de Francisco Fernández Buey». mientras tanto, 229, 2013, pàg. 155-201. ISSN: 0210-8259.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Francisco_Fernández_Buey&oldid=33810864»