Vés al contingut

Francisco de Eguía y López de Letona

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaFrancisco de Eguía y López de Letona

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) Francisco de Eguía Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement5 març 1750 Modifica el valor a Wikidata
Durango (Biscaia) Modifica el valor a Wikidata
Mort6 gener 1827 Modifica el valor a Wikidata (76 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ministre de Guerra
19 juny 1817 – 16 març 1819
← Francisco Bernaldo de Quirós y Mariño de Lobera – Josep Maria d'Alòs i de Mora →
Ministre de Guerra
29 maig 1814 – 25 març 1815
← Manuel Alberto Freire de Andrade y Armijo – Francisco López Ballesteros →
Ministre de Guerra
31 gener 1810 – 8 maig 1810
← Antonio Cornel Ferraz Doz y Ferraz – Eusebio de Bardaxí y de Azara →
Diputat al Congrés dels Diputats
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciómilitar, polític Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Rang militarCapità General de l'Exèrcit Modifica el valor a Wikidata
ConflicteGuerra Gran
Guerra de les Taronges
Guerra del Francès Modifica el valor a Wikidata
Família
ParentsNazario Eguía, nebot Modifica el valor a Wikidata
Premis

Francisco Ramón de Eguía y López de Letona (Durango, Biscaia, 5 de març de 1750-Madrid, 6 de gener de 1827) va ser un militar i polític espanyol, I comte del Real Aprecio.[1]

Va iniciar en 1767 la seva carrera militar i en 1775 va prendre part en la desafortunada expedició enviada per Carles III a Alger per castigar els pirates berberiscos. Sis anys després va participar en la reconquesta de Pensacola, possessió britànica des de 1763, en el marc de la intervenció espanyola en la guerra d'independència dels Estats Units.

Coronel des de 1792 i brigadier a partir de l'any següent, va combatre a la França revolucionària en la Guerra Gran, motiu pel qual va rebre l'ascens a mariscal de camp en 1795. Sis anys després va estar en l'expedició militar que va lluitar contra Portugal en la coneguda com Guerra de les Taronges, i a l'any següent va ascendir a tinent general.

En la Guerra del francès va exercir diversos càrrecs militars i polítics, el més important dels quals va ser el de Secretari de Guerra en dues dels governs nomenats per la Junta Central, funció aquesta que va exercir entre gener i maig de 1810.

Cap a finals de 1809, després d'estar al comandament de l'Exèrcit d'Extremadura li donen el comandament de l'Exèrcit del Centre. Li substitueix en el comandament de l'Exèrcit d'Extremadura el duc d'Alburquerque.[2]

Oposat a les Corts de Cadis, hi va participar com a diputat suplent per Biscaia, encara que rares vegades va intervenir als debats. Va defensar la causa absolutista, es va resistir a signar la Constitució i va estar present en 1814 en el primer gabinet del rei Ferran VII, de nou com a Secretari de Guerra. En aquest càrrec es va encarregar d'organitzar la repressió. Va continuar exercint aquest càrrec al següent govern, encapçalat per Pedro Cevallos Guerra, fins a març de 1815. Va tornar a formar part de dos gabinets més: els presidits, respectivament, per José García de León y Pizarro i per Carlos Martínez de Irujo y Tacón, marquès de Casa Irujo, entre juny de 1817 i juny de 1819, sempre encarregat de la secretaria de la Guerra. Es va veure embolicat juntament amb Antonio Ugarte en l'escàndol de la compra de vaixells de guerra russos que van resultar estar en pèssimes condicions.

Capità general de Granada a partir d'aquesta última data, el triomf de la revolució que va iniciar en 1820 l'anomenat Trienni Liberal el va obligar a fugir a França. Des d'allí va ajudar a enviar guerrilles absolutistes a Espanya. Del 9 d'abril al 25 de maig de 1823 fou President de la Junta Provisional de Govern d'Espanya i Índies.[3] Després del final d'aquell període, però Ferran VII no va tornar a comptar amb ell per exercir tasques polítiques, encara que el va recompensar amb diversos títols, com el de comte del Real Aprecio.[4]

Eguía va ser immensament impopular i gairebé tots els testimoniatges dels qui el van conèixer, fins i tot dins del seu propi partit, li són hostils. El 21 d'octubre de 1809, un oficial d'enllaç britànic, el coronel Phillip Keating Roche, li escrivia al seu govern que el general Aréizaga: «ha estat nomenat comandant de l'exèrcit en lloc del general Eguía, qui ha estat per fi destituït per a gran satisfacció de gairebé tothom». Se li retreia la seva tendència al nepotisme. El general Girón, el general Àlava, Francisco de Longa... tots van parlar malament d'ell. Posteriorment, els seus propis companys de partit es van tornar contra ell perquè es va atrevir a proposar una relaxació de la repressió política i certes concessions liberalitzants, a la manera de la "carta atorgada" de Lluís XVIII.

És esmentat en l'episodi nacional Memorias de un cortesano de 1815 de Benito Pérez Galdós.

Referències

[modifica]
  1. ↑ García, Epifanio Borreguero. Colección de pasaportes heráldicos (en castellà). Ediciones Hidalguia, 1990. ISBN 9788487204210 [Consulta: 27 juny 2017]. 
  2. ↑ Guerrero Acosta, José Manuel. «El duque de Alburquerque y la retirada del ejército de Extremadura a la isla de León.» Revista de Historia Militar, pág. 14. Instituto de Historia y Cultura Militar.
  3. ↑ «JRUG. INDEX DICCIONARIO». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 27 juny 2017].
  4. ↑ Galeria militar contemporanea, 1: colección de biografías y retratos de los generales que más celebridad han conseguido en los ejercitos liberal y carlista durante la última guerra civil (en castellà). Sociedad Tipográfica de Hortelano y C, 1846 [Consulta: 27 juny 2017]. 

Bibliografia

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Francisco_de_Eguía_y_López_de_Letona&oldid=32487742»