Orellana
|
Aquest article tracta sobre l'orellana (Pleurotus ostreatus), una espècie de fong. Vegeu-ne altres significats a «Orellana (desambiguació)». |
Pleurotus ostreatus  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 | |||||||||
| Bolet | |||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Superregne | Eukaryota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Agaricales | ||||||||
| Família | Pleurotaceae | ||||||||
| Gènere | Pleurotus | ||||||||
| Espècie | Pleurotus ostreatus P.Kumm., 1871 | ||||||||
| Nomenclatura | |||||||||
| Basiònim | Agaricus ostreatus | ||||||||
| Sinònims | Agaricus ostreatus Agaricus salignus var. fuligineus Agaricus glandulosus var. horizontalis Agaricus ostreatus subsp. gyrinus Agaricus ostreatus var. atroalbus Agaricus ostreatus var. dryadeus Agaricus ostreatus var. flavocinereus Agaricus ostreatus var. flavovirens Agaricus ostreatus var. fuscescens Agaricus ostreatus var. glaucoumbrinus Agaricus ostreatus var. macropus Agaricus ostreatus var. melanoderma Agaricus ostreatus var. nigripes Agaricus ostreatus var. reticulatus Pleurotus ostreatus var. glandulosus Pleurotus ostreatus var. praecox Pleurotus ostreatus var. flavocinereus Pleurotus ostreatus var. flavovirens Pleurotus ostreatus var. magnificus Pleurotus ostreatus var. melanodon Pleurotus ostreatus var. nudipes Pleurotus ostreatus var. stipitatus Pleurotus suberis Pleurotus glandulosus Pleurotus peregrinus Pleurotus revolutus Clitocybe ostreata Agaricus glandulosus Agaricus salignus
| ||||||||
.svg){kind=icon}
L'orellana[1][2] (Pleurotus ostreatus), també conegut com auriana, és un fong del grup dels agàrics, ordre de les agaricals, que produeix bolets en forma de ventall. És un fong saprotròfic que creix sobre troncs i soques d'arbres planifolis produint un podriment blanc. Produeix bolets comestibles. A Europa, i a partir de la dècada del 1970, és un bolet objecte de cultiu industrial i, actualment, s'acostuma a localitzar en la majoria de botigues i supermercats amb la denominació comercial de gírgola. Creix de manera natural en boscos de muntanya temperats de tot el món, des de finals de tardor fins a principis de primavera.[3]
Taxonomia
[modifica]Descrita[4] i il·lustrada[5] per primera cop pel botànic neerlandès NJ Jacquin l'any 1773 com Agaricus ostreatus. L'any 1871, [6] P. Kummer trasllada l'espècie al gènere Pleurotus.
Presenta un gran polimorfisme fet que ha afavorit la descripció de nombroses varietats o formes. Avui dia, diverses es consideren espècies autònomes:
- Pleurotus columbinus Quél., anteriorment Pleurotus ostreatus var. columbinus (Quél.) Quél.
- Pleurotus cornucopiae (Paulet) Quél., anteriorment Pleurotus ostreatus var. cornucopiae (Paulet) Pilát
- Pleurotus euosmus (Berk.) Sacc., anteriorment Pleurotus ostreatus var. euosmus (Berk.) Massee
- Pleurotus pulmonarius (Fr.) Quél., anteriorment Pleurotus ostreatus f. pulmonarius (Fr.) Pilát
Iconografia
[modifica]Michael E, Schmalfuss A, 1898.[7]
André Marchand,1986[8]
Etimologia i noms populars
[modifica]Pleurotus significa "de costat" perquè el barret creix de gairell i la cama és lateralitzada. ostreatus indica que el barret té l'aspecte d'ostra.
L'orellana de pollancre[9][10] pollancró,[11]auriana , gírgola orellana, clopina (Alt Urgell), gírgola d'arbre, clopissa (Cerdanya), gírgola de clop, gírgola de bec, gírgola o de vegades giragola.
En la majoria de llengües el nom comú fa referencia a l'aspecte d'ostra: oyster mushroom (eng), pleurote en huître (fr), ostronmussling (sv), blågrå østerssopp(no), hiratake (jp), però també a orella: orecchione (it),
_P._Kumm_116409_cropped.jpg)
Descripció
[modifica][8][3]Barret de gris fosc a gris negrós, bru grisenc, gris, gris blavós o bru groguenc; de 50-150 mm, en forma de ventall, petxina o espatulada; marge involut en el jove, aprimat en madurar; convex en el jove però estès en l'adult; superfície lleugerament viscosa, lleugerament pubescent al centre.
Làmines decurrents, relativament primes, denses, de blanques a 'ocre pàl·lid a gris pàl·lid.
Cama de lateral a excèntrica, reduïda a un peu de 1-2 cm o absent, sòlida, tomentosa a la base, blanca.
Carn de blanca a blanquinosa; escassa excepte vora el peu; elàstica; dolça al tast, astringent; olor fungoide.
Espores (7-)8-12,5 x (2-)3-4,5(-5,5) μm, cilíndriques; basidis (2-)4-espores; cistidis absents, però basidiols lecitiformes presents; dipòsit esporal de blanquinós a gris lilaci pàl·lid.
Sistema hifal monomític, hifes generatives de parets primes a més aviat gruixudes amb fíbules; pileipellis tipus cutis.
Els bolets de cultiu que es comercialitzen al mercat poden tenir un aspecte diferent de les formes silvestres.
Hàbitat
[modifica]Tardoral, des d'inicis de tardor fins a primavera. És un fong saprotròfic o paràsit dèbil, creix formant flotes sobre troncs de caducifolis vius i morts, més corrent sobre faig i pollancre, rar sobre coníferes. Acostuma a colonitzar la fusta del tronc i les branques més gruixudes, ja sigui caigudes o arbres en peu, sobre el que poden aparèixer a diversos metres d'alçada
En cultiu, el miceli de l'orellana creix sobre substrats lignocel·lulòsics molt diversos com ara palla, paper, marro de cafè, polpa de gra de cafè i clofolla d'arròs.
És una de les 700 espècies de fongs nematòfags coneguts. El seu miceli pot capturar, matar i digerir nematodes. Es creu que és una forma per la qual el miceli d'orellana pot obtenir nitrogen.
Distribució geogràfica
[modifica]L'orellana és molt estesa en els boscos temperats i subtropicals de la major part del món.[12]
Espècies semblants
[modifica]_white_spores_and_causes_white_rot,_at_Schaarsbergen_-_panoramio.jpg)
_Gillet_208868_2011-11-11.jpg)
.jpg)
- L'orellana d'estiu (Pleurotus pulmonarius) és de color més pàl·lid, de blanc a bru grisenc clar, prefereix climes més càlids i fructifica a l'estiu i inicis de tardor.
- L'orellana de salze (Pleurotus ostreatus var. praecox) és menor, de tonalitats bru rosàcies, creix sobre fusta de salzes i bedoll i de març a setembre.
- La gírgola de card o de panical Pleurotus eryngii disposa d'una cama central, consistent, que connecta amb les rels de diferents d'umbel·líferes (Apiàcies).
- L'orellana de suro o gírgola de surera ( Pleurotus dryinus ) té el barret massís, de carn engruixida i de superfície escamosa i amb restes de vel en el marge i recobrint la cama. El companyol d’om (Hypsizygus ulmarius) és similar però sense restes de vel.
- L'orellana de terra o gírgola de marina (Hohenbuehelia petaloides) creix al terra, sobre rels o vora soques, té la superfície del barret recoberta d'una capa gelatinosa que s'esquerda concèntricament en envellir i la seva carn té una forta olor farinosa.
- La gírgola de corn ( Pleurotus cornucopiae ) forma barrets menys carnosos, de làmines anastomosades formant un reticle i llargament decurrents sobre una cama també més llarga i central. És primerenca, fructifica des de maig a juliol.
- L'orellana de cama groga ( Sarcomyxa serotina ) té el barret de color verd olivaci i les làmines i la cama groc ataronjades.
- L'orellana de pi (Pleurocybella porrigens ) té el barret de blanc a crema pàl·lid, de carn aprimada, creix sobre troncs, soques o estellicons de pins. Les làmines convergeixen entre elles i no arriben a la cama. És un bolet que ha causat enverinament pel que no s'ha de consumir.[3][13][14]
Nutrició i gastronomia
[modifica]L'orellana és un bolet gastronòmicament molt apreciat, tot i que la gírgola de panical o gírgola de card (Pleurotus eryngii) es considera de qualitat superior.
L'orellana és una font important de seleni. El seleni és molt important per al metabolisme humà, i s'ha demostrat que és un dels micronutrients que posseeixen un major efecte antioxidant i de protecció contra alguns tipus de càncer. Tant l'orellana com la gírgola de panical tenen un alt contingut en polisacàrids i tenen una acció beneficiosa sobre el sistema immunitari.[15]
Comparteix amb la resta de bolets comestibles el fet de contenir un tipus de glúcids que els enzims humans no poden digerir, però que poden ser fermentats parcialment pels bacteris del còlon de manera que es comporten a l'aparell digestiu humà de manera similar a la fibra alimentària. La fibra i aquests glúcids s'inflen amb l'aigua i regulen el trànsit intestinal.
L'orellana augmenta l'excreció d'àcids biliars i té propietats antioxidants i hipocolesterolemiants.[15]
Immunologia
[modifica]Les espores de l'orellana (Pleurotus ostreatus) tenen propietats al·lergèniques[16] i poden causar inflamació dels alvèols pulmonars després de la inhalació. És un risc seriós per al personal que treballa en plantes de producció d'aquests bolets.[17]
Cultiu
[modifica]A nivell europeu el cultiu d'aquest bolet sembla que es va iniciar a Hongria. Actualment representa el 25% de la producció mundial de bolets i no representa una competència seriosa pel xampinyó o altres bolets asiàtics cultivats..
Inicialment practicat sobre troncs sembrats i enterrats, ara es realitza sobre un substrat pasteuritzat de residus vegetals mantinguts a una temperatura de 18°, amb el grau d'humitat i ventilació adequats, en bosses de plàstic perforades o en safates en cellers forçats.
Ara és possible cultivar bolets a casa, en grans bosses de serradures o gràcies a kits llestos per cultivar.
El cultiu de bolets es fa principalment per cultiu de llit de fongs , però els bolets similars als bolets naturals es poden cultivar utilitzant mètodes de cultiu de troncs com ara "arbre curt", "arbre llarg normal" i "tallant arrels". Les llavors estan disponibles de diversos fabricants i el cultiu casolà és fàcil.
Hi ha moltes espècies d'arbres que es poden utilitzar per al cultiu de troncs . Els arbres més adequats són el faig , el pollancre, el noguer, el salze , la pomera , l' àlber , l'auró i el vern. Bàsicament, es poden utilitzar la majoria d'arbres de fulla ampla , però les fustes dures com el castanyer, les espècies del gènere Quercus i els arbres amb alt contingut en olis essencials no són adequats.
Característiques del cultiu
[modifica]- La temperatura òptima pel creixement del miceli és d'uns 25 ℃. Pel que fa a la fructificació, l'interval de temperatura es situa entre els [10] 13 -16 [20] ℃.
- El miceli tolera un rang de pH molt ampli, de 3 a 11, però el creixement micelià òptim és al voltant de pH 6,5 .
- La concentració òptima de diòxid de carboni per al creixement del cos fructífer és del 0,1% o menys. Si supera el 0,3%, fel peu s'allarga i hi ha malformacions del barret. Si supera el 0,6%, el barret pot sol formar-se.
- La intensitat de la llum durant el desenvolupament del cos fructífer és de 200 a 500 lux
- La humitat recomanada és de 80% o més
Referències
[modifica]- ↑ Cuello, Josep. Els noms dels bolets. Bellaterra (Barcelona): Lynx Edicions, 2007, p. 1-496; 431. ISBN 9788496553392.
- ↑ «DIEC2» (en català). Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Laessøe, Thomas; Petersen, Jens H. Fungi of temperate Europe (en anglès). Princeton Oxford: Princeton University Press, 2019. ISBN 978-0-691-18037-3.
- ↑ Jacquin, Nikolaus Joseph; Gerold, Joseph Michaelis; Kaliwoda, Leopoldi Johannis; Franz Anton v.. Florae Austriacae, sive, Plantarum selectarum in Austriae archiducatu :sponte crescentium icones, ad vivum coloratae, et descriptionibus, ac synonymis illustratae.. 2. Leopoldi Joannis Kaliwoda, 1773, p. 1-60; 3. Arxivat 2022-05-29 a Wayback Machine.
- ↑ Florae Austriacae, sive, Plantarum selectarum in Austriae archiducatu :sponte crescentium icones, ad vivum coloratae, et descriptionibus, ac synonymis illustratae. 2. Leopoldi Joannis Kaliwoda, 1773. Arxivat 2024-12-04 a Wayback Machine.
- ↑ Kummer, Paul. Der Führer in die Pilzkunde : Anleitung zum methodischen, leichten und sichern Bestimmen der in Deutschland vorkommenden Pilze : mit Ausnahme der Schimmel- und allzu winzigen Schleim- und Kern-Pilzchen. Zerbst: Verlag von E. Luppe's Buchhandlung, 1871, p. 1-146; 104.
- ↑ Michael, Edmund; Schmalfuss, Albin. Führer für Pilzfreunde : die am häufigsten vorkommenden essbaren, verdächtigen und giftigen Pilze / von Edmund Michael ; mit 68 Pilzgruppen, nach der Natur von A. Schmalfuss. 3. Aufl.. Zwickau: Förster & Borries, 1898. DOI 10.5962/bhl.title.3898. Arxivat 2024-06-22 a Wayback Machine.
- ↑ 8,0 8,1 Marchand, André. Champignons du nord et du midi. Tome 1. Barcelona: Société mycologique des Pyrénées méditerranéennes, 1971, p. 1-264; 74. ISBN 978-2-903940-04-1. OCLC 489839469.
- ↑ «orellana». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ «orellana» Diccionari Normatiu Valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
- ↑ «pollancró». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ «Pleurotus ostreatus (Jacq.) P.Kumm.», GBIF (Global Biodiversity Information Facility). Arxivat de l'original el 2024-12-03. [Consulta: 3 desembre 2024].
- ↑ Vidal, Josep Maria; Ballesteros, Enric. Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars. Figueres: Brau Edicions, 2013. ISBN 9788496905986.
- ↑ Gràcia, Enric. La clau dels bolets : Identifica'ls de la mà de l'Enric Gràcia. Efadós, 2021-09. ISBN 978-84-18243-12-7.
- ↑ 15,0 15,1 Bolets medicinals Arxivat 2010-12-11 a Wayback Machine. Maria José Alonso, Col·legi de Farmacèutics de Barcelona.
- ↑ Elliot Horner, W.; Ibanez, M.D.; Liengswangwong, V.; Salvaggio, J.E.; Lehrer, S.B. «Characterization of allergens from spores of the oyster mushroom, Pleurotus ostreatus» (en anglès). Journal of Allergy and Clinical Immunology, 82, 6, 12-1988, pàg. 978–986. DOI: 10.1016/0091-6749(88)90134-0.
- ↑ Mori, S.; Nakagawa-Yoshida, K.; Tsuchihashi, H.; Koreeda, Y.; Kawabata, M. «Mushroom worker's lung resulting from indoor cultivation of Pleurotus osteatus». Occupational Medicine, 48, 7, 1998, pàg. 465–468. Arxivat de l'original el 2024-12-03. DOI: 10.1093/occmed/48.7.465. ISSN: 0962-7480 [Consulta: 2 desembre 2024].
