Gòrgies de Leontins
| |||
| Nom original | (grc) Γοργίας  | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | c. 483 aC Lentini (Sicília) | ||
| Mort | c. 375 aC (107/108 anys) Làrissa (Grècia) | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Filosofia | ||
| Ocupació | sofista | ||
| Interessat en | Ontologia, Epistemologia Retòrica, Relativisme moral | ||
| Moviment | Sofística, filosofia presocràtica i sofista | ||
| Professors | Empèdocles | ||
| Alumnes | Hipòcrates, Isòcrates i Polos d'Acragant | ||
| Influències | |||
| Influències en | |||
 | |||
Gòrgies o Gòrgias de Leontins (grec antic: Γοργίας, llatí: Gorgias; 483–375 aC)[1] fou un orador i filòsof de l'antiga Grècia. Nasqué a Leontins (Sicília) cap a l'any 485 aC (era més gran d'edat que l'orador Antifont, que va néixer vers el 480 aC o el 479 aC). Hom li atribueix una vida de més de cent anys i hauria mort una mica després de Sòcrates. Fou germà del metge Heròdic, que també va gaudir de certa fama. Va tenir, suposadament, alguns enfrontaments personals amb Plató.
L'any 427 aC fou enviat a Atenes perquè sol·licités ajut en la guerra de Leontins contra Siracusa. Tant a Atenes com en altres ciutats gregues tingué gran influència pel seu saber i les seves qualitats oratòries. Segons Aristòtil, entre els seus deixebles hi havia Isòcrates.[2] Altres alumnes seus són esmentats en llibres posteriors. La Suda hi afegeix Pèricles, Polos d'Acragant i Alcidamant,[3] Diògenes Laerci cita Antístenes,[4] i Filòstrat d'Atenes diu: «Sé que atreia l'atenció dels personatges més admirats, Críties i Alcibíades, que encara eren joves, i Tucídides i Pèricles, que ja eren grans. Agató d'Atenes, el poeta tràgic, les comèdies del qual tenen fama de sàvies i eloqüents, també fa servir sovint l'estil de Gòrgies en els seus versos iàmbics».[5] Com que era molt valorat i guanyava força diners, es deia que havia encomanat una estàtua d'or per a un temple públic.[6] Va tornar a Leontins i després un altre cop a Grècia, i va viure els seus darrers anys a Atenes i a Larisa de Tessàlia. Els grecs li van dedicar una estàtua al temple d'Apol·lo a Delfos (Matsen, Rollinson and Sousa, 33).
Tingué relació amb Empèdocles, amb qui les seves ensenyances assoliren una ressonància extraordinària. Influí en Sòcrates quant a la seva manera de parlar i expressar-se. Nega qualsevol mena de veritat objectiva i també les normes morals, que són diferents en cada poble i que canvien. El seu escepticisme va més enllà que el de Protàgores.
Destacà a causa d'aquest tema, de la importància de la paraula i de l'art de la retòrica, que ensenya a manejar-la. Segons Gòrgies, la paraula és l'únic capaç de transformar la realitat, car és la que la inventa, la modifica i la comunica.
El propòsit de les seves argumentacions és mostrar el caràcter d'aparença de la realitat i la naturalesa empírica o sensible del coneixement.
Mitjançant un seguit de dilemes va mostrant com rebutja les posicions de l'oponent.
Educat a l'escola d'Èlea (Parmènides), sembla que defensava tres tesis (conegudes com la triple negació de Gòrgies):[7]
- No existeix res.
- Si existís alguna cosa, no es podria conèixer.
- Si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria comunicar.
Amb aquesta triple negació, hom l'ha considerat un nihilista.[8]
Per ell, "la veritat és la capacitat de persuadir amb la paraula".
Tot i que potser Gòrgies es desinteressà bastant de la política (teòrica i pràctica), és indubtable que les tesis d'aquest sofista influïren sobre el pensament polític de personatges com Alcidamant, Càl·licles, Polos i Aspàsia de Milet.
En tot cas, és un fet històric que Gòrgies escriví un discurs oratori que, un cop pronunciat (potser per ell mateix) davant l'assemblea d'Atenes, convencé la capital grega per fer, amb èxit, la guerra contra Siracusa (en defensa de la ciutat de Leontins). L'èxit d'aquesta empresa bèl·lica feu augmentar notablement la fama de Gòrgies com a orador davant dels atenesos.
La seva ànsia per exhibir la seva habilitat retòrica el portà fins a l'absurd, defensant amb arguments causes sense sentit fent-les aparèixer com a raons de pes. En conseqüència, cadascun dels seus llibres defensava posicions que, paradoxalment, solien ser impopulars. El caràcter teatral dels escrits de Gòrgies és un exemple que, per a ell, el fet de defensar un argument o un altre només és un joc, en què fa servir recursos estilístics com la paròdia, comparacions artificioses i teatralitat (Consigny, 149). El seu estil es podria descriure com a "poètic sota la mètrica" (poiêsis-minus-meter). Segons ell, les paraules tenen un poder de persuasió (dýnamis) equivalent al dels déus o al de les forces de la natura. En el seu llibre Encomium, basat en la llegenda d'Helena de Troia, Gòrgies compara l'efecte de les paraules sobre l'ànima amb el de les drogues sobre el cos: "Algunes causen dolor, d'altres alegria, algunes causen sensació de por, d'altres mouen l'audiència cap a l'audàcia, d'altres fan entumir i encisen l'ànima amb persuasió maligna.” (Gòrgies, 32) [9] També va donar molta importància als sons de les paraules, que podien captivar l'audiència o suggestionar-la com en una hipnòsi (Herrick, 42).
Altres obres retòriques de Gòrgies són: Defensa de Palamedes, basat en el personatge de l'Odissea d'Homer (McComiskey, 47-49), i Epitafis. Aquest text es va fer servir durant els segles posteriors (Consigny, 2). Fora de la retòrica, va escriure Sobre la natura, obra també coneguda com a Sobre el que és i el que no és, vers el 444 aC.
Recepció moderna
[modifica]Durant gairebé tota la història occidental, Gòrgies ha estat una figura marginada i obscura tant en el pensament filosòfic com en la cultura en general.[10] Al segle xix, però, escriptors com el filòsof alemany Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770–1831) i el classicista anglès George Grote (1794–1871) van començar a treballar per "rehabilitar" Gòrgies i els altres sofistes de la seva antiga reputació de xarlatans sense escrúpols que ensenyaven a la gent com persuadir els altres utilitzant la retòrica per a causes injustes.[10] Ja l'any 1872, el filòsof anglès Henry Sidgwick (1838–1900) ja l'anomenava "visió antiga".[10] Les fonts modernes continuen afirmant que l'antic estereotip dels sofistes no és exacte.[10]
Des de finals del segle xx, l'interès acadèmic per Gòrgies ha augmentat dràsticament[10] i la quantitat d'investigacions realitzades sobre ell fins i tot comença a rivalitzar amb la investigació sobre el seu contemporani, tradicionalment més pròxim, Parmènides.[10] L'estil d'escriptura distintiu de Gòrgies, ple d'antítesi i llenguatge figurat, s'ha vist com un presagi del desenvolupament posterior de la sàtira menipea, així com, més darrerament, els gèneres manierisme, grotesc i carnavalesc.[11] Diversos estudiosos fins i tot han argumentat que els pensaments de Gòrgies sobre la naturalesa de coneixement, llenguatge i veritat presagien les opinions dels filòsofs moderns com Martin Heidegger, Jacques Derrida, Ludwig Wittgenstein, A. J. Ayer, Amélie Rorty i Stanley Fish.[12] No obstant això, molts filòsofs acadèmics encara ridiculitzen qualsevol esforç per retratar Gòrgies com un pensador seriós.[10]
Referències
[modifica]- ↑ Higgins, C. Francis. «Gorgias». [Consulta: 6 febrer 2019].
- ↑ Aristòtil, fr. 130, Valentin Rose = Quintilià 3.1.13.
- ↑ Suda, Gorgias.
- ↑ Diògenes Laerci, VI. 2
- ↑ Lives of the Sophists 1.9, trans. George Kennedy in The Older Sophists, ed. R.K. Sprague (Columbia, S.C., 1972), p. 31.
- ↑ Sprague, Rosamond Kent, The Older Sophists, p. 31, Hackett Publishing Company, ISBN 0-87220-556-8
- ↑ McComiskey, Bruce «Gorgias, "On Non-Existence": Sextus Empiricus, "Against the Logicians" 1.65-87, Translated from the Greek Text in Hermann Diels's "Die Fragmente der Vorsokratiker». Philosophy and rhetoric, 30, 1, 1997, pàg. 45 [Consulta: 31 octubre 2013].
- ↑ Higgins, C. Francis. «Gorgias». Internet Encyclopedia of Philosophy. [Consulta: 17 octubre 2013].
- ↑ Bizzell; Herzberg. The Rhetorical Tradition.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 Consigny, 2001, p. 1.
- ↑ Consigny, 2001, p. 2.
- ↑ Consigny, 2001, p. 1–2.
Bibliografia
[modifica]- Gorgias. "Encomium of Helen." The Norton Anthology of Theory and Criticism. Eds. Vincent B. Leitch, et al. New York: W.W. Norton & Company, 2001. 30–33.
- Plato. Gorgias. Trans. Robin Waterfield. Oxford University Press, 1994.
