Gemäldegalerie (Berlín)
_(11476462646).jpg)
La Gemäldegalerie o pinacoteca de Berlín és un dels Museus Nacionals de Berlín situat dins el complex museïstic del Kulturforum obert el 1998. És un dels més importants museus del món de pintura europea del segle xiii al xviii tant per la dimensió com per la qualitat de les col·leccions, que comprenen obres mestres d'artistes com Albrecht Dürer, Lucas Cranach el Vell, Rafael Sanzio, Ticià, Caravaggio, Peter Paul Rubens, Rembrandt o Johannes Vermeer.
Història
[modifica]La Galeria va obrir les seves portes el 1830, dins l'Altes Museum concebut per Karl Friedrich Schinkel. Estava concebut perquè el visitant hi pogués trobar, amb estricte respecte de la història de l'art, obres excepcionals, però també una visió completa i instructiva dels quadres exposats.
L'impuls de la Galeria es deu principalment al suport del rei Frederic Guillem III de Prússia, qui va comprar el 1815, a París, un conjunt de 157 pintures de l'antiga col·lecció Giustiniani i així va portar a Berlín obres majors del començament de l'època barroca italiana. Fou el 1821 quan van ser comprats altres 3.000 quadres de la col·lecció Edward Solly. Edward Solly tenia una preferència marcada per la pintura italiana, de la qual va col·leccionar no només obres clàssiques, sinó també èpoques anteriors. Les compres no van ser exposades en el seu conjunt al museu, sinó que van ser objecte d'una selecció molt rigorosa per part de la comissió encarregada de la disposició del museu, que estava dirigit per Gustav Friedrich Waagen. Les adquisicions individuals ulteriors i els quadres escollits del patrimoni reial, es varen fer amb l'objectiu de donar una visió general de la història de l'art. En el moment de la seva inauguració, la col·lecció de la Galeria comptava 1.198 quadres, dels quals només una quarta part provenia del patrimoni reial.[1]
Gustav Friedrich Waagen va ser el primer conservador de la Galeria. Durant els anys en què va ocupar aquest lloc, va fer importants adquisicions malgrat comptar amb un pressupost modest. Amb la iniciativa de Wilhelm von Bode (1845-1929), que va entrar al servei del museu el 1872, totes les col·leccions van ser contínuament enriquides, i la Galeria va obtenir un renom mundial. A semblança de Gustav Friedrich Waagen, Wilhelm von Bode era no només un historiador d'art emèrit sinó també un excel·lent organitzador, qui va saber, amb molta energia i discerniment, explotar la notícia situació en l'àmbit de la política cultural.
En resposta a l'adveniment del Tercer Reich i a l'elevació de Berlín al rang de capital, el museu va rebre la missió de servir d'aparador a aquesta nova potència. Els diners van afluir. Amb les seves adquisicions, Bode va assegurar el renom de la Galeria, no només enriquint la col·lecció existent, sinó també posant en valor nous àmbits i desenvolupant els punts forts, sobretot els fons de quadres de Rubens i de Rembrandt.
El ràpid desenvolupament de la Galeria va fer necessari la construcció d'un nou edifici de major dimensió. El 1904, el Museu Bode imaginat per Ernst von Ihne, va obrir les seves portes a la punta nord de l'Illa dels Museus. El trasllat a aquest edifici, seguit el 1930 pel del Deutsche Museum anteriorment allotjat a l'ala nord del Museu de Pèrgam, va ser la millor època que la Galeria ha conegut fins ara. Amb la seva col·lecció de 3.600 quadres, aquesta havia assolit un increïble grau de completesa. Aquest magnífic recorregut va ser temporalment interromput per la Primera Guerra Mundial i, de manera més llarga, per la Segona. El 1945, la col·lecció, que havia estat prèviament evacuada, va ser dispersada i experimentà importants pèrdues. L'escissió política del país i de la ciutat el 1948 va comportar finalment al seu repartiment entre l'est i l'oest, repartiment que havia de durar mig segle.[2]
Presentació
[modifica]Les obres provenint del museu de Dahlem, on havien trobat asil, i del Kàiser Friedrich-Museum - rebatejat Museu Bode el 1956 -, estan reunides des de 1998 al nou edifici. Concebuda segons els plans de Heinz Hilmer i Christoph Sattler, l'arquitectura de l'edifici subratlla la importància de la col·lecció.
Des del punt de vista de la història de l'art, l'ordenació rigorosa dels quadres iniciada per Gustav Friedrich Waagen a l'Altes Museum i recuperat per Wilhelm von Bode al Kàiser Friedrich-Museum ha estat conservada. Per tal de posar plenament en valor les diferents obres d'art, la idea d'una presentació sobre diversos nivells, per obtenir un efecte de conjunt, ha estat abandonada. Els quadres són simplement enganxats uns al costat dels altres i se segueixen de vegades de manera asimètrica per posar en valor certes obres. Aquesta organització particularment sòbria no desperta tanmateix cap sentiment de monotonia tant les sales que se segueixen ofereixen de les proporcions i de les perspectives diferents. Una gran densitat de quadres podia perjudicar aquest ritme subtil.
Una selecció molt estricta era, per tant, necessària, i sols 1.150 quadres han trobat plaça a la galeria principal. Ni tan sols abans, no era possible exposar més pintures si se sumen els 400 quadres que s'acumulaven al pis superior del Bodemuseum i les 700 obres del museu de Dahlem, totalment sobrecarregats. La Gemäldegalerie disposa ara del major edifici de tota la seva història. Una dimensió no obstant això insuficient per exposar la col·lecció en el seu conjunt, ja que compta una mica més de 3.000 quadres des que els dos fons han estat reunits.
Iconografia
[modifica]El Renaixement als països d'Europa del Nord
[modifica]França, Flandes i Països Baixos
[modifica]-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Albert van Ouwater (actiu cap a 1450), La resurrecció de Lazare -
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Alemanya
[modifica]
_-_Google_Art_Project.jpg)
_-_Google_Art_Project.jpg)
_mit_Deckel,_1526,_557E.jpg)
.jpg){kind=small}
_-_Jungbrunnen_-_Gem%C3%A4ldegalerie_Berlin.jpg)
_-_Hans_Holbein_d._J.(Gem%C3%A4ldegalerie,_Berlin).jpg)
El Renaixement a Itàlia
[modifica]Florència
[modifica]
.jpg)
Venècia
[modifica]
_%E2%80%93_Gem%C3%A4ldegalerie,_Berlin.jpg)
Itàlia del Nord
[modifica]
Itàlia del Sud
[modifica]
El segle xvii
[modifica]-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
Johann Liss L'Èxtasi de sant Pau -
Paulus Potter Vaca i Toro -
-
-
-
-
-
-
Rembrandt van Rijn (Escola), L'Home amb casc d'or -
-
-
-
Jacob van Ruisdael, Bosc de roures sobre un llac -
Jan Steen, El Jardí de la taverna -
Gerard Ter Borch El Sermó patern -
Gerard Ter Borch El Concert -
Esajas van de Velde, Vista de Zierikzee -
Johannes Vermeer La Dona del collaret de perles -
Johannes Vermeer Home i dona bevent -
_001.jpg)
El segle xviii
[modifica]-
Canaletto, L'església S. Maria de la Salut a Venècia -
Francesco Guardi, Vol de montgolfière -
Antoine Pesne, Retrat del pintor i de les seves filles -
Sebastiano Ricci, Bethsabée al bany
_028.jpg)
Referències
[modifica]- ↑ Prestel, 4–5
- ↑ Harding, Luke. "Renaissance woman returned to gallery". The Guardian, 1 juny 2006. Consultat el 12 octubre 2007.
Bibliografia
[modifica]- Kelch, Jan; Grosshans, Rainald. Fifty masterpieces. Scala in co-operation with E. Wasmuth, 1 juliol 2001. ISBN 9781857592542 [Consulta: 3 novembre 2010].
- "Prestel": Gemäldegalerie, Berlin, Prestel Museum Guide, 1998, Prestel Verlag, ISBN 3791319124
Enllaços externs
[modifica]