Vés al contingut

Gilda Dalla Rizza

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaGilda Dalla Rizza
Imatge
(1917) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement12 octubre 1892 Modifica el valor a Wikidata
Verona (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort5 juliol 1975 Modifica el valor a Wikidata (82 anys)
Milà (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantant d'òpera Modifica el valor a Wikidata
VeuSoprano Modifica el valor a Wikidata

InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficFonotipia Modifica el valor a Wikidata


Musicbrainz: 831b20b8-f519-4fbe-adda-518f10062b46 Discogs: 1581053 Modifica el valor a Wikidata
Gilda Dalla Rizza a la portada d'Ariel - Revista de Cultura Musical

Gilda Dalla Rizza (Verona, 1892 - 1975) fou una soprano italiana, considerada al seu temps com una de les millors cantants d'òperes de Puccini.[1]

Va fer el seu debut operístic al Teatre Verdi de Bolonya el 1912, com a Charlotte a Werther. Especialment aclamada en el repertori de verisme, era una de les sopranos favorites de Giacomo Puccini, creant la Magda de La rondine (1917). També va fer les primeres actuacions europees del seu Suor Angelica i Gianni Schicchi, a Roma el 1919. També va crear els papers a Il piccolo Marat de Pietro Mascagni i Giulietta e Romeo de Riccardo Zandonai. Era també una intèrpret important d'aquell compositor a Francesca da Rimini.

També va actuar al Teatro Colón, incloent una Manon Lescaut amb Aureliano Pertile) i al Covent Garden, i fou una de les favorites de Monte Carlo i al Teatro alla Scala, on per exemple triomfaria amb La traviata sota la direcció d'Arturo Toscanini. Dalla Rizzadeia deia adéu als escenaris el 1939, encara que retornava per fer Suor Angelica, a Vicenza el 1942.

Es casà amb el tenor Tino Capuzzo, i, de 1939 a 1955, ensenyà al Conservatorio Benedetto Marcello de Venècia, on entre altres alumnes tingué a Elena Rizzieri.[2] La gran prima donna moria a la Casa Verdi de Milà, el 1975.

Referències

[modifica]
  1. Notícia de la seva mort al New York Times
  2. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. IV, pàg. 1221. (ISBN|84-7291-226-4)