Guiu XII de Laval

Guiu XII de Laval
	;
Biografia
Naixement	Després de 1327
Mort	21 abril 1412 (Gregorià) ; Castell de Laval (França)
Sepultura	abadia de Clermont
Governador de Bretanya
Activitat
Ocupació	camarlenc
Altres
Títol	Baró
Cònjuge	Jeanne de Laval-Tinténiac ; Louise de Châteaubriand
Fills	Guy de Laval; () Jeanne de Laval-Tinténiac; Anne de Laval; () Jeanne de Laval-Tinténiac
Pares	Guy X de Laval i Beatriu de Bretanya
Germans	Guy XI de Laval; Catherine de Laval

Guy XII de Laval o Joan de Laval (nascut després de 1327 - 21 d'abril de 1412) fou senyor de Laval, Vescomte de Rennes, baró de Vitré, senyor de Gavere^[1] i Acquigny^[2] castellà de Désert, i governador de Bretanya.^[3] Va ser designat Joan al bateig per Joan III de Bretanya, duc de Bretanya, el seu oncle, però va prendre el nom de Guiu al succeir al seu germà gran, seguint la llei de la seva casa.

Família

Fill de Guiu X de Laval i de Beatriu de Bretanya. Germà de Guiu XI de Laval.
Casat el 1348 amb Lluïsa de Châteaubriant (sense posteritat), filla de Geoffroy VII, senyor de Châteaubriant, i de Joana de Belleville, i germana de Geoffroy VIII el qual, al morir sense fills, la va deixar hereva de la terra de Châteaubriant, la cinquena de les nou grans baronies de Bretanya. Joana de Belleville es va casar de nou amb Olivier de Clisson, i van ser pares del famós conestable d'aquest nom. Caterina de Laval va ser per això doblement cunyada del senyor de Laval; i d'aquí ve l'estreta relació que hi va haver entre ells, i que encara va ser consolidada per una fraternitat d'armes. Lluïsa de Châteaubriant va morir el 1383. Guiu XII en va continuar sent hereu, en virtut d'una donació mútua que ells feta el 1379;
Casat el 28 de maig de 1384 amb Joana de Laval-Tinténiac, parente en tercer grau, dama de Châtillon, vídua del conestable Bertrand du Guesclin del que va tenir:
- Un fill mort el 1398;
Guiu de Laval, mort el 1404, senyor de Gavere;^[4]

Anna de Laval (1385-1466), única hereva.^[5]

Guy XII de Laval pel seu segon matrimoni, és l'avantpassat d'un nombre incalculable de pleballes, nobles i sobirans de tota Europa.

Història

El 1356, es va llançar contra Rennes amb el vescomte de Rohan i d'altres senyors, per defensar aquest lloc assetjat pel duc de Lancaster.^[6]

Després que el priorat de Cunault va haver estat reprès als anglesos per Amaury IV de Craon i Bertrand du Guesclin, en va tenir la guarda amb Geoffroy de Bresé, cavaller poiteví. El 28 de maig de 1364, Urbà V va escriure des d'Avinyó al duc d'Anjou demanant usar tot el seu poder per obtenir la restitució del priorat al titular Joan de Durfort, parent d'Hug, cardenal diaca de Sainte-Marie in Porticu. Va fer la mateixa demanda, el 5 de novembre del mateix any, a favor de Guiu du Pin, el seu capellà, proveït llavors del priorat.

El Cartulari de la Roë^[7] conté també del senyor de Laval i de Chasteaubrient un acte fet a Vitré, sota el seu signe el 20 de juny de 1365, pel qual donava a Guillem de la Fontaine i a Olivier du Boishamon, orde d'informar-se de la legitimitat d'una renda de 20 s. sobre el costum de Marcillé del qual els canonges de la Roë reclamaven els retards de feia nou anys.

Guerra de Successió de Bretanya

Per a l'Art de vérifier les dates,^[8] encara que les guerres continuaven a Bretanya, no sembla que el senyor de Laval hi hagi pres molts part fins a la batalla d'Auray.

Guiu XII també va ser sol·licitat per Urbà V per fer la pau entre Joana de Penthièvre, duquessa de Bretanya i Joan V l'Anglòfil. És un fet a esmentar per precisar el paper de Guiu XII en aquesta llarga lluita on sens dubte, seguint les instruccions del papa, el senyor de Laval va buscar, però inútilment, pacificar els dos partits.^[9]

Pontvallain

El 1370, com que els anglesos amenaçaven França sota la direcció de Robert Knoles, el rei Carles V de França li va encarregar aixecar dues companyies d'homes d'armes per oposar-se als pas i estralls d'aquests enemics. La derrota que aquest general va patir aquest mateix any al lloc dit Pontvallain, va ser deguda en gran part al valor del senyor de Laval; i el rei Carles V el va reconèixer ell mateix pel do que li va fer de quatre mil llibres d'or amb una pensió de tres-centes lliures per mes per al seu estat.^[10] Va seguir, el 1371, al conestable Bertrand du Guesclin a Poitou, i va tenir part a les conquestes que hi va fer sobre els anglesos.

Marxa contra Bretanya

En 1373, Lluís I de Nàpols, duc d'Anjou, gendre de Joana, duquessa de Bretagne, i Du Guesclin, van tornar a Bretanya amb grans forces, en vistes a castigar el duc Joan V l'Anglòfil per les seves converses secretes amb Anglaterra. El senyor de Laval es va ajuntar als senyors bretons aixecats contra el seu príncep; i mentre que el vescomte de Rohan s'apoderava de Vannes, i Clisson d'altres ciutats, va avançar contra Rennes de la que es va apoderar. Aquests fracassos van obligar el duc de Bretanya a retirar-se a Anglaterra, però desposseir-lo no era la intenció de la majoria dels seus vassalls que servia França contra ell, si bé sí que ho era del rei Carles V. En efecte, havent parlat amb els tres senyors de Rohan, de Clisson i de Laval, aquest príncep els va declarar en confidència la voluntat de guardar el ducat de Bretanya i de reunir-lo a la corona com un mitjà segur d'establir la tranquil·litat del regne, amb promesa de donar als tres barons una bona part; i, per això, els va demanar els llocs i fortaleses que hi posseïen.^[11] L'efecte de l'arenga del senyor de Laval va ser que els tres senyors se'n van anar de la cort sense dir adéu, i es van retirar als seus llocs, amb el pretext de guardar-los i d'ocupar-se de les necessitats de la Bretanya amenaçada pels anglesos.

Tractat de Guérande (1381)

A la seva tornada, els altres senyors bretons, tenint al seu cap Montfort i Montafilant, van fer una associació per cridar al seu duc; va tenir el seu efecte sota la condició que es va imposar al duc no confiar els seus llocs als estrangers.^[12] Aquesta crida va ser seguida del Tractat de Guérande (1381), conclòs en forma d'amnistia el 15 de gener de 1381. Els diputats que ho van negociar van ser, de part del rei, el senyor de Coucy, el senyor de Raineval, Arnaud de Corbie (primer president del parlament de París), Anseau de Plaisans, el senyor de Montferrand i Joan de Rais; de part del duc, Guiu, senyor de Laval, Carles de Dinan, senyor de Montafilant, Guiu de Rochefort, senyor d'Assérac; i Guillem el Bisbe.^[13]

Governador de Bretanya

El duc es va reconciliar amb França, i el 1382 va acompanyar el rei Carles VI de França en la seva expedició de Flandes. Abans de la seva sortida, va donar comissió al senyor de Laval, per cartes segellades el 22 de juliol del mateix any, de governar Bretanya en qualitat del seu tinent-general, amb poder d'actuar com la seva pròpia persona, de donar gràcies, d'establir els governadors i els capitans en tots els llocs, i d'atorgar treves. Guiu, l'any precedent, havia fet ell mateix campanya a Flandes amb el vescomte de Rohan i el senyor de Clisson. Tots tres hi havien combatut amb distinció a la batalla de Roosebeke, on l'oriflama va ser portada pel senyor de la Trémoille.^[14] Jean Froissart, parlant d'aquesta campanya, ens informa que la casa de Laval tenia per a crit de guerra Saint-Py-Laval.

Protecció del conestable de Clisson

El senyor de Laval era amb Beaumanoir i el conestable de Clisson, el 1387, al castell de l'Ermini, quan el duc de Bretanya Joan IV el Conqueridor, hi va fer arrestar secretament al darrer amb el propòsit de fer-lo matar^[15]

Administració del ducat de Bretagne

La duquessa Joana de Navarra, vídua de Joan IV el Conqueridor, havent acordat el seu matrimoni amb el rei Enric IV d'Anglaterra, i disposant-se a anar a reunir-se amb ell, va convidar el 1402 al duc de Borgonya, Felip II l'Intrèpid, a venir a trobar-la. El duc va anar l'1 d'octubre a Nantes, on la duquessa del consentiment dels seus consellers, li va remetre, el 19 del mateix mes, la tutela dels seus fills i la regència del ducat durant la minoria del fill gran Joan V l'Anglòfil. Diversos senyors bretons, el comte de Penthièvre al seu cap, s'oposaren a aquesta disposició. Veient el duc de Borgonya els esperits dividits, se'n va anar de Bretanya el 3 de desembre, emportant-se amb ell el jove duc Joan i el seu germà Artur. Els senyors, després de la seva retirada, van atorgar l'administració del ducat al senyor de Laval.

En un procés^[16] que Raül, senyor de Coetquën, suposat camarlenc del duc de Bretanya, va fer al comte de Laval Guiu XII, administrador dels béns dels fills menors de Joan V l'Anglòfil, duc de Bretanya, el 1402, diversos senyors cavallers, sobre els ordres del comte de Laval haurien fet presoners als subjectes d'aquest senyor de Coetquën^[17]

El 1404 Guiu XII, fou descarregat de les seves funcions pel jove duc Joan V l'Anglòfil, per cartes-patents del 14 de gener, basant-se en les febleses degudes a la seva edat. Joan va confirmar als oficials que havia designat, i el va posar a l'abric de tota venjança.

Defunció

Va morir al castell de Laval el 24 d'abril de 1412 i va ser inhumat a l'abadia de Vlermont^[18] al costat del gran altar, tocant a Beatriu de Bretanya, la seva mare.

Guiu XII va fundar el 1397, amb la seva dona el convent dels Franciscans de Laval.^[19] Joana, la seva dona, li va sobreviure vint-i-un anys, havent mort el 27 de desembre de 1433.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guiu XII de Laval

↑ Gavere és un municipi de Flandes Oriental vinculat al comtat d'Alost, a no confondre amb Le Gâvre, prop de Nantes.
↑ una meitat: el 20 de maig de 1411, Etienne Osmont es titula: Vescomte d'Acquigny en la part del senyor de Laval .
↑ En Absència de Joan IV de Bretanya.
↑ Malcolm Walsby, The Counts of Laval : Culture, Patronage and Religion in Fifteenth-and Sixteenth-Century France, 2007.
↑ André Duchesne, Histoire de la maison de Montmorency, pàg. 571.
↑ Dom Morice. Història de Bretagne . vol. I, pàg. 287
↑ Volum 183, f. 17.
↑ Chronologie historique des sires, puis comtes de Laval, 1784, vol. II, pàg. 864-875
↑ Cartes d'Urbà V, no. 973, 1.344, 1.345, 1.430
↑ Arxius de Laval, i cambra de comptes de París
↑ La història diu que el vescomte de Rohan i Clisson començaven a prestar l'orella a aquestes ofertes, però el senyor de Laval va respondre que no consentiria mai al despullament del duc de Bretanya, el seu cosí germà; que guardaria els seus llocs, i què per ell no esdevindria cap inconvenient; que ell i els seus avantpassats mai no havien variat en el seu afecte pel servei de la corona i de l'estat; quant suplicava al rei de tornar al duc les seves bones gràcies, i què continuarien sent tots garants de la seva fidelitat en el futur, i li impedirien fer mal. Carles V, mortificat d'aquesta resposta, va dissimular la seva tristesa, i no va deixar de treballar sota mà per guanyar els esperits dels senyors bretons. Però el senyor de Laval, en una conferència que va mantenir al seu quarter amb els dos senyors que acaben de ser designats, els va ensenyar de nou la conseqüència de la pretensió del rei. Sou prínceps -els va dir- a Bretanya, i no sereu res més a França. Aviat la seva majestat os suscitarà baralles per afeblir-os. El rei mana, el duc resa. Quan el duc es nega a fer-vos justícia, sou bastant forts per endreçar-lo a la raó. I en efecte apel·laven les seves ordenances i els procediments dels seus oficials al Parlament de París o al consell del rei, i sovint eren mantinguts en les seves pretensions; el duc no feia cap lleva sense el seu consentiment i sense que hi tinguessin la seva part; participaven en els focs i en els drets de la sobirania: de tots els avantatges en serien privats per la reducció de Bretanya a simple província del regne de França.
↑ Jean Froissart, Bertrand d'Argentré.
↑ Arxiu de Laval
↑ André Favin, Théâtre d'honneur, pàg. 249
↑ Havent-se adonat de la traïció per l'alteració què va veure al rostre del duc, el senyor de Laval, va exclamar: Haa, monseigneurn per Déu, que vol fer? No tingueu cap mala voluntat sobre el conestable. El duc, irritat, per a tota resposta, li va ordenar retirar-se. Però Laval, que volia al preu que fos, salvar la vida al conestable (el seu cunyat) i estalviar un crim al seu príncep, es va quedar al castell. Instruït el vespre per Bazvalen, de l'ordre que aquest havia rebut d'ofegar Clisson durant la nit, l'incita a suspendre'n l'execució. Va ser la salvació de Clisson. El duc, que havia passat la nit en grans agitacions, havent sabut per Bazvalen, al aixecar-se, que Clisson era encara viu, l'abraça i li agraeix haver-li salvat a ell mateix l'honor i la vida. Laval havent entrat alguns moments després, va voler fer mèrit amb el seu senyor de no tenir cura sobre la vida del conestable, i li va assegurar que deixava la vida del seu cunyat a la seva consideració
↑ Abat Angot, «Saint-Gervais i Saint-Protais de Brée, monographie paroissiale. Arxivat 2007-09-27 a Wayback Machine.», 1884
↑ Charles Maucourt De Bourjolly, Història de Laval.
↑ I no a l'Església dels Franciscans de Laval, com ho afirma André René Le Paige, o Duchêne, segons Chopin.
↑ Joan Froissart diu d'ell, que ell va estar sobiranament l'honor de França, i Pere Le Baud que « d'haver estat molt prop de Déu i els homes, ja que ere devot a les esglésies, i feia caritat als pobres... »

Fonts

Mémorial de la Mayenne, pàgs. 297-298, Godbert, 1845

[1] Gavere és un municipi de Flandes Oriental vinculat al comtat d'Alost, a no confondre amb Le Gâvre, prop de Nantes.

[2] una meitat: el 20 de maig de 1411, Etienne Osmont es titula: Vescomte d'Acquigny en la part del senyor de Laval .

[3] En Absència de Joan IV de Bretanya.

[4] Malcolm Walsby, The Counts of Laval : Culture, Patronage and Religion in Fifteenth-and Sixteenth-Century France, 2007.

[5] André Duchesne, Histoire de la maison de Montmorency, pàg. 571.

[6] Dom Morice. Història de Bretagne . vol. I, pàg. 287

[7] Volum 183, f. 17.

[8] Chronologie historique des sires, puis comtes de Laval, 1784, vol. II, pàg. 864-875

[9] Cartes d'Urbà V, no. 973, 1.344, 1.345, 1.430

[10] Arxius de Laval, i cambra de comptes de París

[11] La història diu que el vescomte de Rohan i Clisson començaven a prestar l'orella a aquestes ofertes, però el senyor de Laval va respondre que no consentiria mai al despullament del duc de Bretanya, el seu cosí germà; que guardaria els seus llocs, i què per ell no esdevindria cap inconvenient; que ell i els seus avantpassats mai no havien variat en el seu afecte pel servei de la corona i de l'estat; quant suplicava al rei de tornar al duc les seves bones gràcies, i què continuarien sent tots garants de la seva fidelitat en el futur, i li impedirien fer mal. Carles V, mortificat d'aquesta resposta, va dissimular la seva tristesa, i no va deixar de treballar sota mà per guanyar els esperits dels senyors bretons. Però el senyor de Laval, en una conferència que va mantenir al seu quarter amb els dos senyors que acaben de ser designats, els va ensenyar de nou la conseqüència de la pretensió del rei. Sou prínceps -els va dir- a Bretanya, i no sereu res més a França. Aviat la seva majestat os suscitarà baralles per afeblir-os. El rei mana, el duc resa. Quan el duc es nega a fer-vos justícia, sou bastant forts per endreçar-lo a la raó. I en efecte apel·laven les seves ordenances i els procediments dels seus oficials al Parlament de París o al consell del rei, i sovint eren mantinguts en les seves pretensions; el duc no feia cap lleva sense el seu consentiment i sense que hi tinguessin la seva part; participaven en els focs i en els drets de la sobirania: de tots els avantatges en serien privats per la reducció de Bretanya a simple província del regne de França.

[12] Jean Froissart, Bertrand d'Argentré.

[13] Arxiu de Laval

[14] André Favin, Théâtre d'honneur, pàg. 249

[15] Havent-se adonat de la traïció per l'alteració què va veure al rostre del duc, el senyor de Laval, va exclamar: Haa, monseigneurn per Déu, que vol fer? No tingueu cap mala voluntat sobre el conestable. El duc, irritat, per a tota resposta, li va ordenar retirar-se. Però Laval, que volia al preu que fos, salvar la vida al conestable (el seu cunyat) i estalviar un crim al seu príncep, es va quedar al castell. Instruït el vespre per Bazvalen, de l'ordre que aquest havia rebut d'ofegar Clisson durant la nit, l'incita a suspendre'n l'execució. Va ser la salvació de Clisson. El duc, que havia passat la nit en grans agitacions, havent sabut per Bazvalen, al aixecar-se, que Clisson era encara viu, l'abraça i li agraeix haver-li salvat a ell mateix l'honor i la vida. Laval havent entrat alguns moments després, va voler fer mèrit amb el seu senyor de no tenir cura sobre la vida del conestable, i li va assegurar que deixava la vida del seu cunyat a la seva consideració

[16] Abat Angot, «Saint-Gervais i Saint-Protais de Brée, monographie paroissiale. Arxivat 2007-09-27 a Wayback Machine.», 1884

[17] Charles Maucourt De Bourjolly, Història de Laval.

[18] I no a l'Església dels Franciscans de Laval, com ho afirma André René Le Paige, o Duchêne, segons Chopin.

[19] Joan Froissart diu d'ell, que ell va estar sobiranament l'honor de França, i Pere Le Baud que « d'haver estat molt prop de Déu i els homes, ja que ere devot a les esglésies, i feia caritat als pobres... »

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

[14]

[15]

[16]

[17]

[18]

[19]