Herba de Sant Benet
Geum urbanum | |
---|---|
Dades | |
Font de | planta comestible |
Taxonomia | |
Superregne | Eukaryota |
Regne | Plantae |
Ordre | Rosales |
Família | Rosaceae |
Gènere | Geum |
Espècie | Geum urbanum L., 1753 |
Nomenclatura | |
Sinònims |
|
L'herba de Sant Benet,[1] herba botera,[2] meligó montès,[2] flor de Sant Benet[2] (Geum urbanum L.), és una planta herbàcia de la família de les rosàcies. El terme Geum deriva del grec geno, que significa "que té una agradable olor" i es refereix a l'olor de l'arrel d'aquesta planta, semblant al clavell o clau d'espècia. El nom cariofil·lada (que significa arrel de clau), té el mateix significat. El nom específic urbanum, fa referència a l'hàbitat de la planta, normalment de zones ruderals.
És present a la major part d'Europa, excepte als extrems nord i sud del continent. També es pot trobar a l'Orient Mitjà. Respecte a Catalunya, té una distribució generalitzada, tret de la part més Occidental de Catalunya on el territori és sicòric. Al País Valencià es localitzen al territori catalaníndic sud i serrànic.
Morfologia
[modifica]Planta de port herbaci, pilosa però no sedosa, d'uns 20-60cm. Té les fulles basals amb 5-7 folíols molt desiguals i lobato–dentats, el terminal més gran que els altres i profundament lobat.[3] Les fulles caulinars són més o menys tant llargues com amples, amb estípules d'1 a 3 cm.[3] La tija ordinàriament ramificada i amb flors més o menys nombroses.[3]
Com és característic del gènere Geum (i d'alguns altres gèneres de rosàcies), les flors presenten un calicle envoltant el calze.[3] Després de la florida hi trobem els sèpals reflexos (o sigui, els sèpals s'obren per dirigir-se enfora i avall).[3] L'estil és glabre o bé poc pilós, articulat a la part superior, amb la part inferior persistent i acabada en ganxo i l'apical caduca abans de la maturitat. Respecte a les flors, són erectes o inclinades, els pètals patents de color groc i d'uns 5-9mm. La fructificació, sèssil, és formada per núcules piloses d'uns 4-5mm.[3]
Forma vital de Raunkjaer[4] és la d'hemicriptòfit; planta herbàcia, amb les gemmes persistents situades arran de terra.[3]
Ecologia i hàbitat
[modifica]La planta creix, normalment en boscos caducifolis humits (Querco-Fagetea),[3] però també és molt habitual en zones ruderals (cunetes de carreteres i camins, pastures, etc.). Al nostre àmbit, es troba a l'estatge montà i contrades mediterrànies plujoses, del nivell del mar als 1.650 msnm, i excepcionalment fins als 1.900.[3] Té distribució euro-siberiana[3] (medioeuropea).
Usos
[modifica]A l'època medieval s'anomenava «l'herba beneïda», ja que es creia que tenia el poder de protegir d'esperits malignes i bèsties verinoses. L'arrel d'aquesta planta es duia com a amulet. La part utilitzada com a droga es troba a les parts soterrades de la planta, per tant la part utilitzada és l'arrel i el rizoma.
Acció farmacològica
[modifica]Tradicionalment s'usa com antidiarreic, hemostàtic local, aperitiu i antipirètic. Tot i això, encara que aquestes accions no han sigut demostrades experimentalment, l'alt contingut en tanins fa possible que la droga presenti propietats astringents.
Indicacions
[modifica]Popularment s'utilitza per via interna, en gastroenteritis i anorèxia. En ús tòpic per al tractament de ferides i úlceracions dèrmiques i bucals, paradontopaties, dermatitis, eritemes i hemorroides.
Posologia
[modifica]Es fan preparats de la droga per decocció o normalment es pren mitjançant infusions.
Referències
[modifica]- ↑ «herba». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Geum urbanum». Herbari virtual del Mediterrani Occidental. Universitat de les Illes Balears.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 de Bolòs, Oriol [et al.].. Flora manual dels Països Catalans. 2a edició. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3.
- ↑ correspon a la forma vital de Raunkjaer, seguint el criteri que apareix a la Flora Manual dels Països Catalans
Bibliografia
[modifica]- Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974.
- Berdonces i Serra. Gran enciclopedia de plantas medicinales (en castellà). Tikal ediciones, 1999.
- Vanaclocha, Bernat; Cañigueral, Salvador. Fitoterapia: Vademécum de prescripción (en castellà). 4a edició. Masson, 2003, p. 1092. ISBN 9788445812204.