Herba de Santa Margarida

	En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)
Viquiespècies	Viquiespècies

Herba de Santa Margarida
Centaurium erythraea
	;
Dades
Font de	centaury (en)
Planta
Tipus de fruit	càpsula
Estat de conservació
	Risc mínim
UICN	202950
Taxonomia
Superregne	Eukaryota
Regne	Plantae
Ordre	Gentianales
Família	Gentianaceae
Gènere	Centaurium
Espècie	Centaurium erythraea ; Rafn, 1800
Nomenclatura
Sinònims	Centaurium minus Garsault 1764 Centaurium umbellatum Gilib. 1782 Erythraea latifolia Sm. Centaurium latifolium (Sm.) Druce

L'herba de Santa Margarida,^[1] herba centaura^[2] o pericó vermell^[3]^[4] (Centaurium erythraea) és una herba de la família de les gencianàcies típica d'Europa, Nord d'Àfrica, Àsia i Amèrica. A Catalunya és freqüent principalment als Pirineus i a les Muntanyes Cataladíniques. També la podem anomenar herba centaura o herba d'espant.^[1]

Noms populars

blavets, catxalag(u)a/catxaluga, centaura, centaura borda, centaure, centaurea, fel de la terra, felterra, flor de centaura/centaure, genciana, herba petenera, herba vermella, jausana.

Hàbitat i distribució

És originària de camps humits, praderies, prats secs i semisecs i límits dels boscos. Prefereix els sòls arenosos entre els 830-1400 m d'altitud. És una planta que gairebé no tolera el sol directe. És una espècie polimorfa i mostra una distribució àmplia pel nord d'Europa, d'on és originària. Així com al sud-oest d'Àsia i naturalitzada a Amèrica. També la trobem als Pirineus (de la Vall d'Aran i de la Noguera al Rosselló i a l'Alt Empordà).

Etimologia

De l'ésser mitològic el centaure Quirón. Pel que fa al nom de l'espècie, Erythraea, deriva del grec erythros="roig", pel color de les seves flors.

Descripció

Òrgans vegetatius

Centaurium erythraea és una herba erecta anual que pot arribar a mesurar 50-60 cm d'alçada amb una tija de 10 a 15 cm d'alçada amb secció quadrada ramificada a la part superior. Presenta una arrel llenyosa, fibrosa i de color groc. Les fulles fan entre 1-5 x 0.8-2, són de color verd pàl·lid, brillants, de forma ovalada i sense estípules, presenten nervacions longitudinals, paral·leles i de mida decreixent de baix a dalt. Són oposades o linears, sèssils, el·líptiques, amb el marge sencer, amb àpex obtús i neixen alternes formant una roseta a la base de la tija.

És una espècie molt polimòrfica, tot i que la podem distingir fàcilment d'altres espècies properes per les fulles basals amplament oblongues, formant rosetes. La centaurea aspera n'és una espècie relacionada, però a diferència de l'herba de santa Margarida, les tiges presenten molta pilositat blanquinosa amb fulles aspres al tacte i flors púrpures o blanques.

Òrgans reproductors

Centaurium Erythraea floreix entre maig i setembre i les flors només s'obren si el temps és càlid i assolellat.

Repartició de sexes:Les flors són hermafrodites.
Inflorescència: Les inflorescències formades a la part superior de la tija formant un corimbe de flors rosades, petites i delicades.
Morfologia i color del periant: El calze és gamosèpal, té 5 sèpals linears fusionats només a la base. La corol·la està fusionada en un tub estret que s'obre en 5 lòbuls patents de color rosa i presenta simetria radiada.
Androceu: L'androceu compta amb estams (tants com pètals) inserits en l'àpex o en la base de la corol·la amb anteres que semblen espirals després de la dehiscència.
Gineceu: El gineceu és bicarpel·lar i està format per un ovari súper unilocular amb un estil persistent, curt i filiforme que té en l'extrem dos estigmes caducs.
Fruit: El fruit és una càpsula allargada amb dues valves que contenen unes minúscules llavors brunes.

Història

El nom popular fa referència al centaure Quiró, conegut pels seus coneixements herbaris, el qual segons la mitologia, es va curar amb aquesta planta una ferida produïda per una llança enverinada. Els Celtes consideraven la centaura herba de bona sort, sent molt cultivada en Europa durant L'edat mitjana. Es creia que col·locada en una bossa podia multiplicar els diners.Tanmateix, de la mateixa manera que altres plantes que presenten les flors roges, es creia que la centaura menor protegia dels raigs, dimonis i bruixes. El seu sabor amarg (d'on prové el renom de fel de la terra) va permetre la seva aplicació en trastorns digestius. Popularment fou molt utilitzada per tractaments contra la malària, coneixent-se amb el nom de "quina europea".

Cultiu

Es cultiva comercialment al nord d'Àfrica, Estats Units i a Europa central.

Composició química

Compostos polifenòlics: es tracta d'àcids fenòlics derivats en la seva majoria dels àcids benzoic i cinàmic.
Principis amargs: es tracta de secoiridoides heterocíclics que es presenten com heteròsids: genciopicrina(2%), sweròsid, swertiamarina. També els derivats d'èsters: centapicrina, des-acetil-centapicrina, eritrocentaurina.
Altres: alcaloids, fitoesteroids, flavonoids(0,4%), compostos derivats de l'àcid nicotínic, olis essencials, resina, àcid oleànic(0,1%), àcids grassos y triterpenoids.

Usos

La planta és utilitzada en l'elaboració de vermuts, licors i begudes amargants de tipus herbal. El màxim permès com ingredient d'aquestes begudes és del 0.0002%.

Medicinals

Tractament de dispèpsia i diarrea (exerceix una funció tònica i amarga de tipus aperitiu i digestiu).
Patiments hepatobiliars.
Laxant discret.
Sedant especialment útil en problemes ginecològics com regles doloroses.
Antipirètic d'efectes molt suaus.
Tractament de febres intermitents.
Afavoriment de la motricitat de la musculatura gàstrica i còlics, així com la digestió.
Activació de la secreció enzimàtica biliar i salival.
Prevenció de les gastritis.
Prevenció de l'aparició de litiasi vesicular.
Ràpida cicatrització de ferides de la pell i formació eczematosa.

Alguns consideren que té certes accions farmacològiques, com els efectes aperitiu, eupèptic, digestiva, carminativa, diürètica, hipoglucemiant, antisèptica, vulneraria, antiinflamatòria i cicatritzant. També ha estat considerat un tònic amarg en casos de manca de gana i debilitat gàstrica, ajuda a les malalties hepàtiques i biliars així com en la diabetis, exerceix un efecte de mobilització sobre les defenses de l'organisme i cicatritzant. Com infusió digestiva, tres tasses abans o després dels àpats segons la seva funció; en tintura i en decocció o infusió per rentats i col·liris.

Composició de medicaments

La droga està constituïda per les summitats florides. Al no presentar prescripcions tòxiques, aquesta planta no presenta una legislació en concret, sinó que s'inclou en les plantes d'ús medicinal tradicional, o d'ús industrial, respectant sempre les dosis recomanades pels professionals. Pel que fa a les Farmacopees d'Alemanya i Àustria, l'índex d'amargor no ha de ser inferior a 2.000.

En les dosis terapèutiques, la centaura menor té una bona tolerància. Com tota droga que conté alcaloides, es recomanen tractaments discontinus. En aplicació externa pot causar irritacions a la pell en personas sensibles. No s'ha d'administrar en presència de gastritis o úlcera. En l'embaràs, el seu ús és contraindicat per la presència d'alcaloids. Durant la lactància, els principis amargs alteren el sabor de la llet materna.

Precaucions

En tractaments antidiabètics s'ha de comptar amb assessorament especialitzat. S'aconsella beure dues o tres tasses d'aquesta tisana calenta abans de cada àpat. La tisana no ha d'estar ensucrada. Les dosis recomanades són:

Infusió: Mig litre d'aigua bullent sobre una o dues culleres de sopa de plantes seques a trossos, deixar-la reposar entre 10-quinze minuts.
Per via externa, el suc extret de les plantes fresques pot ser aplicat sobre la pell tres o quatre vegades al dia.
Es pot combinar amb card marià, carxofera, xicoira, boldo, calèndula, romaní, genciana, coriandre, fonoll, angèlica, arenaria, eucaliptus, cua de cavall, malví i menta.

Notes i referències

↑ ^1,0 ^1,1 Herba, Diccionari de la llengua catalana de l'IEC
↑ «Fruit of Menorca». Arxivat de l'original el 2014-12-22. [Consulta: 25 agost 2010].
↑ Pericó, DIEC
↑ «Herba de Santa Margarida». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Bibliografia

Encarna Castillo García, Isabel Martínez Solís. Manual de fitoterapia. Elsevier España, 2007. ISBN 84-458-1797-3, ISBN 9788445817971 disponible en línia a Google Books
Alonso,J.R. Tratado de Fitofármacos y nutracéuticos. Ed.Corpus.Buenos Aires, 2004.
Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974.
Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X.
Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos. Catálogo de plantas medicinales. 2009a ed.. CGCOF. Madrid, 2009. ISBN 2910010541388.
Vanaclocha, B. & Cañigueral, S. Fitoterapia: vademecum de prescripción. Ed. Masson, Edició 4a, 2003. Barcelona. disponible en línia a Google Books
Llistosella Vidal, Jaume / Sànchez-Cuxart, Antoni. Herbari: mates, herbes i falgueres. Editat per Edicions Universitat Barcelona

ISBN 84-475-3190-2, ISBN 9788447531905 disponible en línia a Google Books

[DIEC_h-1] 1,0 ^1,1 Herba, Diccionari de la llengua catalana de l'IEC

[2] «Fruit of Menorca». Arxivat de l'original el 2014-12-22. [Consulta: 25 agost 2010].

[3] Pericó, DIEC

[4] «Herba de Santa Margarida». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

[1]

[2]

[3]

[4]