Hervé Guibert

Hervé Guibert
	;
Biografia
Naixement	14 desembre 1955 ; Saint-Cloud (França)
Mort	27 desembre 1991 (36 anys); Clamart (França)
Causa de mort	mort per sida
Activitat
Ocupació	Escriptor
Activitat	1977 - 1991
Ocupador	Le Monde
Obra
Localització dels arxius	Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine [ 43GBT], [ 786GBT], [ 1030GBT] ;
Premis
	(1985) prix littéraire Fénéon (fr) ;

Hervé Guibert (14 de desembre de 1955 – 27 de desembre de 1991) fou un escriptor i fotògraf francès. Autor de nombroses novel·les i estudis autobiogràfics, va tenir un paper important en el canvi de postura del públic francès pel que fa a la sida. Era un amic de Michel Foucault.

Primers anys i carrera

Nascut a Saint-Cloud (Alts del Sena) en una família de classe mitjana, va passar els seus primers anys a París i es va traslladar a La Rochelle des de 1970 fins a 1973. Després de treballar com a director de cinema i actor, va optar per la fotografia i el periodisme. El 1978 va aconseguir un lloc de treball a Le Monde i va publicar el seu segon llibre, Les aventures singulières, publicat per Les Éditions de Minuit. El 1984 Guibert va compartir mb Patrice Chéreau un César al millor guió original per a L'homme blessé. Guibert havia conegut Chéreau en la dècada de 1970, durant els seus anys de teatre.

L'estil d'escriptura de Guibert es va inspirar en l'escriptor francès Jean Genet. Tres dels seus amants van ocupar un lloc important en la seva vida i obra: Thierry Jouno, director d'un institut per a cecs a qui va conèixer el 1976, i que va dur a la seva novel·la Des aveugles; Michel Foucault, que va conèixer el 1977, i Vincent Marmousez, un adolescent de quinze anys que va inspirar la seva novel·la Fou de Vincent.

El gener de 1988 Guibert va ser diagnosticat amb sida. El juny de l'any següent, es va casar amb Christine, el company de Thierry Jouno, de manera que els seus ingressos dels seus drets passarien eventualment a ella i als seus dos fills. El 1990, Guibert va revelar públicament el seu estat respecte al sida en la seva roman à clef À l'ami qui ne m'a pas sauvé la vie. Guibert immediatament es va situar en el focus d'atenció dels mitjans, va aparèixer en els diaris i en diversos programes de televisió.

A continuació va escriure dos llibres més que també detallen el progrés de la seva malaltia: Le Protocole compassionnel i L'Homme au chapeau rouge (traduït en català com a L'home del barret vermell), que es van publicar pòstumament el gener de 1992; aquest mateix mes la televisió francesa projectarà La Pudeur ou l'impudeur, una pel·lícula improvisada de Guibert del seu últim any de batalla contra la sida. Gairebé cec a conseqüència de la malaltia, va intentar posar fi a la seva vida just abans del seu trenta-sisè aniversari i va morir dues setmanes després.^[1]

El 1992 es publicà pòstumament Le Paradis i el 2001, el dietari Le Mausolée des amants.^[2]

Obra publicada

La Mort propagande, R. Deforges, París, 1977
Zouc par Zouc, Balland, (1978)
Suzanne et Louise : roman-photo, Hallier, « Illustrations, » París, 1980
L'Image fantôme, Éditions de Minuit, París, 1981
Les Aventures singulières, Éditions de Minuit, París, 1982
Les Chiens, Éditions de Minuit, París, 1982
Voyage avec deux enfants, Éditions de Minuit, París, 1982
Les Lubies d'Arthur, Éditions de Minuit, París, 1983
L'homme blessé: scénario et notes, guió de Patrice Chéreau, Éditions de Minui], París, 1983
Le Seul Visage, fotografies, Éditions de Minuit, París, 1984
Des aveugles, Gallimard, París, 1985
Mes parents, Gallimard, París, 1986, traduït com a Els meus pares per David Ilig, amb Club Editor Barcelona, 2014^[2]
"Vous m'avez fait former des fantômes", Gallimard, París, 1987
Les Gangsters, Éditions de Minuit, París, 1988
Mauve le Vierge: nouvelles, Gallimard, París, 1988
L'Image de soi ou l'Injonction de son beau moment ?
Fou de Vincent, Éditions de Minuit, París, 1989
L'Incognito: roman, Gallimard, París, 1989
À l'ami qui ne m'a pas sauvé la vie, Gallimard, París, 1990
Le Protocole compassionnel, Gallimard, París, 1991
La Mort propagande: et autres textes de jeunesse, R. Deforges, París, 1991
Mon valet et moi: roman cocasse, Éditions du Seuil, París, 1991
Vice, photographies de l'auteur, J. Bertoin, París, 1991
L'Homme au chapeau rouge, Gallimard, París, 1992, traduït com a L'home del barret vermell per David Ilig, amb Club Editor, 2010^[2]
Cytomégalovirus, journal d'hospitalisation, Éditions du Seuil, París, 1992
Le Paradis, Gallimard, París, 1992
Photographies, Gallimard, París, 1993
Vole mon dragon : théâtre, Gallimard, « Le manteau d'Arlequin », París, 1994
La piqûre d'amour : et autres textes; suivi de La chair fraîche, Gallimard, París, 1994
Enquête autour d'un portrait : sur Balthus, prefaci per Éric de Chassey, Les Autodidactes, París, 1997
Lettres d'Égypte : du Caire à Assouan, 19.., fotografies de Hans Georg Berger, Actes Sud, «Voir et dire», Arles, 1995
La photo, inéluctablement : recueil d'articles sur la photographie, 1977-1985, Gallimard, París, 1999
Le Mausolée des amants: journal, 1976-1991, Gallimard, París, 2001
Articles intrépides. 1977-1985, Gallimard, París, 2008
Herve Guibert: Voices of the Self, Liverpool University Press, 1999

Referències

↑ «Herve Guibert, French Novelist, 36». New York Times, 29-12-1991. [Consulta: 29 agost 2010].
↑ ^2,0 ^2,1 ^2,2 «Clarobscur, de pares i de fills». Cultura, El Punt Avui, 21-03-2014, pp. 8 - 9.

Enllaços externs

herveguibert.net, lloc web dedicat a Hervé Guibert (francès)

[1] «Herve Guibert, French Novelist, 36». New York Times, 29-12-1991. [Consulta: 29 agost 2010].

[avui-2] 2,0 ^2,1 ^2,2 «Clarobscur, de pares i de fills». Cultura, El Punt Avui, 21-03-2014, pp. 8 - 9.

[1]

[2]