Vés al contingut

Il marchese del Grillo

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaIl marchese del Grillo
Fitxa
DireccióMario Monicelli Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Alberto Sordi
Riccardo Billi
Isabella De Bernardi
Elisa Mainardi
Flavio Bucci
Giorgio Gobbi
Cochi Ponzoni
Marc Porel
Paolo Stoppa
Camillo Milli
Leopoldo Trieste
Marina Confalone
Isabelle Linnartz
Pietro Tordi
Angela Campanella
Elena Fiore
Tommaso Bianco
Salvatore Jacono
Renzo Rinaldi
Paolo Paoloni
Ettore Geri
Salvatore Borgese
Mimmo Poli
Anna Longhi
Elena Fabrizi
Nello Appodia
Caroline Berg
Jacques Herlin
Andrea Bevilacqua Modifica el valor a Wikidata
ProduccióRenzo Rossellini i Luciano de Feo (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióLorenzo Baraldi Modifica el valor a Wikidata
GuióLeonardo Benvenuti, Piero De Bernardi, Mario Monicelli, Tullio Pinelli, Alberto Sordi i Bernardino Zapponi Modifica el valor a Wikidata
MúsicaNicola Piovani Modifica el valor a Wikidata
FotografiaSergio D'Offizi Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeRuggero Mastroianni Modifica el valor a Wikidata
VestuariGianna Gissi Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia i França Modifica el valor a Wikidata
Estrena1981 Modifica el valor a Wikidata
Durada135 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecinema històric i comèdia Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióItàlia Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions
IMDB: tt0082714 FilmAffinity: 844149 Allocine: 4849 Letterboxd: the-marquis-of-grillo Allmovie: v157346 TCM: 480579 TMDB.org: 32480 Modifica el valor a Wikidata

Il Marchese del Grillo és una pel·lícula de comèdia italiana del 1981 dirigida per Mario Monicelli i protagonitzada per Alberto Sordi com a personatge principal. La pel·lícula representa episodis de principis del segle xix de la vida d'un noble a Roma. Basada lliurement en els relats folklòrics de l'autèntic Onofrio del Grillo (que va viure al segle XVIII), aquest personatge fa una sèrie de bromes, una de les quals fins i tot involucra al Papa Pius VII. La famosa línia Io sò io, e voi non siete un cazzo (literalment "Sóc qui sóc, i tu no ets fotudament ningú"), és apropiada del sonet de Belli de 1831, "Li soprani der monno vecchio".[1]

Argument

[modifica]

Roma, Any de Nostre Senyor 1809. El Papa Pius VII amb els seus cardenals i ministres gestiona tant el poder temporal com espiritual dels Estats Pontificis a Itàlia. El marquès Onofrio del Grillo és un dels seus favorits, però fins i tot el pitjor de tota la noblesa. Com a noble privilegiat i protegit, Onofrio se sent lliure de fer les seves bromes als pobres sense tenir por de les conseqüències. En una ocasió, quan és detingut en un sopar amb delinqüents comuns, es dirigeix al poble en un discurs vulgar, afirmant que la seva noblesa li permet fer el que vol, i que ells, essent pobres, no valen res. Memorable és la disputa entre el pobre jueu Aronne Piperno i el marquès pel pagament d'un sou. Aaron es sorprèn quan Onofrio es nega a pagar amb l'argument que el seu creditor, sent jueu, és un assassí de Jesús. Aaron porta el seu cas als tribunals, però Onofrio guanya la demanda corrompent els jutges i els cardenals. Piperno és condemnat i escarnit pel poble, i Onofrio anuncia al Papa que acaba de morir la justícia als seus Estats.

Mentrestant, el Papa fa excomunicar l'emperador francès Napoleó Bonaparte. Quan el conflicte augmenta, Onofrio és nomenat comandant de la Guàrdia Suïssa a Castel Sant'Angelo. No es pren la situació molt seriosament, i finalment falla en la seva tasca de defensar el palau papal. Mentre deixa l'ordre per comprovar la fidelitat d'un jove plebeu seu, els guàrdies francesos entren a la Santa Seu per arrestar el Papa. Onofrio té personalment pocs prejudicis i ràpidament inclou coneguts del nou ordre dins del seu cercle, fent-se amic d'un jove comandant del regiment francès, així com d'oficials més alts. Tanmateix, això és per a la decepció de la seva piadosa mare, que afirma que els francesos, com a enemics del Papa Rei, també són enemics jurats de Déu.

Amb els ocupants francesos també arriba des de París una companyia de teatre que presenta la novetat de dones reals per a papers femenins. A causa de l'obtusitat del poble romà, l'espectacle és un fracàs, però Onofrio aprofita l'oportunitat per iniciar una aventura amb la cantant bella i d'esperit lliure Olympia. Una nit, mentre caminaven per les ruïnes del Fòrum per trobar un lloc adequat per dormir junts, s'adonen d'un carboner borratxo que és un perfecte sosia del marquès. Onofrio decideix fer una de les seves bromes canviant de paper. Indica al seu servent que l'home inconscient es vesteixi com ell mateix, mentre interpretarà el paper de Gasperino, el carboner. L'endemà al matí, el pobre borratxo es desperta al llit d'Onofrio i es veu transformat en marquès. Les seves males maneres fan creure a la família que està posseït per l'esperit d'un carboner mort, i l'oncle d'Onofrio intenta exorcitzar-lo. Després del primer xoc, Gasperino comença a adaptar-se al seu nou paper i alguns membres de la seva família el troben encara millor que el veritable marquès. Però la tornada del Papa després de la derrota de Napoleó condemna a Onofrio i Gasperino a arriscar-se a acabar amb la seva vida sota la guillotina.

Repartiment

[modifica]

Premis

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Massimo Svanoni. «Location verificate di Il marchese del Grillo (1981) - Forum». il Davinotti.
  2. ↑ «Chronology» (en italià). Accademia del Cinema Italiano.
  3. ↑ «Berlinale: 1982 Prize Winners». berlinale.de. [Consulta: 13 novembre 2010].

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Il_marchese_del_Grillo&oldid=33408321»