Vés al contingut

Signore e signori, buonanotte

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaSignore e signori, buonanotte
Fitxa
DireccióLuigi Comencini, Nanni Loy, Luigi Magni, Mario Monicelli, Ettore Scola, Agenore Incrocci, Leonardo Benvenuti, Piero De Bernardi, Ruggero Maccari, Ugo Pirro i Furio Scarpelli Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Felice Andreasi
Senta Berger
Adolfo Celi
Vittorio Gassman
Nino Manfredi
Marcello Mastroianni
Ugo Tognazzi
Paolo Villaggio
Carlo Bagno
Carlo Croccolo
Gabriella Farinon
Andréa Ferréol
Sergio Graziani
Monica Guerritore
Eros Pagni
Mario Scaccia
Franco Scandurra
Luigi Uzzo
Gianfranco Barra
Franco Diogene
Camillo Milli
Angelo Maria Pellegrino
Antonio Spinnato
Renzo Marignano
Franco Angrisano
Valentino Macchi
Giacomo Rizzo
Luca Sportelli
Andrea Bosic
Giovannella Grifeo
Max Turilli Modifica el valor a Wikidata
ProduccióFranco Committeri Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióLucia Mirisola Modifica el valor a Wikidata
GuióAgenore Incrocci, Leonardo Benvenuti, Luigi Comencini, Piero De Bernardi, Nanni Loy, Ruggero Maccari, Luigi Magni, Mario Monicelli, Ugo Pirro, Furio Scarpelli i Ettore Scola Modifica el valor a Wikidata
MúsicaLucio Dalla Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeAmedeo Salfa Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorTitanus Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia i França Modifica el valor a Wikidata
Estrena1976 Modifica el valor a Wikidata
Durada118 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
RodatgeMilà Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecomèdia Modifica el valor a Wikidata
Tematerrorisme Modifica el valor a Wikidata
IMDB: tt0075221 FilmAffinity: 701497 Letterboxd: goodnight-ladies-and-gentlemen Allmovie: v93618 TMDB.org: 82114 Modifica el valor a Wikidata

Signore e signori, buonanotte és una pel·lícula òmnibus satírica italiana de 1976 dirigida per Agenore Incrocci, Leo Benvenuti, Luigi Comencini, Piero De Bernardi, Nanni Loy, Ruggero Maccari, Luigi Magni, Mario Monicelli, Ugo Pirro, Furio Scarpelli i Ettore Scola, units en la Cooperativa 15 maggio. El film es tracta d'una paròdia fortament crítica a un dia imaginari en televisió, amb comercials, recerques periodístiques, drames, programació infantil i un noticiari en el fictici canal TG3 (que posteriorment es fundaria com a noticiari en la Rai 3), que actua com a fil conductor.[1]

La sàtira està dirigida cap a la corrupció política, l'exèrcit, l'Església catòlica, la televisió, els mals de la qual es denuncien a través de la seva representació exagerada, grotesca i paradoxal.[2]

Trama

[modifica]

El locutor del fictici canal TG3, Paolo T. Fiume (Marcello Mastroianni), informa les notícies més increïbles, exposa reportatges investigats per ell mateix, incloent-hi l'entrevista a un ministre corrupte que es defensa secundant la llei del més fort i de la legitimitat dels electors que van votar per ell precisament perquè és així; mostra el vídeo difós pels segrestadors del advocat Agnelli en el qual el segrestat afirma que el rescat del multimilionari es pagarà retenint uns dies de sou a tots els seus treballadors; coqueteja amb el seu jove assistent (Monica Guerritore), a més d'interrompre constantment la transmissió per a discussió amb la direcció del canal.[3]

La notícia s'intercala amb els següents programes:

  • Una lingua per tutti - La lezione d'inglese (televisió educativa): una inusual lliçó d'anglès, en la qual la mestra recita els noms de les diferents parts del cos en anglès, fins i tot mostrant els sins i les natges nues; per a després passar a una escena on un agent de la CIA (Vittorio Gassman) assassina a un dignatari de raça negra davant d'una ambaixada. Després d'això, la mestra resulta ser també una agent secreta i elimina a l'atacant.
  • La bomba (telefilm): una comissaria és evacuada per sospita de bomba; però, quan els esquadrons de bombes descobreixen que és una falsa alarma, l'alta policia no vol admetre l'error, perquè han vist com l'episodi està millorant la consideració de la policia en l'opinió pública i no estan disposats a arruïnar això. Després obtenen un artefacte explosiu real, però explota abans que puguin abandonar l'edifici, causant la seva mort.
  • Una città allo specchio - Trittico napoletano:
    • Sinite parvulos (periodisme de recerca): a Nàpols, el bisbe recompensa a diversos nens. També es recompensa a un nen que es veu obligat a treballar per mantenir als seus vuit germans perquè la seva mare està malalta i el seu pare està aturat. Després de tornar a casa, se suïcida saltant des d'un balcó.
    • Mangiamo i bambini (entrevista): per combatre el problema de la superpoblació, el professor Schmidt (Paolo Villaggio), enfront d'una incrèdula interlocutora, proposa seriosament menjar-se als nens pobres, inspirant-se en el que Jonathan Swift va argumentar al seu text Una modesta proposició.
    • Da malata a convalescente (panell de discussió): Paolo T. Fiume actua com a moderador amb quatre dels últims administradors de Nàpols, curiosament tots amb el mateix cognom, El Bove, als qui no pot fer preguntes dels espectadors, perquè són només una sèrie d'insults contra aquests polítics corruptes. Al final, ells perden el control i es mengen literalment la ciutat de Nàpols, en una reconstrucció de torró, i fins i tot roben el rellotge del periodista.
  • Il generale in ritirata: mentre espera desfilar en una desfilada militar, un general (Ugo Tognazzi) satisfà les seves necessitats físiques en un vàter, però el mal funcionament d'aquest un increïble crescendo d'inconvenients, que culmina amb la pèrdua de decoracions pel desguàs; desesperat, el soldat se suïcida amb la seva pròpia arma.
  • L'ispettore Tuttumpezzo (televisió infantil): un íntegre policia (Gassman) va a la vila d'un poderós corrupte (Adolfo Celi) per a arrestar-lo, però s'està celebrant una festa i no sols no pot complir amb el seu deure, sinó que és tan sensible al poder que acaba actuant com a cambrer de la seva esposa (Senta Berger).
  • Il personaggio del giorno (periodisme de recerca): un periodista segueix durant un dia la vida de Menelao Guardabassi (Tognazzi), un jubilat milanès obligat a recórrer als més diversos recursos per a sobreviure amb la seva miserable pensió de 32.000 lires mensuals, però que sempre diu no tenir res de què queixar-se, almenys fins que el periodista nomena l'existència dels filets, la qual cosa torna boig.
  • Il Disgraziometro (programa de concursos): en un cínic joc de premis on el guanyador és el que sofreix el major nombre de desgràcies. Dels tres competidors, el primer declara haver rebut mil milions de lires i haver-les perdut al tren, i és desqualificat perquè és un "ximple", no un desafortunat. La segona afirma ser una "vídua verge". No obstant això, el tercer competidor guanya i s'electrocuta quan pressiona el botó en la seva cabina.
  • Il Santo Soglio (telesèrie): en el segle xvi, els cardenals Piazza Colonna i Canareggio estan disposats a fer qualsevol cosa per a ascendir al tron papal; el segon fins i tot va enverinar al cardenal Pizzuti, l'últim Papa. Després d'intentar en va obtenir el vot del pobre i agonitzant Felicetto de li Caprettari (Nino Manfredi), durant el conclave obtenen el mateix nombre de vots i comencen a eliminar als cardenals que creuen haver fet costat a l'oponent, quedant sempre empatats. Per a detenir la matança, el cardenal Degà proposa triar a algú que no tingui molt temps de vida, un Papa de transició, i tots dos pensen immediatament en Felicetto de li Caprettari. Però quan s'anuncia la gran notícia al moribund, aquest revela que el seu estat de salut era només una ficció, duta a terme durant deu anys, d'acord amb un pla acuradament elaborat per a aconseguir aquest resultat. La seva primera acció com a pontífex és fer executar als dos cardenals que aspiraven a aquest càrrec.
  • La cerimonia delle cariatidi: en la inauguració de l'Any Prejudicial, els màxims representants de l'Estat i de l'Església (inclòs el llavors president de la República Giovanni Leone), cardenals i soldats, homes molt ancians i maltractats, es deslliguen sobtadament ballant tarantel·la, al compàs de la cançó «Funiculì, funiculà».

El dia acaba amb un petó apassionat entre el director i el seu jove assistent.

Repartiment

[modifica]

Producció

[modifica]
  • L'episodi Santo Soglio, dirigit per Luigi Magni i protagonitzat per Nino Manfredi, s'inspira en fets històrics reals: la mort sobtada del Papa Urbà VII que, després d'haver mort només 12 dies des del començament del seu pontificat, va fer sospitar a molts que havia estat enverinat; l'acerba lluita del cardenal Gasparo Contarini, que es va mostrar disposat a subornar i desfer-se dels seus rivals, per ascendir al tron durant el conclave que després va portar a l'elecció del papa Pau III; i, finalment, l'elecció dels Papes Sixt V i Gregori XIV que, segons la tradició, pretenien estar greument malalts per ser elegits Papa de transició per apaivagar el violentes disputes entre els cardenals electors per després, una vegada elegits, reclamar ser guarits miraculosament i per tant governar com a papes legítims.[4]
  • A l'episodi dels pensionistes, quan Tognazzi va al consultori per posar-se una injecció, una senyora gran pregunta a un veí de la fila "Però qui és? Il federale!", com si reconegués l'ancià Tognazzi al paper que havia fet molts anys abans.
  • La cançó temàtica animada del qüestionari Il disgraziometro, que es fa ressò de la de Rischiatutto, va ser creada per Sandro Lodolo.

Banda sonora

[modifica]
  • La banda sonora de la pel·lícula va ser publicada per RCA en format LP (RCA SP 8058).

Recepció

[modifica]

Per al Diccionari Mereghetti, es tracta d'una sàtira que pretenia ser despietada i que "de fet continua raspant, encara que els episodis siguin de diversos nivells".[5] Pera al Diccionario Morandini, la pel·lícula, malgrat els noms involucrats, "no [està] per sobre de la mitjana".[6]

Alberto Pezzotta, aal Corriere della Sera, en presentar l'edició en DVD de la pel·lícula més de trenta anys després de la seva estrena als cinemes, la defineix com "una sàtira violenta del bell país de l'època", un cinema "puntual, valent i provocatiu" per a lamentar.[7]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Sandra Brennan. «New York Times: Goodnight, Ladies and Gentlemen». The New York Times. Baseline & All Movie Guide, 2010. Arxivat de l'original el 3 febrer 2010. [Consulta: 2 setembre 2008].
  2. ↑ «Signore e signori, buonanotte» (en italià). [Consulta: 9 maig 2022].
  3. ↑ «Signore e signori, buonanotte» (en italià). [Consulta: 9 maig 2022].[Enllaç no actiu]
  4. ↑ "Il papa: sacro e profano" di Carlo Rendina, Rendina Editori, ed.1995, pàg. 41-58. 
  5. ↑ Il Mereghetti - Dizionario dei Film 2008. Milano, Baldini Castoldi Dalai editore, 2007. ISBN 978-88-6073-186-9 p. 2710
  6. ↑ Il Morandini - Dizionario dei Film 2000. Bologna, Zanichelli editore, 1999. ISBN 88-08-02189-0 p. 1222
  7. ↑ Alberto Pezzotta, Il Corriere della Sera, 31 maggio 2009.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Signore_e_signori,_buonanotte&oldid=34352891»