Vés al contingut

Ildebrando Pizzetti

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaIldebrando Pizzetti
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement20 setembre 1880 Modifica el valor a Wikidata
Parma (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort13 febrer 1968 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementeri de la Villetta Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Milà Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócompositor, musicòleg, director d'orquestra, crític Modifica el valor a Wikidata
OcupadorConservatori de Milà Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera i música culta Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsGiovanni Tebaldini i Telesforo Righi (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
AlumnesGiulia Recli Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
FillsIppolito Pizzetti Modifica el valor a Wikidata
Premis
Spotify: 7gQZRcyE4kVm7gM26hUwiA Musicbrainz: 0ea32d88-f302-44e6-bd75-d73e4ad135a1 Lieder.net: 5354 Discogs: 855775 IMSLP: Category:Pizzetti,_Ildebrando Allmusic: mn0001638941 Modifica el valor a Wikidata

Ildebrando Pizzetti (Parma, 20 de setembre de 1880 - Roma, 13 de febrer de 1968) fou un compositor italià de música clàssica, musicòleg i crític musical. Juntament amb Ottorino Respighi, Gian Francesco Malipiero i Alfredo Casella, va ser un dels principals compositors de la generació de compositors italians nascuts cap al 1880, l'anomenada "Generació de 1880". Pizzetti és considerat un dels compositors italians més destacats d'aquesta generació, malgrat haver caigut en l'oblit possiblement per la seva inclinació conservadora en un període marcat per la innovació. Malgrat això, va ser un creador polifacètic i productiu, destacant no només en l’òpera, sinó també en les seves valuoses aportacions a la música coral, vocal i de cambra.

Biografia

[modifica]

La "Generació de 1880" van ser els primers compositors italians en molt temps, les principals contribucions dels quals no van ser a l'òpera. Les tradicions instrumentals i a cappella no havien mort mai a la música italiana i havien produït, per exemple, els quartets de corda d'Antonio Scontrino (1850–1922) i les obres del mestre de Respighi, Giuseppe Martucci; però amb la "Generació de 1880" aquestes tradicions es van fer més fortes.

Ildebrando Pizzetti era fill d'Odoardo Pizzetti, un pianista i professor de piano que va ser el primer professor del seu fill. Al principi, Pizzetti semblava dirigit a una carrera com a dramaturg —havia escrit diverses obres, dues de les quals havien estat produïdes—, abans que el 1895 es decidí a una carrera musical i ingressés al Conservatori de Parma. Va ser allà on va rebre classes a partir de 1897 de Giovanni Tebaldini i va despertar el seu interès de tota la vida per la música antiga d'Itàlia, el qual es reflectiria en la seva pròpia música i en els seus escrits.

Va ensenyar al Conservatori de Florència (director de 1917 a 1923), va dirigir el Conservatori de Milà des de 1923 i va ser el successor de Respighi a l'Acadèmia Nacional de Santa Cecília de Roma de 1936 a 1958.[1] Entre els seus alumnes hi havia Mario Castelnuovo-Tedesco, Olga Rudge, Manoah Leide-Tedesco, Franco Donatoni i Amaury Veray. També crític musical, va escriure diversos llibres sobre la música d'Itàlia i de Grècia i va cofundar una revista musical. Pizzetti va ser un defensor actiu del feixisme i va signar el Manifest dels intel·lectuals feixistes el 1925.

Deixeble del poeta, dramaturg i revolucionari Gabriele d'Annunzio, Pizzetti va escriure música incidental a les seves obres, i va estar molt influenciat pels temes foscos neoclàssics de d'Annunzio. Una de les òperes posteriors de Pizzetti, La figlia di Jorio, és un escenari de l'obra homònima de d'Annunzio de 1904.

Va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia d'Itàlia el 1939. Com va assenyalar Sciannameo, les seves relacions amb el govern feixista dels anys quaranta eren sovint positives, de vegades mixtes; va rebre en un moment premis elevats, i l'única simfonia dels seus anys de maduresa va ser el producte d'un encàrrec dels seus aliats japonesos per celebrar el "XXVI Centenari de la fundació de l'Imperi Japonès" (la Sinfonia da Requiem de Benjamin Britten també va ser encarregada per a aquest esdeveniment, encara que va ser rebutjat a causa del seu final; el seu final original va ser redescobert després de la mort de Britten i només es va estrenar aleshores.) La Simfonia en A de Pizzetti es va estrenar com s'indica a l'article, i enregistrada el 1940, i de nou per Naxos amb el seu Concert per a arpa (Naxos 8573613, 2017).[2]

El seu Concert per a violí en la va ser estrenat l'any 1944 per Gioconda de Vito; aquest sembla ser l'únic concert per a violí del segle XX que va tocar mai.

Algunes de les seves obres es van publicar amb el nom "Ildebrando da Parma".[3]

Obres seleccionades

[modifica]
Ildebrando Pizzetti (a l'esquerra) el 1963 a La Scala de Milà

Òperes

[modifica]

Música orquestral

[modifica]
  • Simfonia en la in celebrazione del XXVIo centenario della fondazione dell'Impero giapponese (1940)[5]
  • Música incidental, especialment per a obres de d'Annunzio, com ara:
    • La Pisanelle (1912–13)[6]
  • Suite de La Pisanelle (estrenada el 1919)[6]
  • Concert per a arpa en mi bemoll (1960)[7][8]
  • 3 Sonetti del Petrarca
  • Tre composizioni corali
  • Altres obres vocals, com ara Epithalamium (1939? 1940, interpretada a un concert a la Biblioteca del Congrés l'abril de 1940 i de nou el 1977)
  • Concert per a violoncel en do menor (1933-34)[5]
  • Concert per a violí en la (1944)[5][9]
  • Concert per a viola (1955, inacabada)
  • Canti della stagione alta: concert per a piano i orquestra (1930)
  • Sinfonia del fuoco (a partir de la música per a la pel·lícula muda Cabiria)
  • Rondo veneziano (1929)
  • Concerto dell’Estate
  • Tre Preludii sinfonici per L'Edipo Re di Sofocle (1903)

Música de cambra

[modifica]
  • Sonata per a violí en do menor (1900)
  • Quartet de corda núm. 1 en la major (1906)[10]
  • Sonata per a violí en la (promoguda per Yehudi Menuhin), escrita entre 1918 i 1919,[11] publicada el 1920
  • Sonata per a violoncel en Fa (1921), publicada el 1922
  • Tre canti per a violoncel i piano (1924)[12]
  • Sonata per a piano, publicada el 1942
  • Trio amb piano en sol menor (1900)
  • Trio amb piano en la (de 1925)[12]
  • Quartet de corda núm. 2 en re (escrit entre 1932 i 1933, publicat el 1934)

Música sacra

[modifica]
  • Messa di Requiem (1922-1923)[13]
  • Cantata: Filiae Jerusalem, Adjuro Vos (1966)[14]

Bandes sonores

[modifica]
  • Cabiria (1914) (Pizzetti va compondre la Sinfonia del Fuoco de 10 minuts per a l'escena clau del sacrifici a la pel·lícula)
  • The Ship (1921)
  • The Betrothed (1941)

Referències

[modifica]
  1. ↑ Randel, Don Michael (1996). The Harvard Biographical Dictionary of Music. Cambridge, Massachusetts: The Belknap Press of Harvard University Press. p. 697. ISBN 0-674-37299-9. OCLC 34553491. Retrieved 2007-12-23. pizzetti ildebrando.
  2. ↑ Sciannameo, pp. 46-7
  3. ↑ IMSLP: Pizzetti, Three Pieces for Pianoforte. Consultat 4 Juny 2020
  4. ↑ Sciannameo, pp. 28-9
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Randel, Don Michael. The Harvard Biographical Dictionary of Music. Cambridge, Massachusetts: The Belknap Press of Harvard University Press, 1996, p. 697. ISBN 0-674-37299-9. OCLC 34553491. «Pizzetti Ildebrando» 
  6. ↑ 6,0 6,1 Sciannameo, p. 29.
  7. ↑ Segons «Descripció del CD "Clelia Gatti Aldrovandi: Historical Series I and II" de música per a arpa i orquestra de Rota, Pizzetti, Vlad i Zafred». [Consulta: 4 gener 2009]. [Enllaç no actiu], encarregat per Clelia Gatti Aldrovandi.
  8. ↑ Sciannameo, p. 49 indica 1960 com a any de composició.
  9. ↑ Sciannameo, p. 47.
  10. ↑ op. cit., p. 26.
  11. ↑ op. cit., p. 30
  12. ↑ 12,0 12,1 op. cit., p. 31
  13. ↑ Iniciada el 31 d'octubre de 1922 i finalitzada el 2 de gener de 1923 segons Sciannameo, p. 30.
  14. ↑ Sciannameo, p. 49.

Bibliografia

[modifica]
  • Renato Fondi: Ildebrando Pizzetti e il dramma musicale italiano d'oggi (1919)
  • https://archive.org/details/ildebrandopizze00fondgoog (Ildebrando Pizzetti i el drama musical italià)
  • Guido Gatti: Ildebrando Pizzetti, 1934; Traducció de Moore, David. Londres: Dennis Dobson. ISBN 0-234-77138-0. OCLC 382628. Consultat el 23 de desembre de 2007.
  • Susanna Pasticci: (ed.), Ildebrando Pizzetti. Sulle tracce del modernismo italiano – Ildebrando Pizzetti, Retracing Italian Modernism, monographic volume of «Chigiana. Journal of Musicologial Studies», vol. 49, Lucca: LIM 2019.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ildebrando_Pizzetti&oldid=34284381»