Ingeborg Hunzinger
Biografia | |
---|---|
Naixement | 3 febrer 1915 Berlín (Alemanya) |
Mort | 19 juliol 2009 (94 anys) Berlín (Alemanya) |
Sepultura | Alter Friedhof Wannsee (en) |
Residència | Florencia, Itàlia |
Activitat | |
Camp de treball | Escultura |
Lloc de treball | Berlín |
Ocupació | escultora, professora d'universitat, artista |
Ocupador | Weißensee Academy of Art Berlin (en) |
Partit | Partit Comunista d'Alemanya L'Esquerra |
Família | |
Pare | Hans Heinrich Franck |
Ingeborg Hunzinger (Berlín, 3 de febrer de 1915 - Berlín, 19 de juliol de 2009) fou una escultora alemanya, filla del químic Hans Heinrich Franck, neta del pintor Philipp Franck i àvia de l'escriptora Julia Franck.[1]
Dades biogràfiques
[modifica]La mare de Hunzinger era jueva, i pertangué fins al 1932 al Partit Comunista. Començà al 1935 a estudiar en la Facultat de Belles Arts i Arts Aplicades. En el curs de 1938-1939 fou alumna de Ludwig Kasper. La Cambra de Cultura del Reich li prohibí estudiar al 1939, i emigrà a Itàlia; en arribar a Florència, conegué l'artista alemany Helmut Ruhmer, membre de la Vil·la Romana i més tard, a Roma, visqué a la Vil·la Massimo. Hunzinger es refugià a Sicília, on la seguí Ruhmer. A la fi de 1942, torna forçosament a Alemanya, on passa els darrers anys de guerra a la Selva Negra i donà a llum dos fills. No se li permeté casar-se amb Helmut Ruhmer, pare dels seus fills, a causa de les lleis racistes.
Després que Ruhmer caiguera en els darrers dies de la guerra, Ingeborg es casà a mitjans anys 50 amb Adolf Hunzinger, pare del seu tercer fill. Després del divorci amb Hunzinger, es casà en els anys 60 amb l'escultor Robert Riehl.
Al Berlín Oriental, obriren un estudi d'art. Del 1951 al 1953 Hunzinger estudia amb Fritz Cremer i Gustav Seitz. Ella es dedicà a la docència en l'Acadèmia d'Art de Berlín-Weissensee,[1] i treballà des del 1953 a Berlín-Rahnsdorf com a artista independent. Malgrat la seua pertinença al SED i més tard al Die Linke, es negà a acceptar tant l'Orde del Mèrit Patriòtic (en alemany Vaterländischer Verdienstorden) com el Premi Nacional de l'Alemanya de l'Est (en alemany Nationalpreis der DDR).[2][3]
Obres (selecció)
[modifica]- 1959: Mutter mit Kindern - Mare amb fills, escultura de pedra arenisca en el triangle d'Auer, Berlín-Friedrichshain
- 1970: Stürzende - Convergència, escultura de pedra arenisca de les víctimes de camí a la mort en el camp de concentració de Sachsenhausen, a partir d'abril de 1945 a Parchim en un parc entre l'escola Goethe i l'Hospital
- 1974: Die Erde - la terra, escultura a Monbijoupark, Berlín-Mitte
- 1987: Escultura de la façana de la Köpenick Rathaus, Berlín
- 1993: Wiedersehen - Adeu, escultura al pati de la Memòria de la Setmana sagnant de Köpenicker al juny de 1933, Berlin Koepenick, Puchanstraßi 12
- 1995: Block der Frauen - bloc de les dones, escultura a Berlín per commemorar les protestes del carrer Rosenstraße
- 1996: relleus de ceràmica Karl-Liebknecht i Mathilde Jacob a l'entrada de la casa, de Franz Mehring-Platz 1, Berlín
- 1996: Älteres Paar - Parella d'ancians, al parc Püttbergeweg, Berlin Rahnsdorf
- 1997: Pegàs darrere de la Strandhalle Ahrenshoop
- 1998: Der Sizilianische Traum - El somni de Sicília, a l'Hotel Alexander Plaza, Berlín-Mitte
Bibliografia
[modifica]- Rengha Rodewill, Einblicke – Künstlerische - Literarische - Politische. Die Bildhauerin Ingeborg Hunzinger. Mit Briefen von Rosa Luxemburg. Karin Kramer Verlag, Berlin 2012, ISBN 3-87956-368-3
- Christel Wollmann-Fiedler, Ingeborg Hunzinger. Die Bildhauerin. Wuppertal: HP Nacke Verlag, 2005, ISBN 3-9808059-6-4.
- Bernd Ehrhardt, Die Bildhauerin Ingeborg Hunzinger in Spreenhagen. Beeskow: Kreiskalender Oder-Spree, 2009.
Galeria
[modifica]-
la dona plorant davant la tomba del professor Herbert Sandberg
-
Die Sphinx (1975), Berlin-Mitte
-
L'escultura de la terra (Monbijoupark a Berlín)
-
Bloc de les dones
-
Relleu de terracota, a l'entrada de la casa Karl Liebknecht (Jacob i Matilda), a Franz Mehring-Platz, 1, Berlín
-
Relleu en terracota dedicat a Matthilde Jacob
-
Pare i fill, 1958
-
Meditació, 1980
-
Virtuts i vicis del socialisme, 1966
-
Virtuts i vicis del socialisme, 1966
-
Virtuts i vicis del socialisme, 1966
-
Libertador, 1991
-
Libertador, 1987
-
La copejada, 1985
-
La parella (detall), 1987
-
Estudi d'estiu, Berlin-Rahnsdorf
-
El jove, 1987
-
El noi, 1986
-
L'evolució, 1987
-
Ingeborg Hunzinger en el seu estudi, Berlin-Rahnsdorf
Referències
[modifica]- ↑ vgl. Nachruf auf Ingeborg Hunzinger Arxivat 2012-10-22 a Wayback Machine. en berlin.de, 22/7/2009
- ↑ http://www.zeit.de/online/2009/30/hunzinger-bildhauerin-tod
- ↑ http://www.berlin.de/ba-treptow-koepenick/presse/archiv/20090722.1220.132710.html Arxivat 2012-10-22 a Wayback Machine.