Vés al contingut

Inspiration

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaInspiration
Fitxa
DireccióClarence Brown
Protagonistes
Director artísticCedric Gibons
ProduccióIrving G. Thalberg i Clarence Brown Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióCedric Gibbons Modifica el valor a Wikidata
GuióGene Markey, adaptació de Sapho d'Alphonse Daudet
MúsicaWilliam Axt (no surt als crèdits)
FotografiaWilliam H. Daniels
MuntatgeConrad A. Nervig
VestuariAdrian
ProductoraMetro-Goldwyn-Mayer Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorMetro-Goldwyn-Mayer
Dades i xifres
País d'origenEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Estrena1931
Durada74 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
GènereMelodrama
Lloc de la narracióParís Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0022001 FilmAffinity: 117030 Letterboxd: inspiration Allmovie: v24999 AFI: 7307 TMDB.org: 30632 Modifica el valor a Wikidata

Inspiration és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Clarence Brown, estrenada el 1931.

Argument

[modifica]
Greta Garbo a Inspiration

Yvonne Valbret és una "cortesana" de la qual els homes s'enamoren, sobretot els artistes que en fan el seu model. Però quan coneix André Montell, un jove de sentiments sincers, se n'enamora i vol renunciar per a ell a aquesta vida. André descobreix llavors el passat...

[1]

Repartiment

[modifica]

Crítica

[modifica]

En una difusió televisada el 1990, Patrick Brion escrivia a Télérama, sota el pseudònim d'André Moreau :

"Greta Garbo encarna de nou una dona seductora i temptadora. Una vegada més, Clarence Brown la dirigeix, signant Adrian el seu vestuari i William Daniels la fotografia. Inspiration se situa, doncs, en la línia de les produccions decidides per la Metro-Goldwyn-Mayer per assegurar la notorietat i l'èxit de Greta Garbo. Presoner d'un assumpte melodramàtic - Sapho, d'Alphonse Daudet -, Clarence Brown aprofita no obstant això per recordar, en el transcurs d'algunes escenes, el seu gust i la seva intel·ligència. Així veurem molt particularment la seqüència del suïcidi de Liana Latour, un moment molt breu, magníficament tallat i d'una tràgica intensitat. Gràcies a Garbo, sublim, que Clarence Brown havia dirigit a Flesh and the Devil i Anna Christie, les convencions de la història s'esborren a poc a poc, amb la seva presència, havent-hi prou en transformar situacions convingudes en trasbalsadors instants. Es tracta d'una de les pel·lícules més rares de « La Divina »."

Referències

[modifica]
  1. The New York Times. (en anglès). The New York Times.