Vés al contingut

Jàbir ibn Hayyan

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Jābir ibn Hayyan)
No s'ha de confondre amb Jàbir ibn Àflah.
Plantilla:Infotaula personaJàbir ibn Hayyan
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(ar) جابر بن حيّان بن عبد الله الكوفي الأزدي Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement721 Modifica el valor a Wikidata
Tus (Iran) Modifica el valor a Wikidata
Mort815 Modifica el valor a Wikidata (93/94 anys)
Kufa (Iraq) Modifica el valor a Wikidata
ReligióIslam i xiïsme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballAlquímia i química Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióastrònom, alquimista, polímata, metge, filòsof, matemàtic, farmacèutic Modifica el valor a Wikidata
PeríodeEdat d'or de l'islam Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsJàfar as-Sàdiq Modifica el valor a Wikidata
AlumnesDhu-n-Nun al-Misrí Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables

Abu-Mussa Jàbir ibn Hayyan al-Bariqí al-Azdí (àrab: أبو موسى جابر بن حيان الأزدي, Abū Mūsà Jābir ibn Ḥāyyan al-Azdī; persa: ابوموسی جابر بن حیان), més conegut senzillament com a Jàbir ibn Hayyan o com a Geber, en la seva forma llatinitzada (Tus, Iran, 721? – Kufa, Iraq, c. 815), va ser el suposat autor d'un gran nombre i varietat d'obres en àrab, sovint anomenat corpus jabirià. Les obres que sobreviuen avui tracten principalment l'alquímia, la química, la màgia i la filosofia religiosa xiïta. Tanmateix, l'abast original del corpus era ampli i divers, i cobria una àmplia gamma de temes que anaven des de la cosmologia, l'astronomia i l'astrologia, sobre medicina, farmacologia, zoologia i botànica, de metafísica, lògica i gramàtica.

Ja al segle x, la identitat i el corpus exacte de les obres de Jàbir estaven en disputa als cercles acadèmics islàmics. L'autoria de totes aquestes obres d'una sola figura, i fins i tot l'existència d'un Jàbir històric, també són qüestionades pels estudiosos moderns. En canvi, es creu que Jàbir ibn Hayyan va ser un pseudònim utilitzat per una escola anònima d'alquimistes xiïtes que escrivien a finals del segle ix i principis del x.

Biografia

[modifica]
Impressió artística de Jabir i el seu mestre Jaʿfar al-Ṣādiq.

Historicitat

[modifica]

No està clar si Jabir ibn Hayyan va existir com a persona històrica. Es diu que va viure al segle viii i que va ser deixeble de l'imam xiïta Jàfar as-Sàdiq (mort el 765).[1] Tanmateix, no s'esmenta en cap font històrica abans de c. 900, i el primer autor conegut que va escriure sobre Jàbir des d'un punt de vista biogràfic va ser el bibliògraf bagdadí Ibn an-Nadim (c. 932–995).[2] En el seu Kitab al-Fíhrist (‘Llibre de l'índex’, escrit l'any 987), Ibn an-Nadim va compilar una llista de les obres de Jàbir, afegint-hi un breu avís sobre les diverses afirmacions que aleshores circulaven sobre Jàbir.[3] Ja en temps d'Ibn al-Nadim hi havia algunes persones que afirmaven explícitament que Jàbir no havia existit mai, tot i que el mateix Ibn an-Nadim no estava d'acord amb aquesta afirmació.[4] Jabir va ser sovint ignorat pels biògrafs i historiadors islàmics medievals, però especialment significatiu és el fet que els primers biògrafs xiïtes com ara Àhmad al-Barqí (mort cap al 893), Muhàmmad ibn Úmar al-Kaixxí (primera meitat del segle x), Àhmad ibn Alí an-Najaixí (983–1058), i Abu-Jàfar at-Tussí (995–1067), que va escriure llargs volums sobre els companys dels imams xiïtes (inclosos els molts companys de Jàfar as-Ṣàdiq), no va mencionar en absolut Jàbir.[5]

Pistes biogràfiques i llegenda

[modifica]

Jàbir ibn Hayyan hauria estat un alquimista, astròleg, astrònom, físic i filòsof persa. És considerat el pare de la química, per haver estat el primer d'haver-la estudiat de manera científica.[6]

Donada la manca de fonts biogràfiques independents, la major part de la informació biogràfica sobre Jàbir es pot remuntar als mateixos escrits jabirians.[7] Al llarg del corpus jabirià hi ha referències a l'imam xiïta Ŷaʿfar as-Sadiq (mort el 765), a qui Jabir generalment anomena «el meu mestre» (en àrab: sayyidī), i a qui representa com a font original de tot el seu coneixement.[8] En una obra, Jàbir també està representat com un associat de la família del visir Bactriana dels Barmàquides, mentre que Ibn al-Nadīm informa que alguns va afirmar que Jàbir s'havia dedicat especialment a Jàfar ibn Yahya al-Barmakí (767–803), el visir abbàssida famós per Les mil i una nits.[9] Els vincles de Jabir amb els abbàssides van ser encara més subratllats per la tradició posterior, que el va convertir en un favorit del califa Harun ar-Raixid abbàssida (c. 763–809, també de fama de Les mil i una nits), per a qui Jàbir hauria escrit un tractat sobre alquímia, i qui hauria encarregat la traducció d'obres gregues a l'àrab per instigació de Jabir.[10]

Es creu que Jàbir va néixer a Tus, Khorasan, Pèrsia,[11] llavors governat pels Omeies. El nom Al-Azdī indica la seva afiliació a la tribu àrab dels Azd (àrabs del Sud), però, hi ha una discrepància[12] sobre si era un àrab,[13] un persa del Khorassan que més tard va anar a Kufa, o si era, com alguns han suggerit, sirià, i més tard va viure a Pèrsia i Iraq[12]

Fill d'un farmacèutic de la tribu d'Azd que va ser executat per haver participat en una conspiració contra el califat omeia, Jàbir va ser enviat a Aràbia, on va estudiar matemàtiques i va ser deixeble de l'imam xiïta Jàfar as-Sàdiq. Després d'aquest període, va viure gairebé la totalitat de la seva vida a Kufa. Malgrat les seves inclinacions al misticisme (va ser anomenat as-Sufí, «el sufí») i a la superstició, reconeixia clarament la importància de l'experimentació: «La cosa essencial en alquímia és que s'han de dur a terme treballs aplicats i experiments, ja que aquell que no els fa mai no arribarà als més alts graus del coneixement.»

Obra

[modifica]
Il·lustració dels diversos experiments i instruments utilitzats per Jàbir ibn Hayyan

Els seus treballs van constituir avenços significatius per a la química, tant en el pla teòric, com en el de l'experimentació.

En total, prop de 3.000 tractats i articles s'acrediten a Jàbir ibn Hayyan.[14] Seguint el treball pioner de Paul Kraus, que va demostrar que un corpus d'alguns centenars d'obres atribuïdes a Jàbir eren probablement una barreja de diferents mans,[15]:3[16] datant majoritàriament a final del segle ix i principi del X, alguns investigadors creuen que moltes d'aquestes obres consisteixen en comentaris i addicions pels seus seguidors, en particular d'una persuasió Ismailita.[17]

Els seus llibres van influir notablement en els alquimistes europeus. Se li atribueix la paternitat d'un gran nombre d'instruments de laboratori, així com el descobriment de diverses substàncies químiques, com l'àcid clorhídric, l'àcid nítric, i l'aigua règia barreja d'ambdós en la proporció d'una en tres parts.[18] Les obres atribuïdes a Jàbir ibn Hayyan i Ar-Razí contenen les classificacions sistemàtiques més antigues conegudes de substàncies químiques.[19]

Teoria

[modifica]

Tot i conèixer l'existència dels elements químics, Jàbir ibn Hayyan preferia classificar-los com «substàncies». Això es deu al fet que alhora donava suport a la teoria dels Quatre Elements (aigua, foc, terra i aire).

Jàbir adopta inicialment l'existència de quatre natures: l'escalfor, la humitat, la fredor i la sequedat. Aquestes natures s'uneixen amb la substància i d'aquesta unió neixen els «compostos de primer grau», és a dir els ens: calent, humit, fred i sec. Al seu torn, aquests compostos produiran els elements, segons el següent esquema:

  • calent + sec + substància = foc
  • calent + humit + substància = aire
  • fred + humit + substància = aigua
  • fred + sec + substància = terra

Encara complicà més la seva teoria, ja que introdueix una distinció entre les natures internes i les natures externes del metall. Per exemple: el plom és calent i humit en el seu interior, però fred i sec en el seu exterior.[20]

El Pseudo-Geber

[modifica]

A l'edat mitjana es van atribuir erròniament a Jàbir, obres d'alquímia que són apòcrifes. El seu autor és des de llavors anomenat Pseudo-Geber, la forma llatinitzada de Jàbir. Marcellin Berthelot va demostrar que les obres llatines de Geber no podien provenir de Jâbir ibn Hayyân sinó que dataven de finals del segle xiii, perquè descriuen substàncies químiques, especialment àcids minerals, i processos de la química desconeguts pels àrabs i que provenen de finals del segle xiii.[21]

El més il·lustre d'aquests llibres d'alquímia és Summa perfectionis magisterii (c. 1260).[22] Segons William R. Newman, aquest tractat podria haver estat escrit cap al 1260 per Pau de Taranto, un autor franciscà d'altres obres sobre alquímia.

No s'ha de confondre amb el matemàtic i geòmetre Abou-Mohammed Djabir ibn Allah, conegut com a Geber de Sevilla, que viu a la segona meitat del segle xi, autor d'un voluminós tractat d'astronomia, traduït per Gerard de Cremona.

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Les referències a Jaʿfar al-Ṣādiq es donen al llarg del corpus jabirià (vegeu Kraus 1942–1943, vol. I, pp. xxxvi–xxxvii).
  2. ↑ Kraus 1942–1943, vol. I, pàg. xvii, 189Delva 2017, p. 38, nota 15
  3. ↑ Kraus 1942–1943, vol. I, pàgines xvii, xix–xxi, xliii–xlvFück 1951, p. 124 Es pot trobar una traducció a l'anglès anotada d'aquest avís i la llista de les obres de Jabir a Fück 1951, pàg. 95–104
  4. ↑ Fück 1951, pàg. 124–125
  5. ↑ Delva 2017, p. 39 No obstant això, com també va assenyalar Delva 2017, pàgs. 39–40, nota 19, Jàbir apareix en dues col·leccions de hadith xiïtes possiblement primerenques, que necessiten més investigacions.
  6. ↑ SEBASTIAN, Anton A Dictionary of the History of Science - p. 241
  7. ↑ Això fins i tot és vàlid per a la major part del que va ser escrit per Ibn al-Nadīm; veure Delva 2017, pàg. 38–39
  8. ↑ Kraus 1942–1943, vol. I, pàgines xxxvi-xxxvii. Que les referències són efectivament a Ŷaʿfar as-Sadiq queda clar pel context xiïta en què es produeixen, i pel fet que de vegades s'inclou el patronímic de Ŷaʿfar "ibn Muḥammad" (veure Holmyard 1927, pàg. 34–35Ruska 1927, p. 42). La declaració aïllada d'Ibn al-Nadīm que alguns afirmaven «el meu mestre» per referir-se a Jaʿfar ibn Yaḥyā al-Barmakī va ser anomenada "arbitrària" per Kraus 1942–1943, vol. I, pàg. xliv, nota 2.
  9. ↑ Kraus 1931, pàg. 28–29; cf. Delva 2017, p. 36, nota 3. Kraus va comparar expressament els contes aparentment llegendaris sobre Jàbir i els Barmaquids amb els de les Mil i una nits.
  10. ↑ Això ho explica per primera vegada l'alquimista del segle xiv Al-Jildakī (veure Kraus 1942–1943, vol. I, pp. xli–xliii; cf. Delva 2017, p. 36, nota 4).
  11. ↑ William R. Newman «Abū Mūsā Jābir ibn Ḥayyān» (en anglès). Encyclopaedia britannica, 03-08-2016.
  12. ↑ 12,0 12,1 S.N. Nasr, "Life Sciences, Alchemy and Medicine", The Cambridge History of Iran, Cambridge, volum 4, 1975, pàg. 412: «Jabir es titula en les fonts tradicionals com al-Azdi, al-Kufi, al-Tusi, al-Sufi. No hi ha dubte que era un persa de Khorasan que més tard va anar a Kufa o que ho era, com alguns han suggerit, d'origen sirià i més tard va viure a l'Iran».
  13. ↑ Williams, Leslie Pearce; Steffens, Henry John. The History of Science in Western Civilization: Antiquity and Middle Ages, University Press of America. pàg. 202: "El primer alquimista àrab va ser Jabir ibn Hayyan que, fins fa molt poc, era considerat un personatge mitològic. Era un àrab i un membre de la secta xiïta que es va inclinar cap al misticisme com a camí cap a Déu.", 1977. 
  14. ↑ Josef W. Meri, Jere L. Bacharach. Medieval Islamic Civilization. Taylor and Francis, 2006, p. 25. ISBN 0-415-96691-4. 
  15. ↑ Haq, Syed Nomanul. Names, Natures and Things: The Alchemist Jabir Ibn Hayyan and His Kitab Al-Ahjar (Book of Stones). Springer, 28 febrer 1995. ISBN 978-0-7923-3254-1. 
  16. ↑ Jabir Ibn Hayyan. Vol. 1. Le corpus des ecrits jabiriens. George Olms Verlag, 1989
  17. ↑ Paul Kraus, Jabir ibn Hayyan: Contribution à l'histoire des idées scientifiques dans l'Islam, citat per Robert Irwin, The long siesta, a Times Literary Supllement, 25/1/2008 p.8.
  18. ↑ (castellà) Morcillo, Jesús. Temas básicos de química. 2a edició. Alhambra Universidad, 1989, p. 405. ISBN 9788420507828. 
  19. ↑ Karpenko, Vladimír; Norris, John A. «Vitriol in the History of Chemistry» (en anglès). Chemické listy, 96, 12, 2002, pàg. 997–1005.
  20. ↑ Manual de prácticas de físico-química, Unidad 1, pàg. 23, Yabir.
  21. ↑ La Chimie au Moyen Âge, p. 336-350.
  22. ↑ Newman, William R., The Summa Perfectionis of Pseudo-Geber. A Critical Edition, Translation and Study, Leyde : E. J. Brill, 1991 (Collection de travaux de l'Académie internationale d'histoire des sciences, 35).

Bibliografia

[modifica]
  • Delva, Thijs «The Abbasid Activist Ḥayyān al-ʿAṭṭār as the Father of Jābir b. Ḥayyān: An Influential Hypothesis Revisited». Journal of Abbasid Studies, 4, 1, 2017, pàg. 35–61. DOI: 10.1163/22142371-12340030. (rebutja la hipòtesi de Holmyard 1927 que Jabir era fill d'un farmacèutic protoshiïta anomenat Ḥayyān al-ʿAṭṭār sobre la base de les proves recentment disponibles; conté les status quaestionis més recents de la biografia de Jabir, enumerant una sèrie de fonts primàries sobre aquest tema que Kraus encara desconeixia entre 1942 i 1943).
  • Fück, Johann W. «The Arabic Literature on Alchemy According to An-Nadīm (A.D. 987)». Ambix, 4, 3–4, 1951, pàg. 81–144. DOI: 10.1179/amb.1951.4.3-4.81.
  • Holmyard, Eric J. «Jābir ibn Ḥayyān». Proceedings of the Royal Society of Medicine, 16, 1923, pàg. 46–57. DOI: 10.1177/003591572301601606. (document pioner que mostra per primera vegada que una gran part dels tractats alquímics no religiosos de Jabir encara existeixen, que alguns d'aquests tractats contenen un sistema sofisticat de filosofia natural i que Jabir coneixia la teoria del sofre-mercuri dels metalls.)
  • Kraus, Paul. Jâbir ibn Hayyân: Contribution à l'histoire des idées scientifiques dans l'Islam. I. Le corpus des écrits jâbiriens. II. Jâbir et la science grecque. Cairo: Institut Français d'Archéologie Orientale, 1942–1943. ISBN 978-3-487-09115-0. OCLC 468740510.  (vol. 1 conté una anàlisi pionera de les fonts de la biografia de Jàbir i un catàleg de tots els tractats jabirians coneguts i les col·leccions més grans a les quals pertanyen; vol. 2 conté una anàlisi seminal del sistema filosòfic jabirià i la seva relació amb la filosofia grega; segueix sent l'obra de referència estàndard sobre Jàbir encara avui)
  • Holmyard, Eric J.. «An Essay on Jābir ibn Ḥayyān». A: Studien zur Geschichte der Chemie: Festgabe Edmund O. v. Lippmann. Berlín: Springer, 1927, p. 28–37. DOI 10.1007/978-3-642-51355-8_5. ISBN 978-3-642-51236-0.  (article seminal que presenta per primera vegada la hipòtesi que Jabir era fill d'un farmacèutic protoshiïta anomenat Ḥayyān al-ʿAṭṭār)

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jàbir ibn Hayyan
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jàbir_ibn_Hayyan&oldid=33681679»