Vés al contingut

Joaquim Oliet i Cruella

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaJoaquim Oliet i Cruella
Biografia
Naixement16 novembre 1775 Modifica el valor a Wikidata
Morella (els Ports) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 novembre 1849 Modifica el valor a Wikidata (74 anys)
Onda (la Plana Baixa) Modifica el valor a Wikidata
Formació professionalAcadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València
FormacióReial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópintor Modifica el valor a Wikidata
Membre de
ArtPintura
MovimentNeoclassicisme
ProfessorsJosep Vergara, Mariano Salvador Maella Pérez i José Camarón Boronat Modifica el valor a Wikidata
AlumnesJoan Carbó i Rovira Modifica el valor a Wikidata
Influències
Influències en
Carbó Rovira. José Gallén Puig. Antonio Lozano Santiago. Nicolás Betí Vilar. José Navarro Montoliu. Fernando Mundina


Joaquim Oliet i Cruella (Morella, 16 de novembre de 1775 - Onda, 27 de novembre de 1849) fou un pintor neoclàssic valencià.

Biografia

[modifica]

Joaquim Oliet, fill de Joaquim Oliet, pintor i daurador local, i Tomasa Cruella, ambdós naturals de Morella, neix en la mateixa capital dels Ports.[1][2]

Exèquies del Beat Gaspar Bono (1792-1796). Oli sobre llenç. col·lecció particular.

En 1786, als onze anys, inicia els seus estudis en l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València,[3] on destaca en les tècniques de l'oli, el temple i el fresc. Tingué com a professors a Josep Vergara i a José Camarón Boronat. Durant aquests anys a l'Acadèmia aconsegueix diversos premis que el situen com un dels millors alumnes de la seva promoció.[1] Dels darrers anys com a estudiant a València es conserva un oli, còpia d'una obra de Maella,[4] i uns quants dibuixos, alguns destinats a ésser gravats.[5]

En 1796 finalitza els seus estudis i torna a Morella, on viurà un any, per a traslladar-se a Castelló, buscant ampliar les seves possibilitats professionals. El 15 de maig de 1798 casa amb Margarita Fabregat Andrío, filla del daurador Josep Fabregat, i mantindrà la residència en Castelló, ciutat on es troba l'obrador del seu sogre. És l'inici de la col·laboració d'Oliet i els Fabregat, que es mantindrà durant molts anys. A finals de 1797 o durant 1798 realitza la seva primera obra important, la decoració al fresc del primer pis de la façana de la Llotja del Cànem de Castelló.[6]

Ràpidament comencen els encàrrecs, centrats en esglésies i ermites. Així entre els anys 1798 a 1803 treballa en Sant Mateu, Castelló, Almassora, San Vicente de Piedrahita, Morella i La Vall d'Uixó. En 1802 realitza el projecte de decoració efímera en el convent de Sant Agustí de Castelló amb motiu de la visita reial de la família de Carles IV, prova evident de la seva preeminència en Castelló.[7]

El 5 de juny de 1803 obté el títol d'acadèmic supernumerari en l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i el 30 de juliol del mateix any és nomenat Revisor de pintures i gravats del Sant Ofici en l'arxidiòcesi de València, bisbat de Tortosa, bisbat de Sogorb, bisbat d'Albarrasí i bisbat de Terol. El reconeixement com acadèmic i la seva responsabilitat en el control i censura de les obres artístiques, li donà més encàrrecs.[8]

Consolidat el seu prestigi, continua decorant nombrosos temples, així, de 1803 a 1810, treballa en Cinctorres, Vilanova d'Alcolea, Castelló, Torreblanca, Vilafamés, Borriana i Coves de Vinromà.[9] També, en aquestes dates o un poc abans, treballa a Canet lo Roig.[10] Es pot considerar el pintor de la ciutat de Castelló pels encàrrecs que obté de les autoritats locals. En aquest període, l'1 de maig de 1804, mor la seva dona, Margarita Fabregat.[11]

Fidel a la monarquia legítima espanyola, quan Castelló és ocupada per les tropes franceses en setembre de 1811, s'exilia a Alcoi, afavorit per la presència d'un parent seu com a rector, i allí treballa. Quan es trasllada a treballar a Alfara de la Baronia i a Algemesí, també és ajudat per altre parent, Joan Baptista Oliet Adell, rector d'ambdues parròquies, qui a més de comitent fou l'ideòleg dels programes iconogràfics.[12]

Entre 1814 i 1818 realitza treballs en Morella, Cinctorres, Benassal, Sucaina, Castellnou (Alt Palància), Petrés, Vilanova d'Alcolea i Benicarló, i en 1815 és nomenat acadèmic supernumerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Lluís de Saragossa.[13]

En 1819 Joaquim Oliet és nomenat diputat per Castelló, fins al 1820, quan triunfa l'alçament liberal, i Oliet es veu obligat a exiliar-se per les seues idees reaccionàries, aquesta vegada a Algemesí, on es trobava el seu oncle Joan Oliet com a rector de la parròquia.[14] Allí treballa en l'església i després en Alfarrasí. Quan acaba el Trienni liberal, retorna a Castelló i exerceix com a diputat altra vegada. També ocupa una regidoria de Castelló durant els anys 1827 a 1833, i és nomenat en 1828 administrador de la batllia de Borriana. No oblida la pintura i continua treballant en Càlig, Ibi i Vinaròs.[15]

A partir de 1830, la seua producció artística es redueix, possiblement per la seua edat avançada i per alguna malaltia. Durant aquest període treballa a Suera, Atzeneta, Almassora i Onda. En 1833 es casa amb Manuela Sales, rica terratinent d'Onda, on passa a residir, i on mor l'any 1849 d'una afecció pulmonar.[15]

Obra

[modifica]
Frescos a la façana de la Llotja del Cànem de Castelló (1797-1798).
Adoració dels pastors (1803). Fresc a l'àtic del retaule major de l'església del Sant Àngel Custodi de la Vall d'Uixó.
Aparició de la Mare de Déu davant Sant Pere Nolasc, Sant Ramon de Penyafort i Jaume I (1804). Fresc a la volta del transsepte de l'església de Sant Bartomeu de Torreblanca.
La Nativitat de Jesús (1827). Fresc a la volta de l'ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Vinaròs.

És un dels artistes valencians de la primera meitat del segle xix amb una producció més extensa, fonamentalment decorant esglésies i ermites amb conjunts iconogràfics que reflecteixen una gran unitat compositiva.[16] Tingué una forta influència de Vergara, el seu mestre, en la utilització d'uns colors sense contrasts, on predominen els rosats i els blaus, aconseguí un bon domini del dibuix.

Utilitza la còpia de les obres de pintors valencians de la seva època com Josep Vergara o Lluís Antoni Planes, i els repertoris de làmines d'autors coetànis o anteriors, com Simon Vouet, Carlo Maratta, Corrado Giaquinto, Luca Giordano, Vicent López i Maella, entre altres, com a models de moltes de les seues obres.[17] Reprodueix models compositius, actituds i gestos de les figures, fent un ús cult de les làmines religioses de l'època.[16][18]

Podem considerar deixebles seus a Carbó Rovira, José Gallén Puig, Antonio Lozano Santiago, Nicolás Betí Vilar, José Navarro Montoliu i Fernando Mundina.[15][19]

L'enumeració de l'obra d'Oliet, tant la conservada com la desapareguda o destruïda, és la següent:

Decoracions al fresc

[modifica]

Pintures a l'oli

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 Gascó Sidro 1977: pp. 70-72.
  2. Alba Pagán 2007: p. 107.
  3. Comis Corell 1997: p. 92.
  4. 4,0 4,1 Olucha Montins 2009: pp. 476-477 i 481.
  5. 5,0 5,1 Alba Pagán 2007: p. 108.
  6. 6,0 6,1 Gascó Sidro 2008: pp. 35-37.
  7. 7,0 7,1 Gascó Sidro 1977: p. 76.
  8. 8,0 8,1 Alba Pagán 2007: p. 110.
  9. Alba Pagán 2007: pp. 110-114.
  10. 10,0 10,1 Marco García 2013: p. 257.
  11. Gascó Sidro 1977: p. 78.
  12. Alba Pagán 2007: p. 106.
  13. Alba Pagán 2007: pp. 116-117.
  14. Alba Pagán 2004: p. 209.
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 Alba Pagán 2007: p. 119.
  16. 16,0 16,1 Alba Pagán 2007: pp. 105-106.
  17. Alba Pagán 2008: p. 396.
  18. Alba Pagán 2008: p. 403.
  19. Comis Corell 1997: p. 93.
  20. 20,0 20,1 20,2 Alba Pagán 2007: p. 109.
  21. Gascó Sidro 1977: p. 74.
  22. Alba Pagán 2004: pp. 218 i 1591.
  23. Borja Dosdá 2008: pp. 164-165.
  24. Alba Pagán 2007: p. 112.
  25. Alba Pagán 2004: pp. 1609-1614.
  26. Alba Pagán 2007: p. 113.
  27. Alba Pagán 2004: pp. 1614-1622.
  28. 28,0 28,1 28,2 28,3 Alba Pagán 2007: p. 114.
  29. Alba Pagán 2004: pp. 1648-1650.
  30. Figuerola Compte 2003: pp. 147-149.
  31. Comis Corell 1997: p. 94
  32. 32,0 32,1 32,2 32,3 32,4 32,5 Alba Pagán 2008: p. 399.
  33. 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 Alba Pagán 2007: p. 117.
  34. Alba Pagán 2004: pp. 1661-1668.
  35. Alba Pagán 2004: pp. 1604-1609.
  36. Alba Pagán 2004: pp. 1628-1634.
  37. Alba Pagán 2008: p. 400.
  38. Alba Pagán 2004: pp. 1643-1646.
  39. Querol i Anglés 1984.
  40. Alba Pagán 2004: pp. 1635-1642.
  41. Roig Segarra 2006.
  42. Alba Pagán 2008: p. 401.
  43. Hoja parroquial Segorbe-Castellón 2013: portada i pp. 4-5.
  44. Alba Pagán 2004: pp. 218-219 i 1591-1595.
  45. Alba Pagán 2004: pp. 1595-1596.
  46. 46,0 46,1 Alba Pagán 2007: p. 111.
  47. Rodríguez Moya 2010: p, 486.
  48. Alba Pagán 2008: p. 402.
  49. Alba Pagán 2004: pp. 1626-1628.
  50. García Edo 1984: pp. 122-123.
  51. Olucha Montins 2009: pp. 477-478 i 482-483.

Bibliografia

[modifica]