Josep Laporte i Salas (Reus, Baix Camp, 18 de març de 1922 - Barcelona, 15 de febrer de 2005)[1] fou un polític i catedràtic de farmacologia català.[2]
Era fill de Sebastià Laporte Vilà, economista, i d'Antònia Salas Olivé, tots dos de Reus.[3] Va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona (1939-1945). Es va interessar per la fisiologia l'endocrinologia clínica i finalment va especialitzar-se en farmacologia, disciplina a la qual va dedicar la seva carrera professional.[4] El 1953 va rebre el Premi Josep Massot i Palmés que de manera encara clandestina atorgava l'Institut d'Estudis Catalans; el treball premiat versava sobre farmacologia de la coagulació de la sang.[4] El 1957 es va doctorar amb la tesi Interrelaciones farmacodinámicas de la hormona tiroidea, per la qual va rebre el Premi Gregorio Marañón de l'Acadèmia Médico-Quirúrgica Espanyola, a més del Premi Extraordinari de doctorat d'aquell any.[2] Era deixeble de l'escola de Francisco García-Valdecasas i va ampliar la seva formació amb els farmacòlegs William Paton (a Oxford) i Silvio Garattini (a Milà).[2]
Va ser catedràtic de Farmacologia a les facultats de Medicina de Cadis (llavors part de la Universitat de Sevilla), de València i de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual va ser rector els anys 1976 i 1977.[4][5] Va presidir l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears, de 1970 a 1974, i la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, de 1993 a 2002, any en què va ser elegit president de l'Institut d'Estudis Catalans.[6]
L'any 1992 va rebre la Sirga d'Or, guardó que atorga el Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre[5] i el 1996 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
Va morir a Barcelona el 15 de febrer del 2005 a causa d'un atac cardíac que va patir en el decurs d'un acte oficial en el Palau de la Generalitat.[7]
El 1980 va ser elegit diputat a les eleccions al Parlament de Catalunya, com a independent a les llistes de Convergència i Unió i el president Jordi Pujol el va nomenar conseller de Salut i Seguretat Social a l'hora de formar govern. Reelegit diputat a les eleccions del 1984, es va mantenir com a conseller.[7]
El 1988 fou cap de llista de CiU per la circumscripció de Tarragona i va ser nomenat conseller d'Ensenyament, càrrec que va ocupar fins al 1992.[7] Durant aquest últim període es van crear les Universitats de Girona, Lleida i la Rovira i Virgili de Tarragona.[5]
- ↑ «Josep Laporte i Salas». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Josep Laporte y Salas» (en castellà). Real Academia de la Historia. [Consulta: 8 juny 2022].
- ↑ Olesti Trilles, Josep. Diccionari biogràfic de reusencs. Reus: l'Ajuntament, 1991, p. 385.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Casassas i Simó, Oriol «Josep Laporte i Salas (1922-2005)». Estudis Romànics, 2006, pàg. 631-632.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Raduà Serra, Josep M. «La Sirga d'Or, el reconeixement a una trajectòria» (pdf). Miscel·lània del CERE, extra 1, pàg. 217-240 [Consulta: 8 juny 2022].
- ↑ Corbella, Jacint «Dr. Josep Laporte i Salas (1922-2005)» (pdf). Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, 21, 2006, pàg. 119-120 [Consulta: 8 juny 2022].
- ↑ 7,0 7,1 7,2 «Fallece el ex conseller Laporte tras sufrir un ataque cardíaco» (en castellà). La Vanguardia, 15-02-2005. [Consulta: 8 juny 2022].
Josep Laporte i Salas |
|---|
|
|---|
| | De 1977 a 1980: Conselleria d'Ensenyament i Cultura. Del 1980 a 2003: Conselleria d'Ensenyament. Del 2003 a 2006: Conselleria d'Educació. 2006: Conselleria d'Educació i Universitats. Del 2006 a 2010: Conselleria d'Educació. |
|
|---|
| | De 1977 a 1980: Conselleria de Sanitat i Assistència Social. Del 1980 a 2003: Conselleria de Sanitat i Seguretat Social |
|
|---|
1977: Josep Trueta · 1978: Ventura Gassol, Institut d'Estudis Catalans · 1979: Josep M. de Casacuberta, Obra Cultural Balear · 1980: Andreu Alfaro, Abadia de Montserrat · 1981: Joan Coromines, Centre Excursionista de Catalunya · 1982: Joan Triadú, Centre de Lectura de Reus · 1983: Oriol Martorell, Acció Cultural del País Valencià · 1984: Miquel Coll, Orfeó Lleidatà · 1985: Josep Benet, Teatre Lliure · 1987: Raimon, La Bressola · 1988: Pilar Malla, Serra d'Or · 1989: Eliseu Climent, Federació Catalana d'Escoltisme · 1990: Ramon Folch, Orfeó Català · 1991: Joan Fuster, Arrels · 1992: Enric Casassas, Òmnium Cultural · 1993: Pere Casaldàliga, Universitat Catalana d'Estiu · 1994: Joan Ainaud, Josep M. Ainaud, Comunitat cistercenca de Santa Maria de Vallbona de les Monges · 1995: Antoni M. Badia, Dagoll Dagom · 1996: Josep Laporte, El Temps · 1997: Francesc Candel, Escola Valenciana · 1998: Josep Amat, Col·lecció Clàssics del Cristianisme · 1999: Ramon Sugranyes, Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona · 2000: Jordi Savall, Festival Internacional de Música de Cantonigròs · 2001: Universitat de València · 2002: VilaWeb · 2003: Josep Maria Àlvarez · 2004: Antoni Bassas · 2005: Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya · 2006: Carme Ruscalleda · 2007: Federació Llull · 2008: Joan Font · 2009: Fundació Joan Maragall Cristianisme i Cultura · 2010: Fundació puntCat · 2011: Isona Passola i Vidal · 2012: Joan Massagué i Solé · 2013: Paul Preston |
|
.svg)