Vés al contingut

L'Enrajolada, Casa Museu Santacana

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula edifici
Infotaula edifici
L'Enrajolada, Casa Museu Santacana
Imatge
Nom en la llengua original(ca) L'enrajolada. Casa-Museu Santacana Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusEdifici i museu Modifica el valor a Wikidata
Part deXarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Construcció1876 Modifica el valor a Wikidata
Obertura1876 Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònichistoricisme arquitectònic Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaMartorell (Baix Llobregat) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióC. Francesc Santacana, 15.
Map
 41° 28′ 28″ N, 1° 55′ 44″ E / 41.474347°N,1.928833°E / 41.474347; 1.928833
Bé cultural d'interès local
Data3 febrer 1992
Id. IPAC18551 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
ActivitatMuseu d'arts decoratives i aplicades, història local, arqueologia, art
Propietat deDiputació de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Gestor/operadorXarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona

L'Enrajolada, Casa Museu Santacana és una obra del municipi de Martorell (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un dels museus més antics de Catalunya. Fou fundat el 1876 per Francesc Santacana i Campmany (1810-1896) i continuat pel seu net, Francesc Santacana i Romeu (1883-1936). Està ubicat en una antiga casa particular de quatre plantes i jardí que va pertànyer a la família Santacana fins als anys seixanta, quan va ser adquirida per la Diputació de Barcelona. L'edifici va ser reformat entre 1965 i 1969 per adaptar-lo al nou projecte museogràfic i instal·lar-hi part de la col·lecció de rajoles i altres ceràmiques del militar i erudit Lluís Faraudo i de Saint-Germain (1867-1957).[1] L'Enrajolada forma part de la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona.

Descripció

[modifica]

Edifici de planta rectangular, planta baixa, dos pisos i coberta de teula àrab. Façana a oest. D'obra vista, finestres geminades en grups de tres: dos cossos, capitells ornats (tota de diferent temàtica), porta de quarterons ferrada i merlets coronant l'edifici. La façana a Sud presenta una composició ornamental molt acurada: llinda i muntans de portes i finestres, amb aplacat de pedra artificial i relleus; escuts, filigrana; galeria coberta amb gran quantitat de peces de mosaic a les parets.[2]

Història

[modifica]
Escala principal de l'Enrajolada (entre 1890 i 1920)

Aquest Museu va ser fundat l'any 1876, en un edifici anterior, per Francesc Santacana i Campmany i ampliat el 1916 pel seu net. L'edifici és bastit amb elements arquitectònics procedents de diversos edificis barcelonins enderrocat en les reformes urbanes del s.XIX, o provinents d'edificis antics martorellencs. En el seu fons hi ha una valuosa col·lecció de rajoles catalanes, valencianes i hispanoàrab. El 1967 la Diputació incorporà el fons museístic la col·lecció Faraudo.[2]

El fundador

[modifica]

Francesc Santacana i Campmany va recopilar a casa seva restes de palaus i edificis religiosos antics mogut per l'idealisme romàntic del natzarenisme català, que revaloritzava l'art medieval, especialment l'art gòtic. Va reunir també un conjunt de pintures, realitzades per ell mateix o per altres artistes com Pau Rigalt i Fargas, Lluís Rigalt i Agustí Rigalt, Marià Fortuny, Damià Campeny, Claudi Lorenzale o Pelegrí Clavé.[3]

Fons

[modifica]
Galeria porxada de l'Enrajolada (entre 1890 i 1920)

Els fons són molt variats i de procedència ben diversa: consta de rajoles dels segles XIV a XX, peces de ceràmica, elements arquitectònics i escultòrics d'antigues edificacions, pintura del segle xix, mobiliari i elements decoratius. A més, conté materials arqueològics que provenen de les excavacions realitzades pel mateix Francesc Santacana a Martorell i la seva rodalia.

Els 120 elements arquitectònics procedeixen d'una vintena d'edificis, molts de Barcelona, entre els quals destaquen els convents del Carme, Nostra Senyora de Jerusalem, Sant Pere de les Puel·les i Santa Caterina; l'església de Sant Miquel, la catedral de Barcelona, Santa Maria de Jonqueres o el Palau Reial Menor.

La ceràmica, i en especial les rajoles, constitueixen el gruix de l'exposició permanent. Hi ha rajoles de diferents èpoques, procedències i tipus, des de les rajoles gòtiques de paviment catalanes i valencianes fins a composicions modernes de Josep Guardiola o Josep Aragay. A més de les rajoles, hi ha un conjunt important d'atuells ceràmics d'època medieval i moderna.[1]

Vegeu també

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
  • Jordi PEÑARROJA Edificis viatgers de Barcelona. Barcelona: Llibres de l'Índex, 2007. ISBN 9788496563261.

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 AADD. Guia de la Xarxa de Museus Locals. Barcelona: Enciclopèdia Catalana Revistes i Col·leccionables / Oficina de Patrimoni Cultural, Diputació de Barcelona, 2002, p. 48-49. 
  2. ↑ 2,0 2,1 «L'Enrajolada, Casa Museu Santacana». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 13 febrer 2016].
  3. ↑ AADD. Guia del Museu més gran de Catalunya. Barcelona: Centre d'Estudis i Divulgació del Patrimoni, 1999, p. 123. 

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: L'Enrajolada, Casa Museu Santacana
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=L%27Enrajolada,_Casa_Museu_Santacana&oldid=33579337»