Léo Schnug
 (1914)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 17 febrer 1878 Estrasburg (França) |
| Mort | 15 desembre 1933 (55 anys) Brumath (França) |
| Sepultura | Lampertheim |
| Dades personals | |
| Formació | Escola Superior d'Arts Decoratives d'Estrasburg |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Alsàcia |
| Ocupació | pintor |
| Membre de | |
| Família | |
| Pares | Maximilien Christian Heinrich Schnug i Marguerite Lobstein (en)  |
| Cronologia | |
| 1918-1919 | substance abuse treatment (en)
|
Premis
| |
Léo Schnug (Estrasburg, 17 de febrer de 1878 - Brumath, 15 de desembre de 1933) va ser un pintor i il·lustrador alsacià d'ascendència alemanya.[1]
.jpg)
Biografia[modifica]
Quan encara era molt jove, el seu pare, secretari judicial, va ser hospitalitzat per una malaltia mental. Per sobreviure, la seva mare va llogar habitacions a casa seva a intèrprets del teatre municipal[2] i els vestits d'òpera que portaven amb ells es van convertir en una font d'inspiració.
Després d'uns anys a l'Escola d'Arts Decoratives d'Estrasburg, Anton Seder, un dels seus professors, va obtenir feina per a ell proporcionant il·lustracions a Gerlach & Schenk, una editorial vienesa. Aleshores només tenia disset anys. Els seus estudis van continuar a l’Acadèmia de Belles Arts de München, on va estudiar amb Nikolaos Gyzis.[2]
Més tard va tornar a Estrasburg i es va convertir en membre del Cercle de Saint-Léonard, on va aprendre la marqueteria de Charles Spindler i va treballar amb una col·lecció d'artistes alsacians, com Léon Hornecker, Henri Loux, Alfred Marzolff, Georges Ritleng, Joseph Sattler, Lothar von Seebach i Émile Schneider. Va estar molt influenciat pels temes modernistes i medievals.
Alcoholisme[modifica]
En esclatar la Primera Guerra Mundial, es va allistar com a sergent a l'exèrcit alemany. El seu consum excessiu d'alcohol va provocar diverses reprimendes. Havia de rebre un càstig més sever, però va ser salvat per la intervenció de Guillem II, que l'havia honorat amb l’Ordre de l'Àguila Vermella pel seu treball en la restauració del castell del Haut-Kœnigsbourg. Finalment, va començar a pagar les seves factures a les tavernes locals dibuixant petits esbossos a les taules.[2]
La seva salut va començar a decaure ràpidament després de la guerra. De 1918 a 1919, va ingressar voluntàriament a Stephansfeld (l'hospital psiquiàtric on estava el seu pare) per a la rehabilitació. Quan el seu pare va morir el 1919, la seva crisi va empitjorar. Aleshores, quan la seva mare va morir el 1921, va passar una estona als Hospices Civil d'Estrasburg, però va patir una avaria completa el 1924 i va ser involuntàriament compromès amb Stephansfeld.[2] Hi va romandre fins a la seva mort el 1933.
A més de la seva obra artística habitual, també va dissenyar vestuari, decorats i diversos accessoris per a diversos esdeveniments públics. Un carrer de Lampertheim (on va créixer) va rebre el seu nom en el seu honor i un retrat seu es troba a l'escala de l'Ajuntament.
Referències[modifica]
Bibliografia[modifica]
- John Howe, At destinys crossroads the art of Leo Schnug, 2017.
- Marie-Christine Breitenbach-Wohlfahrt, Léo Schnug ou l'image retrouvée, Associació "Mitteleuropa", Schiltigheim, 1997. ISBN 2-906995-38-X
- Patrick i Bénédicte Hamm, Léo Schnug, 1878-1933: ses cartes postales, ex-libris et affiches, Jérôme Do Bentzinger, Colmar, 1993.
- Nicolas Mengus, Léo Schnug, al Nouveau dictionnaire de biographie alsacienne, vol. 34, Fédération des sociétés d'histoire et d'archéologie d'Alsace, Estrasburg, 1999, p. 3515-3516
- Gilles Pudlowski, Léo Schnug, a Dictionnaire amoureux de l'Alsace, Plon, París, 2010, pàg. 625-627ISBN 978-2-259-20947-2