Vés al contingut

Léopold Figuères

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaLéopold Figuères

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement27 març 1918 Modifica el valor a Wikidata
Perpinyà (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort1r agost 2011 Modifica el valor a Wikidata (93 anys)
Perpinyà (França) Modifica el valor a Wikidata
Alcalde de Malakoff
març 1965 – setembre 1996
← Léon Salagnac – Catherine Margaté →
Circumscripció electoral: Malakoff
Diputat a l'Assemblea Nacional
6 novembre 1945 – 27 novembre 1946
Conseller general
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióEscola Internacional Lenin Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball París Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Comunista Francès Modifica el valor a Wikidata
Premis
Léo Figuères al 1992, alcalde de Malakoff

Léopold Figuères, Léo, (Perpinyà, 27 de març del 1918 - 1 d'agost del 2011) va ser[1] un polític rossellonès, figura[2] de la Resistència i del Partit Comunista Francès.

Biografia

[modifica]

[2]
Cursà únicament estudis primaris a Prada abans de fer l'aprenentatge de tipògraf a Perpinyà (1933). Membre de les Joventuts Comunistes (JC) amb 14 anys, n'esdevingué responsable departamental de primer, i nacional a partir del 1936. Al 14 de juliol del 1935 exposà la declaració comuna de les organitzacions juvenils del Front popular a l'assemblea de Montrouge, a la jornada on se segellà l'aliança política de les forces que formaven el Front popular. Després d'una estada de dos anys a l'escola de la Internacional Comunista a Moscou, el 1937 i amb 19 anys fundà la Unió de la joventut agrícola de França i en fou el representant al "Congrés mundial de la Joventut per la Pau" de Nova York (agost del 1938). Va ser destinat a Còrsega per a fer-hi el servei militar el 1938, i l'esclat de la Segona Guerra Mundial feu que s'enrolés a la Resistència corsa a partir del 1940; establert a Lió, entre maig del 1941 i setembre del 1944 dirigí clandestinament el conjunt de l'organització de les prohibides Joventuts Comunistes per la zona no ocupada, al sud de França. Pel seu pas a la Resistència obtingué diverses distincions: la medalla de la Resistència, la Creu del combatent voluntari i el títol de la Legió d'Honor.

Després de l'Alliberament, el 1946 esdevingué secretari general[3] de la Unió de la Joventut Republicana de França (UJRF), organisme que aplegava al voltant de les Joventuts Comunistes altres organitzacions nascudes a la Resistència. En paral·lel, als anys 1945 i 1946 va ser elegit diputat (un dels més joves!) a les dues Assemblees constituents en representació dels Pirineus Orientals, amb més del 40% dels vots.

En el decurs de la guerra d'Indoxina, i en tant que director d'Avant-garde (publicació de l'UJRF i posteriorment de les Joventuts comunistes), als primers mesos del 1950 anà com a corresponsal a un Vietnam en guerra. Les entrevistes amb Ho Chi Minh, Võ Nguyên Giáp i Pham Van Dong, dirigents de la República Democràtica del Vietnam, així com amb els xinesos Mao Zedong, Liu Shaoqi i Zhou Enlai foren la base de diversos reportatges i d'un llibre laudatoris per a la RDV[4] demanant la fi de la guerra colonial i la pau. Aquestes opinions li valgueren[2] persecucions i condemnes públiques per "démoralisation de l'armée et de la Nation". Tornà a la clandestinitat, i el 1952 s'exilià, fent estades a Romania (on representà el PCF al Kominform), Bulgària, Hongria, Polònia i Txecoslovàquia. Acabada la guerra d'Indoxina, el 1954 retornà a França, i començà a multiplicar les aparicions públiques per fer-se arrestar i treurè rèdits polítics del judici subsegüent. Fou efectivament detingut el 1956, però per multes pendents de la revista Avant-Garde i, després d'un empresonament de 48 hores a la Santé, i un judici suspès, restà en llibertat.

Va ser elegit conseller general pel departament del Sena i posteriorment pel d'Alts del Sena, càrrecs que ostentà al període 1959-1993. El 1962, a la fi de la guerra d'Algèria, encapçalà la manifestació contra l'OAS que es va fer a París el 8 de febrer del 1962. Malgrat que s'identificà com a personatge polític electe, va ser colpejat per les forces de policia, en un ambient general de repressió ferotge que se saldà amb nou morts.

Dirigent del Parti communiste français i membre (1945-1976) i secretari general (1959 à 1964) del seu Comitè Central, va ser responsable de les relacions del PCF amb la intel·lectualitat, creà el "Centre d'Études et de Recherches Marxistes" (CERM), i ensems dirigí[5] la revista teòrica del PCF, els Cahiers du communisme, fins al 1976. Presidí l'alcaldia de Malakoff (Alts del Sena) des del 1965 fins que el rellevà Catherine Margaté el 1996; restà alcalde honorari de la població[6] fins al seu traspàs. La població, a la perifèria parisenca, preveia el 2011[7] dedicar-li la plaça "Léo Figuères", en homenatge.

Fou autor d'obres històriques sobre el moviment revolucionari i obrer; i, especialment, d'escrits divulgatius de la ideologia comunista. Algunes, com Je reviens du Viêt Nam libre o Le Trotskisme, cet antiléninisme van ser traduïdes a diversos idiomes. Morí a Perpinyà[8] als 93 anys i va ser enterrat[9] als Masos.

Honors

[modifica]

Obres

[modifica]

(selecció)

Notes i referències

[modifica]
  1. ↑ «Mor Léo Figueres». VilaWeb, 02-08-2011 [Consulta: 1r desembre 2011].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Sagnes, Jean; Willard, Claude «Léo Figuères». Le Maitron, Dictionnaire Biographique du Mouvement ouvrier et du Mouvement social, 2007 - 2011.
  3. ↑ Quashie-Vauclin, Guillaume. L'Union de la Jeunesse Républicaine de France, 1945-1956. París: L'Harmattan, 2009. ISBN 9782296092068. 
  4. ↑ Rice-Maximin, Edward. Accomodation and Resistance: The French Left, Indochina and the Cold War 1944-1954. Westport, CT (EUA): Greenwood Press, 1986, p. 100-101. ISBN 0313253552. 
  5. ↑ Léo Figuères, un homme debout [antologia de textos de Figuères i de testimonis dels seus coneguts]. Pantin: Le Temps des Cerises, 2013. 
  6. ↑ 6,0 6,1 «Décès de Monsieur Léopold Figuères». Bulletin Municipal Officiel de la Ville de Paris, CXXX e année, núm. 77, 27-09-2011, pàg. 2321. Arxivat de l'original el 19 de desembre 2013. ISSN: 0377 0152 0377 [Consulta: 19 desembre 2013].
  7. ↑ «Léo Figuères, hommage public». Malakoff infos, journal municipal de la Ville de Malakoff, núm. 248, 10-2011, pàg. 29-32.
  8. ↑ «Mor Léo Figueres, gran [sic] figura de la Resistència francesa». La Clau, 01-08-2011.
  9. ↑ «Léo Figueres nous a quitté». L'Indépendant, 19-09-2011.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Léopold_Figuères&oldid=33802754»