Vés al contingut

Partit Comunista Francès

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.
Infotaula d'organitzacióPartit Comunista Francès
(fr) Parti communiste français Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nom curtPCF Modifica el valor a Wikidata
Tipuspartit polític francès
Ideologiacomunisme
Alineació políticaesquerra radical Modifica el valor a Wikidata
Història
Creaciódesembre 1920, Tours Modifica el valor a Wikidata
Localització dels arxius
Activitat
Membre deCol·lectiu de centres de documentació en història laboral i social
Kominform (1947–1956) Modifica el valor a Wikidata
Afiliats43.888 (2021)
Governança corporativa
Seu (1971–)
PresidènciaFabien Roussel Modifica el valor a Wikidata
Secretari generalMaurice Thorez (1930–1964) Modifica el valor a Wikidata
Propietari de
Seu del Partit Comunista Francès
Ce soir
Communist Notebook (en) Tradueix
Pipolin the gay Pictures (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Diputats
12 / 577
Senadors
14 / 348
Consellers regionals
59 / 1.758
Consellers departamentals
161 / 4.058
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata
Lloc webpcf.fr Modifica el valor a Wikidata
Facebook: Particommuniste X: PCF Modifica el valor a Wikidata

El Partit Comunista Francès (Parti communiste français en francès) és un partit marxista fundat el 1920. Va ser un partit molt rellevant a la política francesa i europea després de la Segona Guerra Mundial, mantenint durant dues dècades el paper de principal partit d'esquerres al país (1945-56 i 1958-67), malgrat a partir dels setanta la seva base electoral va disminuir constantment, sobretot a causa de la competència del Partit Socialista (PS).

El PCF reclama uns 43.000 membres actualitzats el 2021.[1] L'òrgan oficial del partit va ser durant molt de temps el diari L'Humanité, que ara n'és estructuralment independent, tot i que s'hi manté proper.

Història

[modifica]

Fundació i primers anys

[modifica]

El PCF fou fundat al Congrés de Tours, l'any 1920, a conseqüència de l'escissió al si de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) entre els partidaris de la 2a Internacional (de la qual formava part la SFIO) i els partidaris de la III Internacional (majoritaris i favorables a la Revolució Russa i al bolxevisme). Aquests últims fundaren el Partit Comunista-Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC), que més endavant, al 1943, modificaria a l'actual Partit Comunista Francès.[2]

Així, els primers anys van estar marcats per la bolxevització del partit,[3] així com per l'activisme militant, especialment pel que fa a l'antimilitarisme i l'anticolonialisme.[4][5] A les eleccions legislatives de 1924, el partit obtingué 9,8% dels vots i 26 diputats, incloent diverses dones a les quals s'anul·laria el resultat, ja que encara no podien votar ni presentar-se a candidates.[6]

L'any 1930, Maurice Thorez, crític amb la direcció sortint, va assumir el càrrec de cap del PC-SFIC. Durant la següent dècada, i fruit de la nova política d'aliances de la Internacional Comunista, i accelerat pels esdeveniments de la Crisi del 6 de febrer de 1934, el Partit va participar en la creació del Front Popular, que va guanyar les eleccions legislatives de 1936. Després d'haver obtingut 72 escons i el 15% dels vots, el PC-SFIC va recolzar al govern Blum, però decideix no entrar-hi. El govern del Front Popular aviat es va esfondrar sota la pressió de problemes tant d'ordre intern (problemes financers, inclosa la inflació) com internacional (els radicals estaven en contra d'una intervenció a la guerra civil espanyola mentre que socialistes i comunistes estaven a favor), i va ser substituït per un nou govern presidit pel radical Edouard Daladier .

Del 1936 al 1939, el suport a la República espanyola va representar una part important de l'activitat del Partit, tant mitjançant l'enviament de voluntaris a les Brigades Internacionals com la posada en marxa de mitjans materials.

Segona Guerra Mundial

[modifica]

En 1938, va ser l'únic partit polític francès que va denunciar els Acords de Múnic.[7] Després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, el PCF va ser declarada una organització proscrita pel govern d'Edouard Daladier, passant a la clandestinitat i impulsant la Resistència, amb un paper preponderant al si de la mateixa. El 1944 el PCF havia arribat al màxim nivell d'influència, el control de grans zones del país a través de la Resistència, amb nombroses unitats sota el seu comandament. Alguns sectors del Partit van voler aprofitar per llançar una revolució alhora que els alemanys es retiraven del país, però els dirigents s'hi van oposar. Moltes personalitats es van sumar al partit en finalitzar la guerra. Aquesta influència recent adquirida va permetre al PCF establir el sufragi femení a França i la seguretat social.

IV República

[modifica]

Els comunistes van guanyar pes especialment pels seus esforços durant la guerra dins la Resistència, en termes d'organització i de prestigi. Amb l'alliberament de França en 1944, el Partit, juntament amb altres grups de la resistència, va entrar al govern de Charles de Gaulle. Com a Itàlia, els comunistes eren en aquell moment molt populars. En aquest sentit, al final de 1945 el nombre dels seus afiliats pujava a mig milió de persones, van aconseguir la victòria a les eleccions a l' Assemblea Nacional de novembre, i mantindrien un paper principal a la política francesa fins als anys setanta, quan va començar a reduir progressivament el seu suport.

Durant el primers anys de la IV República mantindria una estreta col·laboració amb l'Assemblea Democràtica Africana, un partit paraigua de les colònies franceses, que perdria més endavant per les seves divisions internes i el seu acostament a la Unió Democràtica i Socialista de la Resistència (antecessor del Partit Socialista). Pel que fa a la política colonial francesa, va passar d'un suport més explícit i combatiu[8] als independentistes a la Guerra d'Indoxina (1947-54), amb propaganda i fins i tot sabotatges, a postures més ambivalents, especialment davant la Guerra d'Algèria (1954-62), malgrat personalitats properes van tornar a donar suport a la lluita anticolonial i al Front d'Alliberament Nacional (FLN), com el filòsof Jean-Paul Sartre.[9]

V República

[modifica]

El 1958 va ser l'únic gran partit que es va oposar a la tornada de De Gaulle al poder amb la V República, encara que a poc a poc, es van sumar altres partits de centre i de centreesquerra, fins que finalment es va advocar per la unió d'esquerra contra De Gaulle. A les eleccions presidencials, el candidat comunista no va poder obtenir un bon resultat, cosa que va portar al Partit a recolzar la candidatura de François Mitterrand. Waldeck Rochet es va convertir en el nou líder després de la mort de Thorez el 1964. A les eleccions legislatives de 1967 van perdre l'hegemonia de l'esquerra francesa, en favor de les coalicions socialistes.

Davant el maig de 1968 el PCF va donar suport a les mobilitzacions i vagues, però es va mostrar distant al moviment estudiantil, el qual mantenia posicions maximalistes i properes a tesis maoistes o anarquistes.

Més endavant aniria moderant la seva línia ideològica, en paral·lel a la introducció de l'eurocomunisme dels partits germans a Italia o Espanya, fins al punt de signar una aliança amb el Partit Socialista, de Mitterrand, signant un "programa comú" amb vista a la 1973 eleccions legislatives, repetint el suport al líder socialista a les presidencials de 1974.

Al 1981 finalment els socialistes aconsegueixen tant el govern com la presidència, i el PCF decideix entrar a formar part amb quatre carteres ministerials. Així però, decebuts i crítics amb l'evolució de les polítiques econòmiques del govern de de Pierre Mauroy, l'abandonen al juliol de 1984.[10] Posteriorment el Partit és castigat a les eleccions europees i legislatives, amb un resultats ja molt llunyans als de l'anterior període. Els anys següents serien encara pitjor, en una decadència accelerada.

Actualitat

[modifica]

Fruit de la llarga decadència i la caiguda del bloc socialista, el PCF arribava als anys noranta molt desgastat. Van anar encadenant resultats negatius fins al punt de perdre al 2007 el grup propi al Parlament, amb només 15 escons dels 20 necessaris,[11] obligats llavors a aliar-se amb candidatures ecologistes o d'esquerres. Més endavant, al 2009, decideix formar una coalició àmplia progressista amb altres formacions anomenada Front d'Esquerra (Front de Gauche),[12] que va millorar modestament els posteriors resultats electorals.

Amb la creació de la plataforma França Insubmisa, el PCF decideix presentar-se en solitari a les següents legislatives, però hi dona suport a la candidatura presidencial de Jean-Luc Mélenchon.[13] Al 2018, en un fet sense precedents a la història del Partit, guanya una candidatura alternativa al Congrés del PCF, resolent-se a favor de l'actual secretari nacional, Fabien Roussel.[14] En el mateix, posen fi al Front d'Esquerra (que de facto ja no hi tenia cap rellevància) i critiquen fortament la França Insubmisa.[15]

En eleccions posteriors obtenen resultats desiguals. Mentre a les europees de 2019 perden tota representació[16] (al 2014 van aconseguir un diputat, de quatre del Front d'Esquerra) per primera vegada a la història del Partit, en les eleccions al senat de 2020 milloren lleugerament els resultats (14 senadors, de 12 que en tenien anteriorment), a les autonòmiques de 2021 doblen els seus anteriors resultats[17] (60 de 29 escons) i mantenen posicions a nivell cantonal, departamental o municipal.

A les eleccions presidencials de 2022 el Partit decideix presentar candidatura pròpia amb el mateix Roussel al capdavant, obtenint un modest vuitè lloc amb el 2.28% dels vots, per davant però del Partit Socialista.[18] Pel que fa a les legislatives de 2022, el PCF es va presentar dins de la coalició Nova Unió Popular Ecològica i Social (NUPES), en el bloc Grup d'Esquerra Democràtica i Republicana, juntament amb partits independentistes dels Territoris d'Ultramar Francesos. El PCF va obtenir 12 diputats, sumant un de nou respecte les anteriors eleccions de 2017.[19]

Els desacords polítics i contradiccions dins de NUPES (Guerra d'Ucraïna,[20] reforma de les pensions,[21] política nuclear.)[22] van portar al PCF a declarar que la coalició estava "obsoleta",[23] i que calia formar una nova aliança de l'esquerra francesa,[24] quelcom que d'altres formacions de la coalició d'una manera o altra hi estan d'acord,[25][26] descartant mantenir l'aliança per properes convocatòries.[27] De moment, per a les eleccions al Senat de 2023 el PCF va signar acords de llistes comunes amb el Partit Socialista i els Verds,[28] i per a les eleccions europees de 2024 va aprovar el seu candidat, malgrat a l'octubre de 2023 han d'acabar de decidir si en solitari o en aliança amb altres forces.[29]

A les eleccions legislatives franceses de 2024 va formar part de la coalició Nou Front Popular formada pels principals partits polítics d'esquerra de França: Les Écologistes, França Insubmisa, el Partit Comunista Francès i el Partit Socialista i les formacions Place publique, Génération·s, Gauche républicaine et socialiste, Nou Partit Anticapitalista i Gauche écosocialiste, que van acordar la distribució del nombre de candidats i un programa polític comú.[30]

Identitat visual

[modifica]
  • Logo del Partit Comunista Francès
  • Anys 80
    Anys 80
  • Fins al 1996
    Fins al 1996
  • 1996-2004
    1996-2004
  • 2004-2009
    2004-2009
  • 2009-2018
    2009-2018
  • 2018-Actualitat
    2018-Actualitat

Resultats electorals

[modifica]
Eleccions legislatives franceses
Eleccions Vots % de escons Escons +/-
1924 885.993 9,82%
26 / 581
 Nou
1928 1.066.099 11,26%
11 / 604
 Disminució 15
1932 796.630 8,32%
10 / 607
 Disminució 1
1936 Dins del Front Popular
72 / 610
 Augment 62
1945 5.024.174 26,23%
159 / 586
 Augment 159
1946 (juny) 5.145.325 25,98%
153 / 586
 Disminució 6
1946 (nov.) 5.430.593 28,26%
182 / 627
 Augment 29
1951 4.939.380 26,27%
103 / 625
 Disminució 79
1956 5.514.403 23,56%
150 / 595
 Augment 47
1958 3.882.204 18,90%
10 / 546
 Disminució 140
1962 4.003.553 20,84%
41 / 465
 Augment 31
1967 5.039.032 22,51%
73 / 487
 Augment 32
1968 4.434.832 20,02%
34 / 487
 Disminució 39
1973 5.085.108 21,39%
73 / 487
 Augment 39
1978 5.870.402 20,55%
86 / 488
 Augment 13
1981 4.065.540 16,17%
44 / 491
 Disminució 42
1986 2.739.225 9,78%
35 / 573
 Disminució 9
1988 2.765.761 11,32%
27 / 575
 Disminució 8
1993 2.331.339 9,30%
24 / 577
 Disminució 3
1997 2.523.405 9,92%
35 / 577
 Augment 11
2002 1.216.178 4,82%
21 / 577
 Disminució 14
2007 1.115.663 4,29%
15 / 577
 Disminució 6
2012 Dins del Front d'Esquerra
10 / 577
 Disminució 5
2017 615.503 2,72%
12 / 577
 Augment 2
2022 Dins de NUPES
12 / 577
 =
2024 Dins del Nou Front Popular
9 / 577
 Disminució 3

Presidencials

[modifica]
Elecció Candidat 1a ronda 2a ronda Resultat
Vots % Posició Vots % Posició
1969 Jacques Duclos 4,808,285 21.27% Augment 3r No electe
1974 no va participar
1981 Georges Marchais 4,456,922 15.35% Disminució 4t No electe
1988 André Lajoinie 2,056,261 6.76% Disminució 5è No electe
1995 Robert Hue 2,638,936 8.66% = 5è No electe
2002 960,480 3.37% Disminució 11è No electe
2007 Marie-George Buffet 707,268 1.93% Augment 7è No electe
2012 Jean-Luc Mélenchon (Front d'Esquerra) 3,984,822 11.10% Augment 4t No electe
2017 no va participar
2022 Fabien Roussel 802,422 2.28% Disminució 8è No electe

Europees

[modifica]
Elecció Vots Escons
# % # ±
1979 4,153,710 20.5
19 / 81
 =
1984 2,261,312 11.2
10 / 81
 Disminució 9
1989 1,401,171 7.7
7 / 81
 Disminució 3
1994 1,342,222 6.9
7 / 87
 =
1999 1,196,310 6.8
6 / 87
 Disminució 1
2004 1,009,976 5.9
2 / 74
 Disminució 4
2009 1,115,021 6.5
3 / 72
 Augment 1
2014 1,252,730 6.6
1 / 74
 Disminució 2
2019 564,949 2.5
0 / 74
 Disminució 1
2024 584 020 2,36
0 / 81
 =

Líders del Partit

[modifica]
Càrrec Nom Dates de mandat Notes
Secretari general Ludovic-Oscar Frossard 4 de gener de 1921 1 de gener de 1923
Secretaris generals en funcionsLouis Sellier i Albert Treint: 21 de gener de 1923 - 23 de gener de 1924
Secretari general Louis Sellier 23 de gener de 1924 1 de juliol de 1924
Pierre Semard 8 de juliol de 1924 8 d'abril de 1929
Secretariat col·lectiuHenri Barbé, Pierre Celor, Benoît Frachon, Maurice Thorez: 8 d'abril de 1929 - 18 de juliol de 1930
Secretari general Maurice Thorez 18 de juliol de 1930 17 de maig de 1964 President del partit del 17 de maig fins l'11 de juliol de 1964, data de la seva mort.
En funcions a causa de l'estat de salut de Maurice Thorez i la seva marxa a l'URSS.

Jacques Duclos: 17 de juny de 1950 - 10 d'abril de 1953

Secretari general Waldeck Rochet 17 de maig de 1964 17 de desembre de 1972 Vicesecretari General del 14 de maig de 1961 al 17 de maig de 1964
Interí a causa de l'estat de salut de Waldeck Rochet, va prendre el títol de secretari general adjunt el 8 de febrer de 1970.

Georges Marchais: juny de 1969 - 17 de desembre de 1972

Secretari general Georges Marchais 17 de desembre de 1972 29 de gener de 1994 Vicesecretari General del 14 de maig de 1961 fins al 17 de maig de 1964
Secretari Nacional Robert Hue 29 de gener de 1994 28 d'octubre de 2001 Modificació del càrrec al 28è Congrés.
President

Secretari Nacional

Robert HueMarie-George Buffet 28 d'octubre de 2001 8 d'abril de 2003 El 2001, Robert Hue va crear un tàndem amb Marie-George Buffet, ell es va convertir en president del PCF i ella secretaria nacional.
Secretari Nacional
Marie-George Buffet 9 d'abril de 2003 20 de juny de 2010 Després de la marxa de Robert Hue, s'aboleix el càrrec de president del PCF, substituït pel càrrec de presidenta del consell nacional del partit.
Pierre Laurent 20 de juny de 2010 25 de novembre de 2018 Durant el 38è Congrés, un mes després d'haver estat superat en una votació dels membres, abandona el secretariat nacional per esdevenir president del consell nacional, mentre que Fabien Roussel el succeeix.[31]
Fabien Roussel 25 de novembre de 2018 en curs

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Présidentielle 2022 : Fabien Roussel, candidat pour le Parti communiste» (en francès). Le Monde.fr, 09-05-2021.
  2. ↑ «PCF – Parti communiste français – Actualité et info sur France Bleu» (en francès). [Consulta: 23 agost 2023].
  3. ↑ Brunet, Jean-Paul «Une crise du Parti communiste français : l'affaire Barbé-Célor». Revue d’Histoire Moderne & Contemporaine, 16, 3, 1969, pàg. 439–461. DOI: 10.3406/rhmc.1969.3037.
  4. ↑ «Il y a cent ans naissait un parti authentiquement populaire» (en francès), 01-12-2020. [Consulta: 23 agost 2023].
  5. ↑ «Antimilitarismo y anticolonialismo en Francia - Viento Sur» (en castellà), 12-12-2012. [Consulta: 24 agost 2023].
  6. ↑ «1925 : les candidates du Parti communiste sont élues» (en francès), 23-01-2018. [Consulta: 23 agost 2023].
  7. ↑ «En France, seuls les communistes, deux députés et quelques journalistes ont combattu l'accord» (en francès). Le Monde.fr, 30-09-1968.
  8. ↑ Vaïsse, Maurice; défense (France), Centre d'études d'histoire de la. L'armée française dans la guerre d'Indochine (1946-1954): adaptation ou inadaptation? (en francès). Editions Complexe, 2000, p. 24. ISBN 978-2-87027-810-9. 
  9. ↑ historia, Conversación sobre. «Un compromiso firme contra el colonialismo: Jean-Paul Sartre y la guerra de Argelia» (en castellà), 03-12-2021. [Consulta: 24 agost 2023].
  10. ↑ Fidalgo, Feliciano «La salida del Partido Comunista Francés rompe un equívoco histórico» (en castellà). El País [Madrid], 20-07-1984. ISSN: 1134-6582.
  11. ↑ l'Intérieur, Ministère de. «Résultats des élections législatives 2007» (en francès). [Consulta: 24 agost 2023].
  12. ↑ «À l’origine du Front de gauche | L'Humanité» (en francès), 12-09-2012. [Consulta: 24 agost 2023].
  13. ↑ magazine, Le Point. «Jean-Luc Mélenchon sera le candidat du PCF» (en francès), 26-11-2016. [Consulta: 24 agost 2023].
  14. ↑ «Congrès du PCF : le texte de la direction mis en minorité, une situation inédite pour le parti» (en francès). Le Monde.fr, 06-10-2018.
  15. ↑ Graulle, Pauline. «La nouvelle direction communiste acte la rupture avec les Insoumis» (en francès). [Consulta: 24 agost 2023].
  16. ↑ l'Intérieur, Ministère de. «Résultats des élections européennes 2019» (en francès). [Consulta: 24 agost 2023].
  17. ↑ l'Intérieur, Ministère de. «Résultats des élections régionales 2021» (en francès). [Consulta: 24 agost 2023].
  18. ↑ l'Intérieur, Ministère de. «Résultats de l'élection présidentielle 2022» (en francès). [Consulta: 24 agost 2023].
  19. ↑ l'Intérieur, Ministère de. «Résultats des élections législatives 2022» (en francès). [Consulta: 24 agost 2023].
  20. ↑ «Le possible envoi de chars français en Ukraine réveille les divisions de la NUPES» (en francès), 26-01-2023. [Consulta: 24 agost 2023].
  21. ↑ «Mélenchon attaque les communistes : les dessous de la "bataille de l'article 7"» (en francès), 2023-02-17UTC15:39:45+0200. [Consulta: 24 agost 2023].
  22. ↑ «L’Assemblée adopte le projet de loi de relance du nucléaire» (en francès). [Consulta: 24 agost 2023].
  23. ↑ «Au congrès du PCF, la réponse de Fabien Roussel à La France insoumise : « Mêlez-vous de vos affaires »» (en francès). Le Monde.fr, 07-04-2023.
  24. ↑ Leras, Par Marc; à 13h00, notre correspondant à MarseilleLe 8 avril 2023. «Congrès du PCF : Roussel prend ses distances avec la Nupes, les militants applaudissent» (en francès), 08-04-2023. [Consulta: 24 agost 2023].
  25. ↑ «Réforme des retraites : la fin chaotique et sans vote de l’examen à l’Assemblée» (en francès). Le Monde.fr, 18-02-2023.
  26. ↑ «« À la Nupes, on doit se respecter », enjoint Boris Vallaud, président du groupe socialiste à l’Assemblée» (en francès), 25-02-2023. [Consulta: 24 agost 2023].
  27. ↑ «La Nupes partira divisée pour les européennes et les sénatoriales» (en francès), 22-02-2023. [Consulta: 24 agost 2023].
  28. ↑ Vignal, François. «Elections sénatoriales 2023 : après le PCF, le PS noue un accord national avec EELV, LFI se sent exclu» (en francès), 05-07-2023. [Consulta: 24 agost 2023].
  29. ↑ «Léon Deffontaines, jeune communiste à l’assaut des européennes» (en francès). [Consulta: 24 agost 2023].
  30. ↑ Jade Peychieras, Victor Tribot Laspière. «Législatives 2024 : PS, PCF, EELV et LFI annoncent "des candidatures uniques" dans "chaque circonscription"» (en francès). France Bleu, 10-06-2024. [Consulta: 1r juliol 2024].
  31. ↑ Laïreche, Rachid. «Pierre Laurent, la fin du serein» (en francès). [Consulta: 3 setembre 2023].

Enllaços externs

[modifica]
  • Partit Comunista Francès (francès)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit Comunista Francès

Vegeu més

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Partit_Comunista_Francès&oldid=33678960»