La bohème (Leoncavallo)
 Pòster de l'estrena | |
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Ruggero Leoncavallo |
| Llibretista | Ruggero Leoncavallo |
| Llengua original | italià |
| Basat en | novel·la d'Henri de Murger (Henry Murger ) |
| Data de publicació | segle XIX |
| Gènere | Verisme |
| Parts | quatre |
| Personatges | Barbemuche (en)  , Durand (en) , Eufemia (en) , Gaudenzio (en) , Loafer (en) , Mimì (en) , Musette (en) , Schaunard (en) , Marcello (en) , Colline (en) i Rodolfo (en) |
| Estrena | |
| Estrena | 6 de maig de 1897 |
| Escenari | Teatro la Fenice de Venècia, |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena al Liceu | 1 de desembre de 1966 |
 
| |
La bohème és una òpera en quatre actes de Ruggero Leoncavallo, amb llibret del mateix autor basat en la novel·la d'Henri de Murger. S'estrenà al Teatro la Fenice de Venècia el 6 de maig de 1897. A Catalunya es va estrenar al Liceu de Barcelona l'1 de desembre de 1966.[1]
Estrenada un any després de La bohème de Puccini, fou ofegada per aquesta i esborrada de les cartelleres operístiques fins al 1958 que va ser resposta a Nàpols amb motiu de commemorar-se el centenari del naixement del compositor napolità, i el 1963 a San Remo.
Leoncavallo va dedicar la seva vida a escriure per al teatre després d'obtenir un èxit inicial, un triomf absolut i durador que encara no s'ha extingit: el de Pagliacci. A partir d'aquests Pallassos, no va obtenir res més que fracassos més o menys rotunds i si La Bohème va tenir una arrencada prometedora a La Fenice, aviat es va veure que era promogut artificialment pels contraris a Puccini. En algunes notes biogràfiques de Leoncavallo, fins i tot deixa de citar-se el títol de La Bohème quan es relacionen les òperes de Leoncavallo, que en va estrenar una quinzena sense que cap arribés a eclipsar en el més mínim a Pagliacci.
Sense poder prescindir d'aquests prejudicis, a la partitura hi trobem l'expressió d'una personalitat, bastant trivial certament, però ben perfilada. En tota ella s'acusa l'estil del compositor i n'hi hauria prou haver sentit el pròleg de Pagliacci per trobar constants al·lusions a aquest estil al llarg de La Bohème, el lirisme i verisme és molt menys puccinià del que seria lògic suposar, ateses les coincidències exactes d'època, tema i tendència entre les dues òperes. A la de Leoncavallo es pinta amb tintes més precises que a la de Puccini l'ambient suggerit per Murger en les seves Scènes de la vie de la bohème, sobretot en els dos primers actes que no són res més que això: dues estampes ambientals en les quals els personatges concrets no tenen més que un relleu episòdic. En canvi, el tercer acte, el que transcorre a l'estudi de Marcello, està concebut amb un clar i savi sentit dramàtic, centrant curiosament el problema argumental en les figures (secundàries en la versió de Puccini) de Musetta i Marcello. Al costat de la infidelitat d'una Musetta passional i vigorosa, cantada per una veu de mezzosoprano, l'estampa de Mimi queda totalment esvaïda, fins i tot al final, sense que l'escena de la mort aconsegueixi centrar-hi la intensitat de la situació.[2]
Referències
[modifica]
- ↑ (castellà) ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
- ↑ La Vanguardia, 3 de desembre de 1966
Vegeu també
[modifica]Òperes de Leoncavallo | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| ||||||
