Lilli Lehmann
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (de) Elisabeth Maria Lehmann 24 novembre 1848 Würzburg (Alemanya) |
| Mort | 17 maig 1929 (80 anys) Berlín (Alemanya) |
| Sepultura | Dahlem Cemetery (en)  , 001/331 |
| Activitat | |
| Camp de treball | Música, cant i òpera |
| Ocupació | cantant d'òpera, professora de música, pedagoga, autobiògrafa, professora de cant |
| Gènere | Òpera |
| Alumnes | Sigrid Onégin i Lucia Dunham |
| Veu | Soprano |
| Instrument | Veu |
| Obra | |
| Localització dels arxius | |
| Família | |
| Cònjuge | Paul Kalisch (1888–) |
| Germans | Marie Lehmann |
    
  | |
Lilli Lehmann, Elisabeth Maria Lehmann (24 de novembre de 1848, Würzburg - 17 de maig de 1929, Viena) fou una gran soprano alemanya i professora de veu.[1][2] Va actuar al Metropolitan Opera de Nova York, a la Royal Opera House, al Covent Garden i al Festival de Salzburg, del qual fou directora artística.[3]
Biografia
[modifica]Va passar la seva joventut a Praga, on la seva mare, Maria-Theresia Lehmann -de soltera Löw-, amiga d'infància de Richard Wagner, cantant i arpista, li va ensenyar a cantar. El seu pare, Karl-August Lehmann, era tenor, i la seva germana petita, Marie, també seria cantant.
Va debutar el 1865,[4] en el paper d'un dels tres nois a La flauta màgica, de Mozart, abans d'interpretar els papers de Pamina i, posteriorment, de la Reina de la nit. Després va actuar a les ciutats de Danzig, Leipzig i després a l'Òpera Estatal de Berlín, on va cantar Marguerite a Les Huguenots, de Meyerbeer, el 1869. Una mica més tard va ser contractada per l'Òpera, on va obtenir un gran èxit. Ella era inicialment una soprano de coloratura i, gràcies a l'estudi i l'esforç, va aconseguir transformar la seva veu en poder i amplitud, per assumir després papers de soprano dramàtica.[1][3]
El 1876 va ser convidada al primer Festival de Bayreuth[4] per Richard Wagner, que li va donar els papers de Woglinde a Rheingold,[5] Ortlinde a The Walkyrie [5] i l'Ocell del bosc a Siegfried [5] per a la creació de la Tetralogia. La seva relació amb Wagner es remunta a l'any 1863, a Praga, on ell va anar a dirigir concerts i on ella assistia a tots els assajos. El 1896 hi va cantar.[4] Després va ser convidada a diferents capitals, Londres, París, Estocolm, Viena i a l'Òpera Estatal de Praga, on va obtenir un gran èxit.
El 25 de novembre de 1885 va debutar a l'Ópera Metropolitana de Nova York, en el paper principal d'una versió alemanya de Carmen. L'endemà, el New York Times destacava: «El públic va reconèixer de seguida les excel·lències de Fräulein Lehmann». Ella rescindí el seu contracte amb l'Òpera de Berlín. Travessà l'Atlàntic divuit vegades durant la seva carrera i va cantar el repertori més extens que ha cantat mai ningú.
El 1886, Cosima Wagner la va convidar a Bayreuth per cantar Brangäne a Tristan und Isolde, una invitació que Lehmann va refusar.[6]
A partir de 1891, a Berlín, va començar a ensenyar i va tenir com a alumnes grans cantants com Viorica Ursuleac (una de les millors intèrprets de Richard Strauss), Emmy Krüger, Lula Mysz-Gmeiner i Germaine Lubin.
Als seixanta-dos anys, després d'una llarga carrera d'interpretació, va abandonar els escenaris operístics per limitar-se als concerts com a cantant de lieder i dedicar-se a la docència, sobretot als Estats Units, on tindria com a alumnes Geraldine Farrar i Olive Fremstad. Encara va gravar uns quants discos.[3]
Entre 1901 i 1910 va intentar establir un festival a Salzburg i va interpretar Don Giovanni de Mozart, en el paper de Donna Anna, i La flauta màgica. Va assumir la direcció artística del festival i es va convertir en una de les més fermes defensores del Mozarteum.[2]
El 1902 va publicar Meine Gesangskunst (Com cantar), un llibre sobre la ciència de la veu i la tècnica vocal basat en les experiències de la cantant. Més endavant, al 1913, va escriure una autobiografia: Mein Weg.[3]
Vida privada
[modifica]Es va casar amb el tenor Paul Kalisch el 1888 i més tard se'n va separar perquè era massa independent per fer front a les limitacions de la vida matrimonial.
Va ser vegetariana, amiga i protectora dels animals, i es va dedicar a la lluita contra la vivisecció.
Reynaldo Hahn va dir d'ella que era «la més gran tècnica vocal que hagi existit», amb un repertori immens (170 papers en 119 òperes diferents).[3] Va morir a Viena. Cap al final de la vida va dir: « Per què no tinc temps per aprendre més... L'art és massa difícil i la vida és massa curta».
Bibliografia
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Lilli Lehmann» (en anglès). Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 15 setembre 2023].
- ↑ 2,0 2,1 Honegger, Marc. Dictionnaire de la musique. Éd. remise à jour. París: Bordas, 1979. ISBN 978-2-04-010726-0.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Lilli Lehmann - German Operatic Soprano | Vocal Pedagogy» (en anglès americà). [Consulta: 15 setembre 2023].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Dictionnaire de la musique (en francès). Larousse, 2011, p. 789. ISBN 978-2-03-586059-0.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Kaminski, Piotr. Mille et un opéras (en francès). Ed. Fayard, 2003, p. 1691 (Les indispensables de la musique). ISBN 978-2-213-60017-8.
- ↑ Rupert Christiansen. Prima donna, a history (en anglais). Penguin Book, p. 152.