Vés al contingut

Llista de patriarques de l'Església d'Orient

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El patriarca de l'Església d'Orient, també conegut com a patriarca de Babilònia, patriarca d'Orient, catolicós-patriarca d'Orient o gran metropolità d'Orient,[1][2][3] és el patriarca o líder i bisbe en cap, de vegades anomenat catolicós o líder universal, de l'Església d'Orient. El títol data dels primers segles del cristianisme dins de l'Imperi sassànida, i l'església ha estat coneguda amb diversos noms, com ara Església d'Orient, Església Nestoriana, Església Persa, Església Sassànida o Església Siriana Oriental.[4] Als segles xvi i xvii, l'església, a partir d'aleshores restringida al seu solar assiri original, a l'Alta Mesopotàmia, va experimentar una sèrie d'escissions, donant lloc a un seguit de patriarques i llinatges en competència. Avui, les tres esglésies principals que van sorgir d'aquestes divisions, l'Església Assíria de l'Orient, l'Església Antiga de l'Orient i l'Església Catòlica Caldea, tenen cadascuna el seu propi patriarca: el patriarca de l'Església Assíria d'Orient, el patriarca de l'Antiga Església d'Orient i el patriarca de Bagdad dels Caldeus, respectivament.

Llista de patriarques fins al cisma de 1552

[modifica]

Segons la llegenda de l'Església, es diu que l'Apostolat d'Edessa (Assíria) va ser fundat pels apòstols Shimun Keepa (sant Pere),[5] Thoma Shlikha (sant Tomàs), Tulmay (sant Bartomeu) i, especialment, per Mar Addai (sant Tadeu), un dels Setanta deixebles. Tadeu hauria estat martiritzat cap al 66.

Sant Tomàs Apòstol

Primers bisbes

[modifica]

Bisbes de Selèucia-Ctesifont

[modifica]

Al voltant de l'any 280, els bisbes visitants van consagrar Bar Aggai com a bisbe de Selèucia-Ctesifont, establint així la successió.[11] Amb ell, els caps de l'església van prendre el títol de catolicós.

  • 11. Bar Aggai (c. 280-316), mort l'any 329[12] o 336
  • 12. Shemʿon bar Sabbaʿe o Simeó bar Sabas (coadjutor 317-336, catolicós 337-341)
  • 13. Shahdost (Shalidoste) (341-342)[12][13]
  • 14. Barbaʿshmin (343-346); la seu apostòlica d'Edessa és completament abandonada l'any 345 a causa de les persecucions contra l'Església d'Orient
    • Seu vacant (346-363)[12]
  • 15. Tomarsa (363-371)[12]
  • 16. Qayyoma (377-399)[12]

Metropolitans de Selèucia-Ctesifont

[modifica]

Isaac va ser reconegut com a «gran metropolità» i primat de l'Església d'Orient al Sínode de Selèucia-Ctesifont de l'any 410. Les actes d'aquest sínode van ser editades posteriorment pel patriarca Josep (552-567) per garantir-li també el títol de catolicós. El títol de catolicós, però, no va ser emprat pel patriarca Isaac ja que, de fet, només va entrar en ús a finals del segle v.

  • 17. Isaac (399-410)[12]
  • 18. Ahha (Ahhi) (410-414)[12]
  • 19. Yahballaha I (415-420)[12]
  • 20. Maʿna (420)[12]
  • 21. Farbokht (421)[12]

Catolicós de Selèucia-Ctesifont

[modifica]

Amb Dadisho, les discrepàncies en les fonts comencen a desaparèixer. L'any 424, sota Mar Dadisho I, l'Església d'Orient es va declarar independent de l'Església d'Occident (Pentarquia de l'emperador Justinià). D'altra part, el catolicós va començar a utilitzar el títol addicional de patriarca.[11] A més, durant el seu pontificat, el Concili d'Efes de 431 va denunciar el nestorianisme.

  • 22. Dadishoʿ I (421-456)[12]
  • 23. Babowai (457-484)[12]
  • 24. Barsauma (484-485)
    • Acaci (Aqaq-Acace) (485-495/6),[12] opositor al títol
  • 25. Babai (497-502)[12]
  • 26. Shila (503-523)[12]
  • 27. Eliseu (524-537)[12]
    • Narsai, intrusus (524-537)[12]
  • 28. Pau (537-539)[12]
  • 29. Aba I (540-552)[12]

L'any 544 el Sínode de Mar Aba I va adoptar les directrius del Concili de Calcedònia.[14]

  • 30. Josep (552-556/567),[12] mor el 576[12]
  • 31. Ezequiel (570-582)[12]
  • 32. Ishoʿyahb I (582-596)[12]
  • 33. Sabrishoʿ I (596-604)[12]
  • 34. Gregori (605-608)[12]
    • Seu vacant (609-628)[12]
      • Babai el Gran (coadjutor, 609-628); juntament amb Abba (coadjutor, 609-628)

A partir del 628, el mafrià, segon càrrec més important de l'Eglésia d'Orient, també va començar a utilitzar el títol de catolicós (consulteu la llista de mafrians per obtenir més informació).

  • 35. Ishoʿyahb II de Gdala (628-646)[12]
  • 36. Maremmeh (646-650)[12]
  • 37. Ishoʿyahb III d'Adiabene (650-658)[12]
  • 38. Giwargis I (661-680)[12]
  • 39. Yohannan I Bar Marta o Joan I (680-683)[12]
    • Seu vacant (683-685)
  • 40. Hnanishoʿ I (684-692/700)[12]
    • Yohannan o Joan el Leprós intrusus (692-693)
    • Seu vacant (700-714)[12]
  • 41. Sliba-zkha (714-728)[12]
    • Seu vacant (728-731)[12]
  • 42. Petió (731-740)[12]
  • 43. Aba II (741-751)[12]
  • 44. Surin (751)[12]
  • 45. Yaʿqob II o Jacob II (754-775)[12]
  • 46. Hnanishoʿ II (775-780)[12]

L'any 775, la seu patriarcal es va traslladar de Selèucia-Ctesifont a Bagdad, la capital recentment establerta dels califes abbàssides.[15][12]

  • 47. Timoteu I (780-823)[12]
  • 48. Ishoʿbar Nun (823-828)[12]
  • 49. Giwargis II (828-831)[12]
  • 50. Sabrishoʿ II (831-835)[12]
  • 51. Abraham II de Marga (837-850)[12]
    • Seu vacant (850-853)
  • 52. Teodosi (853-858)[12]
    • Seu vacant (858-860)
  • 53. Sargis o Sergi (860-872)[12]
    • Seu vacant (872-877)
  • 54. Israel de Kashkar intrusus (877)[12]
  • 55. Enosh (877-884)[12]
  • 56. Yohannan II bar Narsai o Joan II (884-892)[12]
  • 57. Yohannan III o Joan III (893-899)[12]
  • 58. Yohannan IV Bar Abgar o Joan IV (900-905)[12]
  • 59. Abraham III (906-937)[12]
  • 60. Emmanuel I (937-960)[12]
  • 61. Israel I (961)[12]
  • 62. ʿAbdishoʿ I (963-986)[12]
  • 63. Mari II bar Tobi (987-999)[12]
  • 64. Yohannan V bar Isa o Joan V (1000-1011)[12]
  • 65. Yohannan VI bar Nazuk o Joan VI (1012-1016)[12]
    • Seu vacant (1016-1020)
  • 66. Ishoʿyahb IV bar Ezequiel (1020-1025)[12]
    • Seu vacant (1025-1028)
  • 67. Elia I o Elies I (1028-1049)[12]
  • 68. Yohannan VII bar Targal o Tagabi o Joan VII (1049-1057)[12]
    • Seu vacant (1057-1064)
  • 69. Sabrishoʿ III Zanbur (1064-1072)[12]
  • 70. ʿAbdishoʿ II bar al-ʿArid (1074-1090)[12]
  • 71. Makkikha I (1092-1110)[12]
  • 72. Eliya II bar Molki o Elies II (1111-1132)[12]
  • 73. Bar Sawma (1134-1136)[12]
    • Seu vacant (1136-1139)
  • 74. ʿAbdishoʿ III bar Molki (1139-1148)[12]
  • 75. Ishoʿyahb V Baladi (1149-1176)[12]
  • 76. Elia III o Elies III (1176-1190)[12]
  • 77. Yahballaha II (1190-1222)[12]
  • 78. Sabrishoʿ IV bar Qayyoma (1222-1224)[12]
  • 79. Sabrishoʿ V bar al-Masihi (1226-1256)[12]
  • 80. Makkikha II (1257-1265)[12]
  • 81. Denha I (1265-1281)[12]
  • 82. Yahballaha III (1281-1317);[12] la seu patriarcal és transferida a Maragha[12]
  • 83. Timoteu II (1318-c. 1332);[12] la seu patriarcal és transferida a Arbela[12]
    • Seu vacant (c. 1332-c. 1336)
  • 84. Denha II (1336/7-1364[12] o 1381/2); la seu patriarcal és transferida a Karamles[12]
  • 85. Shemʿon II o Simeó II (c. 1385-c. 1405) (dates incertes);[12] la seu patriarcal és transferida a Mossul[12]
  • 86. Eliya IV o Elies IV (c. 1405-c. 1425) (dates incertes)[12]
  • 87. Shemʿon III o Simeó III (c. 1425-c. 1450) (existència incerta)[12]
  • 88. Shemʿon IV Basidi o Simeó IV (c.1450 o 1437-1497);[12] la seu patriarcal és transferida a Jazira[12]
  • 89. Shemʿon V o Simeó V (1497-1501)[12]
  • 90. Eliya V o Elies V (1502-1503)[12]
  • 91. Shemʿon VI o Simeó VI (1504-1538);[12] la seu patriarcal és transferida a Rabban Hormizd[12]
  • 92. Shemʿon VII Ishoʿyahb o bar Mama o Simeó VII (1538-1551)[12]
  • 93. Shemʿon VIII Dinkha o Siméo VIII (1551-1558)[12]

Línies patriarcals des del Cisma de 1552 fins a l'actualitat

[modifica]

L'any 1552 es produeix un fort Cisma que divideix l'Església d'Orient. De les moltes escissions, en destaquen dues de principals; a la llarga, una d'aquestes va entrar en plena comunió amb l'Església Catòlica, donant lloc a l'Església Catòlica Caldea, i l'altra va romandre independent, l'Església Assíria Oriental.

Línia d'Eliya o d'Elies Línia de Shemʿon o de Simeó Línia de Josep
Establerta a Alqosh Establerta a Amid, Siirt, Urmia i Salmas Establerta a Amid, per escissió de la línia d'Eliya
94. Eliya VI bar Giwargis o Elies VI[16][12] (VII)[17] (1558–1591) 94.Yohannan VIII Sulaqa o Joan VIII (1553-1555), en comunió amb Roma[12]
95. Eliya VII o Elies VII[18][12] (VIII)[17] (1591–1617) 95. Abdisho IV Maron (1555-1570)[12]
96. Eliya VIII Shemʿen o Elies VIII[19][12] (IX)[17] (1617-1660) 96. Abraham (1570-1577)[12]
97. Eliya IX Yohannan Marogin o Elies IX[20][12] (X)[17] (1660-1700) 97. Yahballaha IV (1577-1580)[12]
98. Eliya X Marogin o Elies X[20][12] (XI)[17] (1700–1722) 98. Shemʿon IX Dinkha o Simeó IX (1580-1600)[17][12] 98. Joseph I o Josep I (1681-1696)[12]
99. Eliya XI Denha o Elies XI[21][12] (XII)[17] (1722-1778) 99. Shemʿon X Eliyah o Siméo X (1600-1638),[17][12] es reintrodueix la successió hereditària i es trenca amb Roma; es trasllada a Qochanis 99. Joseph II Sliba Beth Maruf o Josep II (1696-1712)[12]
100. Eliya XII Ishoʿyahb d'Alqosh o Elies XII[22][12] (XIII)[17] (1778-1804) 100. Shemʿon XI Eshuyow o Siméo XI(1638-1656)[17][12] 100. Joseph III Timothy Maroge o Josep III (1714-1757)[12]
101. Yohannan VIII Hormizd o Joan VIII (1780-1838)[12] (en conflicte amb l'anterior) 101. Shemʿon XII Yoalaha o Siméo XII (1656-1662)[17][12] 101. Joseph IV Lazare Hindi o Josep IV (1759-1781)[12]
102. Shemʿon XIII Dinkha o Siméo XIII (1662-1700);[17][12] la unió amb Roma s'acaba el 1672[12] Joseph V Augustine Hindi o Josep V (1781-1828), administrador[12]
101. Shemʿon XIV Shlemon o Siméo XIV (1700-1740)[17][12]
102. Shemʿon XV Mikhaʿil Mukhtas o Siméo XV (1740-1780)[17][12]
103. Shemʿon XVI Yohannan o Siméo XVI (1780-1820)[17][12]
104. Shemʿon XVII Abraham o Siméo XVII (1820-1861)[17][12]

La línia d'Eliya o Elies a Alqosh va acabar l'any 1804. El 1780 un grup s'escindí d'aquesta línia i va escollir Yohannan VIII Hormizd, membre de la mateixa família, que a més es va fer catòlic. En endur-se la majoria dels fidels, a la mort d'Eliya XII, la línia s'extingí. El 1828, a més, després de la mort d'un candidat rival, nebot de l'últim patriarca reconegut de la línia josefita a Amid, Joseph V Augustine Hindi, Yohannan VIII va ser escollit com a patriarca catòlic i Mossul es va convertir llavors en la residència del cap de l'Església Catòlica Caldea fins al trasllat a Bagdad a mitjans del segle xx.[23][24] Per als patriarques catòlics caldeus posteriors, vegeu la llista de patriarques de Església Catòlica Caldea.

La línia de Shemʿon o Simeó, inicialment en comunió en Roma, hi va acabar trencant. Amb Shemʿon X Eliyah la seu es va traslladar a Qudshanis. En desaparèixer les línies d'Eliya i de Josep, la línia de Shemʿon va esdevenir la preservadora de la independència de Roma. El 1976 va adoptar oficialment el nom d'«Església Assíria d'Orient».[25][26] Per als patriarques posteriors en aquesta línia, vegeu la llista de patriarques de l'Església Assíria d'Orient.

El 1964, arran d'una reforma introduïda a l'Església Assíria Oriental, per tal d'utilitzar el calendari gregorià en lloc del calendari julià tradicional, una part de l'església s'hi oposà donant lloc a un nou cisma. El sector contrari a la reforma va fundar l'Antiga Església de l'Est, separada i amb seu a Bagdad, que el 1968 elegí com a catolicós o patriarca Thoma Darmo, en oposició al patriarca Shimun XXIII de l'Església Assíria d'Orient. Per als patriarques d'aquest nova església, vegeu Antiga Església Oriental.

Numeració dels patriarques de la línia d'Eliya

[modifica]

Com que els patriarques de la línia Eliya portaven tots el mateix nom (siríac: ܐܠܝܐ, Elīyā), sense utilitzar cap nombre pontifici, els investigadors posteriors s'han hagut d'enfrontar a diversos reptes, per tal d'intentar implementar, com és pràctica habitual, l'ús de la numeració individual. Els primers intents van ser fets pels primers investigadors durant els segles xviii i xix. La seva numeració va ser revisada posteriorment per Eugène Tisserant (1931), que creia, com els investigadors anteriors, que durant el període de 1558 a 1591 hi havia hagut dos patriarques Eliya successius, numerats com a VI (1558-1576) i VII (1576-1591); d'acord amb això tambñe va assignar els numerals VIII-XIII als seus successors.[27] Aquesta numeració va ser acceptada i mantinguda per molts altres estudiosos.[28][29] El 1966 i el 1969, Albert Lampart i William Macomber van reexaminar la qüestió i van concloure que en el període de 1558 a 1591 només hi havia hagut un patriarca (Eliya VI), i d'acord amb això es van reassignar els numerals corresponents (VII-XII) als seus successors.[30][31] El 1999, Heleen Murre-van den Berg va arribar a la mateixa conclusió i va presentar proves addicionals a favor de la nova numeració.[32] La numeració revisada ha estat acceptada en els treballs acadèmics moderns,[33][34][35][36][37][38][39] amb alguna notable excepció.

La numeració de Tisserant encara és defensada per David Wilmshurst, que sí que reconeix l'existència d'un sol patriarca Eliya durant el període de 1558 a 1591, però el numera com Eliya VII i, per tant, els seus successors els numera del VIII al XIII, sense que existeixi cap patriarca anterior designat com Eliya VI en les seves obres,[40][17][41] una anomalia observada per altres estudiosos,[36][38][39] però que Wilmshurst no ha explicat i ha mantingut, fins i tot després dels arguments extres presentats per Samuel Burleson i Lucas van Rompay, a Gorgias Encyclopedic Dictionary of the Syriac Heritage (2011).[37]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Baum i Winkler, 2003.
  2. ↑ Coakley, 1999.
  3. ↑ Walker, 1985, p. 172: «this church had as its head a “catholicos” who came to be styled “Patriarch of the East” and had his seat originally at Seleucia-Ctesiphon (after 775 it was shifted to Baghdad)» [‘aquesta església tenia com a cap un «catolicós» que va passar a anomenar-se «patriarca d'Orient» i tenia la seva seu originalment a Selèucia-Ctesifont (després del 775 es va traslladar a Bagdad)’]..
  4. ↑ Wilmshurst, 2000, p. 4.
  5. ↑ 1Pe 1:1 i 1Pe 5:13.
  6. ↑ Thomasine Church Patriarchs
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Broadhead, 2010, p. 123.
  8. ↑ "Histoire nestorienne inédite: Chronique de Séert. Première partie."
  9. ↑ Council.https://gedsh.bethmardutho.org/entry/Church-East-Uniate-Continuation
  10. ↑ Baumer, Christoph. The Church of the East: An Illustrated History of Assyrian Christianity, 2016, p. 330. ISBN 9781838609344. 
  11. ↑ 11,0 11,1 Stewart, 1928, p. 15.
  12. ↑ 12,000 12,001 12,002 12,003 12,004 12,005 12,006 12,007 12,008 12,009 12,010 12,011 12,012 12,013 12,014 12,015 12,016 12,017 12,018 12,019 12,020 12,021 12,022 12,023 12,024 12,025 12,026 12,027 12,028 12,029 12,030 12,031 12,032 12,033 12,034 12,035 12,036 12,037 12,038 12,039 12,040 12,041 12,042 12,043 12,044 12,045 12,046 12,047 12,048 12,049 12,050 12,051 12,052 12,053 12,054 12,055 12,056 12,057 12,058 12,059 12,060 12,061 12,062 12,063 12,064 12,065 12,066 12,067 12,068 12,069 12,070 12,071 12,072 12,073 12,074 12,075 12,076 12,077 12,078 12,079 12,080 12,081 12,082 12,083 12,084 12,085 12,086 12,087 12,088 12,089 12,090 12,091 12,092 12,093 12,094 12,095 12,096 12,097 12,098 12,099 12,100 12,101 12,102 12,103 12,104 12,105 12,106 12,107 12,108 12,109 12,110 12,111 12,112 12,113 12,114 12,115 12,116 12,117 12,118 12,119 12,120 Baum i Winkler, 2003, p. 173.
  13. ↑ St. Sadoth, Bishop of Seleucia and Ctesiphon, with 128 Companions, Martyrs.
  14. ↑ Meyendorff, 1989, p. 287-289.
  15. ↑ Vine, 1937, p. 104.
  16. ↑ Murre van den Berg, 1999, p. 243-244.
  17. ↑ 17,00 17,01 17,02 17,03 17,04 17,05 17,06 17,07 17,08 17,09 17,10 17,11 17,12 17,13 17,14 17,15 17,16 Wilmshurst, 2011, p. 477.
  18. ↑ Murre van den Berg, 1999, p. 244-245.
  19. ↑ Murre van den Berg, 1999, p. 245.
  20. ↑ 20,0 20,1 Murre van den Berg, 1999, p. 246.
  21. ↑ Murre van den Berg, 1999, p. 247.
  22. ↑ Murre van den Berg, 1999, p. 248.
  23. ↑ Wilmshurst, 2000, p. 29-30.
  24. ↑ Baum i Winkler, 2003, p. 120-122.
  25. ↑ Baum i Winkler, 2003, p. 4.
  26. ↑ Butts, 2017, p. 604.
  27. ↑ Tisserant, 1931, p. 261-263.
  28. ↑ Mooken, 1983, p. 21.
  29. ↑ Fiey, 1993, p. 37.
  30. ↑ Lampart, 1966, p. 53-54, 64.
  31. ↑ Macomber, 1969, p. 263-273.
  32. ↑ Murre van den Berg, 1999, p. 235–264.
  33. ↑ Coakley, 2001, p. 122.
  34. ↑ Baum i Winkler, 2003, p. 116, 174.
  35. ↑ Baum, 2004, p. 232.
  36. ↑ 36,0 36,1 Hage, 2007, p. 473.
  37. ↑ 37,0 37,1 Burleson i Rompay, 2011, p. 481-491.
  38. ↑ 38,0 38,1 Jakob, 2014, p. 96.
  39. ↑ 39,0 39,1 Borbone, 2014, p. 224.
  40. ↑ Wilmshurst, 2000, p. 3, 355.
  41. ↑ Wilmshurst, 2019, p. 799, 804.

Bibliografia

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Llista_de_patriarques_de_l%27Església_d%27Orient&oldid=34113426»