Vés al contingut

Lluís el Tartamut

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Lluís II el Tartamut)
Plantilla:Infotaula personaLluís el Tartamut

Representació del rei Lluís II
Nom original(fr) Louis II le Bègue Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1r novembre 846 Modifica el valor a Wikidata
Mort10 abril 879 Modifica el valor a Wikidata (32 anys)
Compiègne (França) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCompiègne Modifica el valor a Wikidata
  Rei d'Aquitània
867 – 877
Regne absorbit a la França Occidental →
  Rei dels francs occidentals
877 – 879
Dades personals
ReligióCatòlica
Activitat
Ocupaciómonarca Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolRei dels francs (877–879)
Rei d'Aquitània (867–877) Modifica el valor a Wikidata
FamíliaCarolíngia
CònjugeAnsgarda de Borgonya (862) Modifica el valor a Wikidata
FillsGisela
 () Ansgarda de Borgonya
Lluís III de França
 () Ansgarda de Borgonya
Carloman II
 () Ansgarda de Borgonya
Ermentruda
 () Ansgarda de Borgonya
Carles III de França
 () Adelaida (reina de França) Modifica el valor a Wikidata
ParesCarles II el Calb Modifica el valor a Wikidata  i Ermentruda d'Orleans Modifica el valor a Wikidata
GermansLotari el Coix
Carles l'Infant
Carloman, fill de Cales el Calv
Drogo
Pipí
Carles
Rothilde
Judit de França
Ermentruda
Hildegarda
Gisela
Rotruda Modifica el valor a Wikidata
Llista
Rei dels francs occidentals
6 octubre 877 – 11 abril 879
← Carles II el CalbLluís III de França, Carloman II → Modifica el valor a Wikidata

Lluís II de França dit el Quec o el Tartamut - Louis II le Bègue (francès) - (846 - Compiègne, 879) fou un rei carolingi, fill gran de Carles el Calb. Va ser rei d'Aquitània a partir de 867 i succeí el seu pare com a rei de França el 877.[1]

Fill de l'emperador Carles II el Calb i de la seva esposa Ermentruda d'Orleans, nasqué el dia 1 de novembre del 846.

Revoltat contra el seu pare el 862, es va aliar a Pipí II d'Aquitània i als bretons rebels, però va ser sotmès ràpidament, i fou perdonat. Mort el seu germà Carles l'Infant el 29 de desembre del 866, el seu pare el va designar com a nou rei d'Aquitània i el va fer coronar a la meitat de quaresma del 867 en un palau reial a la vora del Loira anomenat Bellus Pauliacus. Els senyors d'Aquitània el van reconèixer i el seu pare li va disposar diversos oficials al seu servei entre els quals Bernat Plantapilosa comte d'Alvèrnia, si bé LLuís va restar al seu costat sense poder anar a Aquitània, ja que no se'n refiava.

A l'assemblea de Servais a la Pasqua del 872, Carles el Calb va regular entre altres coses els afers del regne d'Aquitània i va decidir enviar a Lluís al regne i confiar-li l'administració però per assegurar-se que no faria res en contra seu li va adjudicar un ministre de plena confiança del qui depenia totalment. Aquest càrrec va ser concedit a Bosó de Vienne, el seu cunyat, el qual ja era duc de Lió, i al qui va nomenar camarlenc i mestre d'uixers (magister hostiariorum) del príncep. Com a paga per aquest treball de confiança li va donar el comtat de Bourges o el comtat de Berry, el qual havia estat anteriorment propietat d'un tal Gerard,[2] però al qui el rei Carles havia desposseït. Per a l'administració d'Aquitània Bosó va tenir com adjunts a Bernat de Gòtia i a Bernat Plantapilosa del comtat d'Autun al qui es va donar el comtat d'Alvèrnia (potser per mort del fill Gueri, comte com a net del darrer Bernat I d'Alvèrnia, la filla del qual i mare de Guerí era l'esposa de Bernat Plantapilosa, i Bernat ja en devia ser el regent i administrador). Carles va enviar a Lluís acompanyat de Bosó a Bourges, la capital del regne.

A la mort del seu pare el 877, va ser coronat rei dels francs, per l'arquebisbe Hincmar de Reims el 8 de desembre del 877 a Compiègne, però no emperador. L'any 878, poc després de la seva coronació, es va aliar amb Bosó comte de Vienne i amb Hug, marquès de Nèustria, comte de Tours, d'Angers i d'Auxerre, abat laic de Saint-Germain d'Auxerre, de Saint-Julien d'Auxerre, de Saint-Aignan d'Orléans, de Saint-Riquier, de Saint-Bertin, de Saint-Martin de Tours, de Saint-Vaast d'Arras i de Sainte-Colombe de Sens, i arquebisbe de Colònia el 864. contra el rebel Bernat de Gòtia al qual va aconseguir sotmetre. L'11 de setembre del 878 el rei procedí a expropiar a Bernat dels seus honors.[3] Thierry o Teodoric, el cambrer reial va rebre Autun; Plantapilosa el Berry i Septimània; i Guifré I d'Urgell i Cerdanya va rebre Barcelona i Girona,[4] i el seu germà Miró el Vell de Conflent, el Rosselló.[3] Bernat va resistir a Autun fins al 879.

Lluís II va morir a Compiègne el 10 d'abril del 879 i va ser succeït pels seus dos fills grans.

Família

[modifica]
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Pipí el Breu
 
 
 
 
 
 
 
8. Carlemany
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Bertrada de Laon
 
 
 
 
 
 
 
4. Lluís I el Piadós
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
9. Hildegarda
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
2. Carles II el Calb
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
10. Welf
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
5. Judit de Baviera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
11. Hedwig de Baviera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
1. Lluís II el Quec
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
6. Odó I d'Orleans
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
3. Ermentruda d'Orleans
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

El 862 es va casar amb Ansgarda de Borgonya amb la que va tenir dos fills, Lluís III de França i Carloman II, i tres filles Gisela, Hildegarda i Ermentruda.

Separat de la seva muller, el 878 es va casar amb Adelaida de Friül amb la que va tenir, pòstumament, el futur Carles el Simple.

Referències

[modifica]
  1. Armengol, Montse «El fundador de la nissaga catalana». Sàpiens [Barcelona], núm. 121, 10-2012, p.42-44. ISSN: 1695-2014.
  2. No podria ser Gerard d'Alvèrnia mort el 841, i difícilment Gerard del Rosselló, retirat i mort uns dos anys després amb més de 60 anys, potser 70; no s'ha pogut identificar la seva família
  3. 3,0 3,1 Sobrequés i Callicó, Jaume; Morales i Montoya, Mercè. Comtes, Reis, Comtesses i Reines de Catalunya. Barcelona: Base, abril de 2011, p. 18,19. ISBN 9788415267249. 
  4. Coll i Alentorn, Miquel. Història. vol.3. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992, p.246. ISBN 84-7826-361-6. 

Bibliografia

[modifica]