Lluís I Gonzaga-Nevers
_with_his_Servant._-_RCIN_406014_-_Royal_Collection.jpg)  | |
| Nom original | (fr) Louis IV de Nevers |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 18 setembre 1539 Màntua (Itàlia) |
| Mort | 23 octubre 1595 (56 anys) Nesle (França) |
| Activitat | |
| Ocupació | diplomàtic |
| Altres | |
| Títol | Duc |
| Família | Casa de Gonzaga |
| Cònjuge | Enriqueta de Clèveris (1566 (Gregorià)–) |
| Fills | Catherine de Nevers, Enriqueta de Nevers, Carles I Gonzaga-Nevers |
| Pares | Frederic II Gonzaga i Margarida Paleòloga |
| Germans | Federico Gonzaga Francesc III Gonzaga Guillem I Gonzaga |
| Premis | |
 | |
Lluís I Gonzaga-Nevers -en italià Ludovico Gonzaga-Nevers- (Màntua, Ducat de Màntua, 18 de setembre de 1539 -Nesle, 23 d'octubre de 1595) era un noble de la Casa de Gonzaga, fill del duc de Màntua i marquès de Montferrat Frederic II (1500 - 1540) i de Margarida Paleòloga de Montferrat (1510 - 1566). Amb el seu casament, va assumir la titularitat del ducat de Nevers i del comtat de Rethel.
Als deu anys, va ser enviat a la cort francesa per ser educat amb els fills de la família reial dels Valois. Va ser, doncs, company d'infància del rei Francesc II de França, i ja naturalitzat francès va ser conseller polític del duc d'Anjou, el futur rei Enric III de França, membre influent del consell reial i en diverses ocasions cap de l'exèrcit reial, essent una de les personalitats més importants del període de les guerres de religió a França.
Lluitant pel rei de França Enric II, va ser fet presoner pels espanyols en la batalla de Sant Quintí (1557) i en va ser alliberat pagant un fort rescat.
El 4 de març de 1565 es va casar amb Enriqueta de Cleves (1542 - 1601) duquessa de Nevers i comtessa de Rethel, filla del duc Francesc I (1516 - 1561) i de Margarida de Borbó (1516 - 1589). El matrimoni va tenir cinc fills:
- Caterina (1568 - 1629), casada amb Enric I d'Orleans (1568 - 1595).
- Enriqueta (1571 - 1601), casada amb Enric de Lorena (1578 - 1621).
- Frederic (1573 - 1574)
- Francesc (1576 - 1580)
- Carles (1580 - 1637), casat amb Caterina de Lorena (1585 - 1618).
Profundament catòlic, es va distingir en moltes ocasions en la lluita contra els hugonots. Va participar en la Massacre del dia de Sant Bartomeu i va animar la monarquia a mantenir-se ferma contra els rebels. La seva hostilitat envers els favorits del rei, i envers els protestants el va portar en diverses ocasions a distanciar-se d'Enric III, però es va negar a unir-se a la Santa Lliga de París. Amb l'arribada d'Enric IV, es va mantenir neutral durant un temps abans d'unir-se al seu partit i lluitar per ell. De fet, inicialment havia encoratjat la candidatura de Carles II de Borbó, Cardenal de Vendôme, al tron de França, però finalment va unir-se al rei, que el va nomenar ambaixador extraordinari a la Santa Seu per negociar una reconciliació amb l'Església. Més tard, va ser enviat a lluitar contra el duc de Parma. Però Lluís va morir als 56 anys pocs dies després de la presa de Cambrai.
Bibliografia
[modifica]- Denis Crouzet, « Recherches sur la crise de l'aristocratie en France au XVIe siècle : les dettes de la Maison de Nevers », Histoire, économie et société, 1982, vol. 1, n°1-1, pp. 7-50.
- Ariane Boltanski, « Clientélisme et construction monarchique. La clientèle du duc de Nevers dans la seconde moitié du XVIe siècle », Hypothèses, 1998/1, Publications de la Sorbonne, pp. 145-152.
- Ariane Boltanski, Les Ducs de Nevers et l'État royal : Genèse d'un compromis (ca 1550 - ca 1600), Genève, Droz, collection « Travaux Humanisme Renaissance », 2006.
- Aldo De Maddalena et Marzio Romani, « Vivre à côté du Roi : premières expériences et émotions de Louis Gonzague à la Cour de France (1549) », dans La France d'Ancien Régime : études réunies en l'honneur de Pierre Goubert, Toulouse, Privat, 1984, t. 2, pp. 443-452.
- Xavier Le Person, « Practiques » et « practiqueurs ». La vie politique à la fin du règne de Henri III (1584-1589), Genève, Droz, 2002.
- Nicolas Le Roux, La faveur du roi, Mignons et courtisans au temps des derniers Valois (vers 1547-vers 1589), Seyssel, Champ Vallon, 2001.
- Michael Wolfe, « Piety and Political Allegiance : The Duc de Nevers and the Protestant Henri IV, 1589-1593 », French History, t.2, 1988, pp. 1-21.
Enllaços externs
[modifica]