Llunària
Botrychium lunaria  | |
|---|---|
.JPG) | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Archaeplastida |
| Classe | Polypodiopsida |
| Ordre | Ophioglossales |
| Família | Ophioglossaceae |
| Gènere | Botrychium |
| Espècie | Botrychium lunaria Sw., 1801 |
| Nomenclatura | |
| Basiònim | Osmunda lunaria |
.svg){kind=icon}
La llunària [1] (Botrychium lunaria) és una espècie herbàcia de falguera del petit grup de les ofioglossals que només conté una família (és un ordre monotípic), les ofioglossàcies. Viu a tot l'hemisferi nord a través d'Euràsia i des d'Alaska fins a Groenlàndia, així com a parts temperades de l'hemisferi sud. Als Països Catalans es pot trobar en prats de muntanya als Pirineus, Montseny, els Ports de Beseit o el Penyagolosa.[2]
Descripció
[modifica]l'esporòfit (la generació més visible dels pteridòfits) és una planta petita de fins a 30 cm d'alçada amb una sola fulla dividida en dos parts: una fronda estèril que té de 4 a 9 parells de folíols en forma de ventall o mitja lluna; i una fronda fèrtil, de forma molt diferent, amb una mena de raïm d'esporangis rodons que produeixen espores per les quals es reprodueix. Aquest branca, a diferència d'altres representants del gènere Botrychium, és un xic més curta o poc més llarga que la fronda estèril[2].
La família Ophioglossaceae son falgueres eusporangiades, amb els esporangis derivats de més d'una cèl·lula inicial i amb parets esporangials de més d'una cèl·lula de gruix[3].
Les espores es desenvolupen en gametòfits molt petits en forma de protal·lus subterranis que viuen gracies a micorrices amb fongs del sòl (micotrofia). L'esporòfit desapareix al final de l'estiu, però sovint queden estructures subterrànies latents durant diverses temporades abans de tornar a aparèixer.[4]
Distribució i hàbitat
[modifica]La llunària és una espècie que, als Països Catalans, viu sobretot en prats àcids de muntanya, als estatges subalpí i alpí, encara que pot baixar fins a l'estatge montà, fent-se més rara com més al sud anem.
-
vista pel costat de la fulla fèrtil. -
detall dels esporangis
.jpg)
Referències
[modifica]- ↑ Josep Vigo Bonada. L'Alta muntanya catalana. Flora i Vegetació. Centre Excursionista de Catalunya i Institut d'Estudis Catalans, 2008 (2a edició), pàg.171. ISBN 9788492583249.
- ↑ 2,0 2,1 Oriol de Bolòs i Josep Vigo. Flora dels Països Catalans. Barcelona: Ed. Barcino, 1995, p. Vol.I, pàg.155. ISBN 84-7226-592-7 (Vol. I).
- ↑ Història natural dels Països Catalans, Vol 4: Plantes inferiors. Enciclopèdia Catalana SA, 1985. ISBN 84-85194-64-0 (volum 4).
- ↑ Jermy, AC; Camus, JM. The Illustrated Field Guide to Ferns and Allied Plants of the British Isles. 1. London: Natural History Museum Publications, 1991. ISBN 0565011723.