Manifest dels Vint-i-set
El Manifest dels Vint-i-set fou una petició elevada el 1943 a Francisco Franco amb la signatura de disset procuradors durant la I Legislatura de les Corts Espanyoles (1943-1946), i d'altres deu persones de relleu en la vida nacional espanyola, sol·licitant neutralitat i restauració monàrquica.
Context històric
[modifica]Tal com anava transcorrent la Segona Guerra Mundial hi havia la possibilitat que els contendents escollissin sòl peninsular per lliurar-hi la propera batalla. Davant aquesta possibilitat amplis sectors monàrquics consideraven que Franco no podria sostenir-se en el poder, i que fóra preferible que Joan de Borbó i Battenberg ocupés el tron amb el consens dels aliats, per no propiciar-ne la tornada del Front Popular.[1]
« | (...) Va succeir, llavors, alguna cosa inesperada. Les Corts, creades al juliol de 1942 i inaugurades el març de 1943, havien de servir per a alguna cosa ben diferent de l'imaginat per Franco. En comptes de ser centre d'unió entorn de la figura del Caudillo, es va convertir en lloc d'oposició i gairebé de rebel·lia. Després de la citada carta de don Joan, vint-i-set procuradors en Corts, que eren partidaris de la restauració monàrquica, van presentar una demanda Franco demanant la tornada del fill d'Alfons XIII. | » |
— Ramón Garriga, La España de Franco[2] |
Signataris
[modifica]Segons el Document publicat per Laureà López Rodó els signataris eren:[3]
- Jacobo Fitz-James Stuart y Falcó, duc d'Alba
- Joan Ventosa i Calvell
- Valentín Galarza Morante, conseller del Movimiento
- Pablo Garnica y Echevarría, procurador per Santander
- José de Yanguas Messía
- Pedro Gamero del Castillo
- Alfonso García Valdecasas
- Manuel Halcón y Villalón-Daoíz
- Antonio Goicoechea
- Nicanor Armero Iranzo, alcalde de Requena
- Joaquín Fernández de Córdoba y Osuna, Duc d'Arión
- Luis Alarcón de la Lastra
- Manuel Moreu Figueroa, almirll
- Juan Manuel Fanjul, vicesecretari General del Movimiento
- Comte d'Ibarra
- Jaime de Foxá
- Antonio Gallego Burín, alcalde de Granada (Andalusia)
- Eduard Martínez-Sabater i Seguí, degà del Col·legi d'Advocats de València
- A. González de Vinuesa
- Antoni Sala i Amat, segon comte d'Egara
- Jesús Merchante Sánchez, alcalde de Conca
- Ignacio Muñoz Rojas
- Isidoro Delclaux Aróstegui, empresari del Sindicat Nacional del Vidre i Ceràmica.
- Alfonso de Zayas y de Bobadilla, marquès de Zayas
- Marquès de Bóveda de Limia, capità general d'Andalusia
- Rafael Lataillade Aldecoa, alcalde de Sant Sebastià
- Aureli Joaniquet i Extremo
La reacció de Franco
[modifica]Segons Ricardo de la Cierva la reacció del general Franco es va produir amb extrema cautela, valorant més les absències que les presències en la carta dels procuradors.
« | (...) Només va cessar de manera fulminant en el Consell Nacional a la mitja dotzena de membres que eren, a més consellers nacionals; Fanjul, Gamero, Yanguas, Halcón, Valdecasas i Joaniquet. Ja havia avançat el retir de Galarza, la participació del qual en aquesta carta ja coneixia. Va mantenir sense vacil·lar a diversos signants en els seus llocs; el duc d'Alba com ambaixador a Londres, Antonio Goicoechea com a governador del Banc d'Espanya i al general Ponte com a capità general d'Andalusia. Redobla les seves aparicions en públic, de vegades davant d'algun dels signants i no va exercir represàlies de cap classe amb excepció de les destitucions purament polítiques indicades. | » |
— Ricardo de la Cierva, Franco, la historia[4] |
El 26 de juny de 1943 es reuní la Junta Política i acordà expulsar del Consell Nacional del Movimiento a tots els signants que tinguessin aquesta condició, acord pres amb alguns dies de retard, la qual cosa segons el parer de Luis Suárez Fernández denota vacil·lacions. Per a aquest autor el manifest dels Vint-i-set tractava de demostrar la independència de criteri de qui havien estat designats procuradors en Corts. En aquest aspecte beneficiaven al general Franco, que, estava interessat a presentar a les Corts Espanyoles com a òrgan legislatiu i lliure.[5]
Referències
[modifica]- ↑ Luis Suárez Fernández, Franco, Ariel, 2005, pàg. 245-46.
- ↑ La España de Franco, (Vol. II) Ramón Garriga, Madrid, 1976 (pàg. 105-06) «Alfonso de Zayas».
- ↑ Laureà López Rodó, La larga marcha, pàgines 41-43
- ↑ Ricardo de la Cierva, Franco, la historia, Editorial Fénix, Madrid, 2000ISBN-84-88787-34-0 pág. 621-22.
- ↑ Luis Suárez Fernández Franco, pág. 247, Barcelona, Ariel, 2005. ISBN 84-344-6781-X