Vés al contingut

Marcel·lí Gonfaus i Casadesús

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaMarcel·lí Gonfaus i Casadesús
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement14 juny 1814 Modifica el valor a Wikidata
Prats de Lluçanès Modifica el valor a Wikidata
Mort8 novembre 1855 Modifica el valor a Wikidata (41 anys)
Girona Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortafusellament Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciómilitar Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
LleialtatCarlisme Modifica el valor a Wikidata
Rang militarbrigadier Modifica el valor a Wikidata

Marcel·lí Gonfaus i Casadesús de malnom Marçal (Prats de Lluçanès, 14 de juny de 1814 - Girona, 8 de novembre de 1855)[1] fou un militar carlí.

Fill de Josep Gonfaus i Maria Casadesús.[1]

Als vint anys ingressà en l'exèrcit carlí i participà en la Primera Guerra Carlina, emigrant a França el 1840, després del Conveni de Bergara.

Activitat militar durant la Segona Guerra Carlina

[modifica]

El 1847, durant la Segona Guerra Carlina tornà a prendre les armes, ascendint a coronel i distingint-se en les accions d'Aiguaviva, presa de Banyoles, Pasteral, vencent al general de la Concha a Fornells. Manava una divisió de llancers lluçanesa, els quals es distingien per la seva valentia i audàcia, arribant sovint a doblegar les forces cristines.

En una acció sostinguda per apoderar-se d'unes cases als afores d'Amer, el llavors comandant i després general isabelí Oràa s'hi feu fort amb un grup de soldats, els quals després de resistir tres dies i esgotades les municions, trobant-se ferits la majoria, menysprearen encara les intimidacions de capitulació que els feien els carlins menats per Gonfaus. Aquests assaltaren llavors les cases, i s'apoderaren del comandant Oràa, al qual anaven afusellar, quan Gonfaus li estrenyé la mà i el deixà lliure, en premi a l'heroisme demostrat.

Continuà Gonfaus les operacions cobrint-se de glòria per les seves gestes, fins a veure's assetjat per les columnes dels generals Echagüe, Rios, Santiago, Ruiz, Lafont i Hore, en combinació amb la del general de la Concha. Malgrat la pressió de les forces contràries, encara va fer presonera la guarnició de Granollers, i guanyà les accions de Mieres i Rupit.

Afusellament i mort

[modifica]

Al final, el general Hore el derrotà i el feu presoner, sent conduït a Girona, on un consell de guerra el condemnà a ésser afusellat. El 10 d'abril de 1849 ja es trobava amb els ulls embenats davant l'escamot que l'anava a afusellar, quan arribà el general Oràa amb l'indult que havia sol·licitat de la reina, en record de la gràcia que havia rebut de Gonfaus a Amer. Fou conduït a Barcelona, on el general de la Concha l'omplí d'atencions.

En virtut d'una amnistia, emigrà a França. Però el 1855 entrà de bell nou a Espanya, sostenint gairebé sol l'alçament de 1855; però ferit i fet presoner a Orriols (Bàscara), fou afusellat a Girona.

Carles VII va concedir a la vídua, Maria Soler,[1] el títol de Comtessa de Marçal.

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 «Girona, parròquia de la Catedral 81851-1864), pàg.100. (imatge 104)». Arxiu Diocesà de Girona, 08-11-1855. [Consulta: 19 novembre 2024].

Bibliografia

[modifica]