Marià IV d'Arborea
.jpg)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1317 (Gregorià) Oristany (Itàlia) |
| Mort | maig 1375 (57/58 anys) Oristany (Itàlia) |
| Causa de mort | malaltia infecciosa |
| Jutge d'Arborea | |
| 1347 – 1375 | |
| Activitat | |
| Ocupació | monarca |
| Altres | |
| Títol | Jutge |
| Cònjuge | Timbor de Rocabertí |
| Fills | Hug III d'Arborea, Elionor d'Arborea, Beatriu d'Arborea |
| Pare | Hug II d'Arborea |
| Germans | Pere III d'Arborea Joan d'Arborea Bonaventura of Arborea |
 | |
Marià IV d'Arborea el Gran (en sard: Marianu de Arbaree, 1329 -1375), fou fill d'Hug II d'Arborea i jutge d'Arborea entre el 1345 i 1375.[1] Tot i ser català, quan l'atzar el dugué a esdevenir el nou jutge va revoltar-se contra el domini de la Corona d'Aragó sobre Sardenya. Durant un temps va arribar a ser l'únic sobirà de gairebé tota l'illa.[1]
Biografia
[modifica]Era de cultura catalana i va viure molts anys a Barcelona on es va casar. De fet havia estat educat a Catalunya, a les corts d'Alfons III i de Pere III.[1] El 1347 va succeir son germà Pere III d'Arborea, que havia mort sense fills. L'11 de setembre de 1349, quan va tornar a l'illa, va rebre el feu del comtat del Goceano i la senyoria de Marmilla del rei de Catalunya i Aragó. Però malgrat els seus antecedents Marià IV va posicionar-se contra el domini català de Sardenya per part de Pere III el Cerimoniós.[1] El 1336 es va casar amb Timbor de Rocabertí filla del vescomte Dalmau VII de Rocabertí i de Beatriu de Serrallonga baronessa de Cabrenys (la qual encara vivia el 1361).
El 1347 els Dòria es van revoltar, van derrotar els catalans a la batalla d'Aidu de Turdu[2] i van ocupar Bonorva, però no van poder aprofitar la situació. Des del 1353 durant la guerra venecianogenovesa va capgirar la seva política i es va oposar a la dominació catalana, lluitant contra Gerard Gherardeschi, vassall lleial a Catalunya-Aragó, i va atacar (al sud) Castel di Castro però fou rebutjat i en va iniciar el setge; tot seguit va atacar el nord aliat amb els Dòria i va conquerir l'Alguer amenaçant Sàsser el 1354. Pere III el Cerimoniós va haver d'anar a l'illa amb un exèrcit i va desembarcar a Nulauro, conquerint l'Alguer. Marià va iniciar una lluita de guerrilles i emboscades i Bernat II de Cabrera va derrotar els revoltats a la batalla de Quart,[3] fins que el 1355 es va signar la pau de Sanluri[4] per la que Marià renunciava a L'Alguer. Van seguir deu anys de pau en las que Marià va reforçar l'exèrcit i va fer progressar el país gràcies a bones condicions econòmiques; les lleis van ser recopilades per escrit (abans eren orals).
El 1364 es va reprendre la guerra[5] i va demanar permís al Papa que a canvi d'una concessió el va autoritzar; Marià es va apoderar ràpidament de quasi tota l'illa i els aragonesos només van conservar el castell de Càller, L'Alguer i Sàsser. Pere III va armar una poderosa flota i en va donar el comandament a Pere de Luna, que fou derrotat mentre intentava acostar-se a Oristany. El 1368 Marià va ocupar Sàsser i el rei va obtenir 150.000 lliures a les Corts de Barcelona[6] Quan preparava l'assalt final va morir de pesta el 1375.[7]
Va deixar quatre fills: Hug III d'Arborea (últim jutge d'Arborea de la branca catalana dels Cervera),[1] Leonor d'Arborea, Beatriu (casada el 1363 amb el vescomte Aimeric VI de Narbona i morta el 1377) i una filla de nom desconegut que va morir molt jove el 14 de gener de 1343.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 55
- ↑ Tribuna.cat, 1354: l'Alguer català[Enllaç no actiu]
- ↑ Rafael Martín de Viciana i Joan Iborra, Libro tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, p.24
- ↑ Històries de Catalunya, La conquesta de Sardenya i les guerres amb Gènova. Arxivat 2010-08-28 a Wayback Machine.
- ↑ El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta. vol.3. Edicions Universitat Barcelona, 2003, p. 191. ISBN 8447527417.
- ↑ Morello Baget, Jordi. Fiscalitat i deute públic en dues viles del Camp de Tarragona: Reus i Valls, segles XIV-XV. CSIC, 2001, p. 184. ISBN 8400060164.
- ↑ Arce, Joaquín. España en Cerdeña: aportación cultural y testimonios de su influjo (en castellà). Instituto Jerónimo de Zurita, 1960, p. 55.