Guerra veneciano-genovesa
Guerra venecianogenovesa  | |||
|---|---|---|---|
 Expansió de la República de Venècia | |||
| Tipus | guerra | ||
| Data | de 1350 a 1355 | ||
| Lloc | mar Mediterrània | ||
| Resultat | victòria genovesa | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
Guerra veneciano-genovesa | |
|---|---|
La guerra a la mar Egea | |
La guerra a Còrsega | |
La guerra veneciano-genovesa fou un conflicte entre la República de Gènova i la República de Venècia lluitat al mar Egeu pel control del mediterrani oriental entre 1350 i 1355, fou guanyat per Gènova.
Antecedents
[modifica]Des de 1348 la República de Gènova estava en guerra amb l'emperador romà d'Orient Joan VI Cantacuzè a Gàlata i Quios, i el 1350 es va trobar en guerra amb la República de Venècia, que tracten d'eliminar l'activitat mercantil de Gènova a la Mediterrània oriental. Com Gènova havia ajudat els adversaris de la Corona d'Aragó a Sardenya, Pere el Cerimoniós va entrar a la guerra del costat de Venècia i de l'Imperi Romà d'Orient. Gènova es va veure forçada a una aliança amb l'Imperi Otomà i fins i tot van assaltar Constantinoble. El Papa Climent VI va tractar d'evitar la lluita, però sense efecte.
L'any 1350, emissaris del dux de Venècia van proposar una confederació a Pere el Cerimoniós contra Gènova, i els genovesos, coneixedors de l'oferta dels venecians es van presentar immediatament davant del rei per oferir-li la confirmació de la pau que es va signar el 1336.[1] El 16 de gener de 1351, un tractat va ser signat a Perpinyà entre la República i la Corona d'Aragó "per la confusió, la destrucció i l'extermini final dels genovesos.",[2] pel que la Corona d'Aragó comandaria les accions a la Mediterrània occidental i la República de Venècia a l'oriental.[3]
La guerra
[modifica]Les hostilitats s'iniciaren amb el saqueig de la colònia genovesa de Pera, poc després, el 15 d'agost una armada genovesa de seixanta-dos galeres sota el comandament de Paganino Doria va assetjar la fortalesa veneciana d'Òreos, a l'illa de Negrepont,[4] on s'allotjava Niccolò Pisani. Amb la seguretat que l'aliança era ferma, i encara que els preparatius anaven a poc a poc, el 3 d'agost, Pere el Cerimoniós va enviar una carta de desafiament a Gènova declarant la guerra i un cos de tres-cents cavallers i un gran contingent d'infanteria va ser enviat des del Ducat d'Atenes socórrer els venecians i trenta-tres galeres comandades per Ponç de Santa Pau,[5] aixecant el setge el 20 d'octubre de 1351, i, conjuntament amb l'estol venecià, derrotant els genovesos comandats per Paganino Doria a la batalla del Bòsfor el 13 de febrer del 1352, amb moltes baixes per culpa de la indecisió de l'almirall venecià i la inexperiència en aquelles aigües del català.[6] Contra l'opinió de l'emperador, que volia endegar un atac final contra Gàlata, Niccolò Pisani va optar per romandre al Bòsfor a esperar les ordres de Venècia[6] i l'abril va marxar.
L'almirall Ponç de Santa Pau morí a causa de les ferides[3] el 9 de març, sent substituït provisionalment per Bonanat Descoll[7] fins al nomenament de Mateu Mercer, i només sobrevisqueren deu de les galeres catalanes, que tornaren a Catalunya, a més, l'atac va provovar un canvi d'aliances de l'emperador Joan VI Cantacuzè, pressionat pels genovesos amb el suport dels otomans donant el monopoli dels ports orientals[3] amb un tractat signat el 6 de maig de 1652,[6] i això a la vegada va provocar el fallit setge de Pera el 1352.
La derrota genovesa a la batalla naval de Port del Comte va permetre la conquesta de l'Alguer a Bernat II de Cabrera, que va deixar de capità Gispert de Castellet amb una guarnició i va marxar amb els presoners, les galeres pròpies i les capturades en direcció a Càller, però tan bon punt Bernat de Cabrera va marxar, la ciutat es rebel·là massacrant la guarnició, i Gispert de Castellet va fugir. Quan va conèixer la situació a l'Alguer, Bernat II de Cabrera va atacar derrotant els revoltats a la batalla de Quart,[8] però va ordenar evacuar l'illa davant de la importància de la revolta.[8] Tement la resposta catalana, Gènova va enviar un nombrós contingent toscà, genovès i llombard,[9] però Pere el Cerimoniós va conquerir l'Alguer l'any següent,[10] signant la Pau de Sanluri que establia la partició de Sardenya.[11]
La derrota al Port del Comte i la set de venjança[12] va obligar a la República de Gènova a sotmetre's a Joan Visconti, senyor de Milà, que finançà una flota amb la qual va enviar Paganino Doria de retorn a Orient. La flota genovesa comandada per Paganino Doria va capturar trenta-cinc galeres,[13] l'almirall venecià Niccolò Pisani i cinc mil presoners a la batalla naval de Zonklon i provocant la destitució del dux Marino Faliero.
Giovanni Gradenigo dos mesos després de la seva elecció com a dux de Venècia va ser capaç de negociar un tractat de pau millor que la seva posició militar hauria suposat per la república de Venècia.[14]
Conseqüències
[modifica]Mort el dux Giovanni Gradenigo el 1356, el va succeir Giovanni Dolfino i els hongaresos van envair Dalmàcia, apoderant-se de la part oriental d'Hercegovina i van permetre que Vojeslav Vojnov es fes autònom a la part occidental amb el títol de comte. L'any següent els hongaresos van establir-se a Zara i altres llocs de Dalmàcia abans sota domini venecià. Quan el 1358 les autoritats de Zara van anunciar que acceptaven el protectorat hongarès, altres ciutats i illes dàlmates van seguir l'exemple i Venècia es va veure abocada a signar Tractat de Zara.[15]
Simone Boccanegra, que va pujar al poder de la República de Gènova després de la guerra veneciano-genovesa, es va aliar amb el Regne de Castella per atacar la Corona d'Aragó,[16] amb un estol de galeres comandades per Egidi Boccanegra que va atacar Guardamar el 1358, i Barcelona l'any següent.
Les disputes de la República de Venècia amb la República de Gènova van continuar amb la guerra de Chioggia entre 1378 i 1381, lluitada fonamentalment a Itàlia, en la qual la victòria a la batalla de Chiggia va permetre la supervivència veneciana.,[17] però ambdues flotes van quedar extremadament afeblides, permetent el domini otomà.
Referències
[modifica]- ↑ (castellà) José Vicente Cabezuelo Pliego, Diplomacia y guerra en el Mediterráneo medieveal. La liga véneto-aragonesa contra Génova de 1351, Anuario de estudios medievales: gener-juny de 2006
- ↑ (anglès) Kenneth M. Setton, Catalan Domination of Athens 1311–1380. Revised edition. London: Variorum, 1975. p. 69
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Hernández Cardona, Francesc Xavier. «Volum II: Temps de Conquesta». A: Història militar de Catalunya. 2a edició. Rafael Dalmau Editor, 2004, p.148. ISBN 84-232-0655-6.
- ↑ Marcos, 2003, p. 63.
- ↑ Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana, p.58
- ↑ 6,0 6,1 6,2 (anglès) Donald M. Nicol. Byzantium and Venice: A Study in Diplomatic and Cultural Relations, p.276
- ↑ «Guerra veneciano-genovesa». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 8,0 8,1 Pere el Cerimoniós. Crónica del Rey de Aragón d. Pedro IV, El Ceremonioso, ó, del Punyalet (en castellà i català). 1850a ed.. Impr. de A. Frexas, p.310-311.
- ↑ (castellà) Mario Orsí Lázaro, Estrategia, operaciones y logística en un conflicto mediterráneo. La revuelta del Juez de Arborea y la "Armada e Viatge" de Pedro el Ceremonioso a Cerdeña (1535-1354)
- ↑ Ferran Soldevila, Història de Catalunya Arxivat 2014-08-26 a Wayback Machine., 3a ed. (1972) p. 481
- ↑ «Guerra veneciano-genovesa». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ (anglès) Jean-Charles-Léonard Simonde Sismondi, A history of the Italian republics
- ↑ (anglès) Kenneth Meyer Setton i Harry W. Hazard, A History of the Crusades: The fourteenth and fifteenth centuries
- ↑ (anglès) C. I. Gable, The Four Genoa Wars
- ↑ Setton, Kenneth Meyer. The Papacy and the Levant, 1204-1571: The fifteenth century (en anglès). Kenneth Meyer Setton, 1976, p. 74. ISBN 0871691272.
- ↑ Garcia i Sanz, Arcadi. Història de la Marina Catalana. Barcelona: Aedos, 1977, p. 286.
- ↑ (anglès) C. I. Gable, The War of Chioggia
Bibliografia
[modifica]- Marcos Hierro, E. «Els catalans i l'Imperi bizantí». A: Ferrer i Mallol, M. T. Els catalans a la Mediterrània oriental a l'edat mitjana. Institut d'Estudis Catalans, Secció Històrico-Arqueològica, 2003, p. 23-78. ISBN 9788472836709.
- Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana. Barcelona, 1898
- (italià) Giuseppe Meloni, Genova e Aragona all'epoca di Pietro il Cerimonioso (1336-1387), 3 voll., Padova 1971-1982.