Mario Sammarco
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 13 desembre 1868  Palerm (Sicília) | ||
| Mort | 24 gener 1930 (61 anys) Milà (Itàlia) | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | cantant d'òpera | ||
| Veu | Baríton | ||
| Instrument | Veu | ||
| Segell discogràfic | Fonotipia | ||
  
| |||
(Giuseppe) Mario Sammarco (13 de desembre de 1868, encara que algunes fonts indiquen el 1867 - 24 de gener de 1930) fou un baríton italià notable per la seva habilitat histriònica.
Biografia
[modifica]Sammarco va néixer a Palerm, Sicília, i estudià localment amb Antonio Cantelli. Feia el seu debut operístic a Palerm com Valentine a Faust el 1888. Posteriorment cantà reeixadament a La Scala de Milà, Buenos Aires i Londres. Entre 1904 i 1919 apareixia intermitentment, en 26 papers diferents, al Royal Opera House, Covent Garden.
Fou contractat a Nova York per Oscar Hammerstein per la seva Manhattan Opera Company en substitució del gran cantant francès Maurice Renaud. Cantà amb la companyia Manhattan entre 1908 i 1910, convertint-se en el seu baríton italià principal, però mai no debutà al Metropolitan Opera rival.
Després treballà per l'òpera de Chicago-Filadèlfia. Continuà la seva carrera fins que el 1913 es va trobar amb la desaprovació de Mary Garden en una producció de Chicago de Tosca. La soprano demanà el seu reemplaçament; però després que els propietaris s'hi neguessin, notablement Emmy Destinn, les actuacions es portaren a terme amb èxit crític.
Les seves aparicions operístiques finals foren al Teatro San Carlo de Nàpols el 1919.
A part de Scarpia (el seu paper de debut al Covent Garden), va ser un famós Rigoletto, Marcello, Germont, Renato, Enrico i Amleto, apareixent davant alguns dels cantants més fins del seu dia. No era un especialista del belcanto, però era un dels millors del verisme, creant els papers de Gerard a Andrea Chénier de Giordano el 1896 i de Cascart a Zazà de Leoncavallo el 1900.
Sammarco fou actiu durant una època en la qual s'exigia als barítons italians una habilitat excepcional. No va ser un impediment per ell per llaurar-se una carrera internacional lucrativa davant de competència poderosa de Mattia Battistini, Antonio Magini-Coletti, Giuseppe Campanari, Mario Ancona, Giuseppe Pacini, Antonio Scotti, Eugenio Giraldoni, Riccardo Stracciari, Titta Ruffo, Domenico Viglione-Borghesi, Pasquale Amato i Carlo Galeffi.
Ensenyà cant després de retirar-se dels escenaris i tingué entre els seus alumnes l'hongarès Sándor Svéd[1] i, moria a Milà.
Fonts
[modifica]- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopèdia de la Música Clàsica, vol. IV, pàg. 1407. (ISBN 84-7291-226-4)
 |
Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
- Celletti, Rodolfo (1964). Le Grandi Voci. Istituto per la Collaborazione Culturale (Rome)
- Kutsch, K. J. and Riemens, Leo (1969). A Biographical Dictionary of Singers. Chilton Book Company (New York)
- Warrack, John and West, Ewan (1992), The Oxford Dictionary of Opera, 782 pàgines, ISBN 0-19-869164-5
- Scott, Michael (1977), The Record of Singing (Volume One). Duckworth (Londres), 243 pàgines, ISBN 0 7156 1030 9