Vés al contingut

Medes

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Mādai
Imperi Mede
Confederació dels medes
← Bandera
 678 aC – 549 aC Bandera →

Ubicació de Mèdia
Informació
CapitalEcbàtana, a l'actual Hamadan
Idioma oficialmede
ReligióReligió antiga iraniana (relacionada amb el mitralisme, antic mazdaisme o zoroastrisme)
Període històric
Edat del Ferro
Deioces de Mèdia unificà les tribus medes[1][2]678 aC
Conquerit per Cir II el Gran549 aC
Política
Forma de governMonarquia
Rei
 • 678–665 aC:Deioces de Mèdia o Kaixtariti[3]
 • 665–633 aC:Fraortes de Mèdia
 • 625–585 aC:Ciaxares de Mèdia
 • 589–549 aC:Astíages de Mèdia
El palau d'Apadana, detall de les escales del nord. Baixos-relleus del segle v, mostren un soldat mede vestit amb els vestits tradicionals medes darrera d'un arquer persa.

Els medes o medians (la paraula prové del Llatí clàssic Mēdus (normalment com a plural, Mēdī) del Grec antic (Àtica i Iònica) Μῆδος (xipriota ma-to-i Μᾶδοι, plural) del persa antic Māda.[4] en hebreu: מָדַי; en persa antic: Māda-; en sànscrit: मैढ़) eren els membres d'un antic grup ètnic irànic[N 1] que vivien en una zona coneguda com a Mèdia (al nord-oest de l'actual Iran i sud-est de l'actual Turquia) i parlaven una llengua llengua irànica occidental que ells anomenaven mede. La seva arribada a la regió està associada amb la primera onada de tribus aris, a partir de la fi del Mil·lenni II aC (el col·lapse de l'última edat de bronze) i fins als inicis del Mil·lenni I aC.

Entre els segles X aC i VII aC, els medes i els perses van caure sota el domini de l'Imperi Neoassiri assentat a Mesopotàmia.[6]

Després de la caiguda de l'Imperi Assiri, entre el 616 aC i el 605 aC, es va formar un estat unit mede que, juntament amb Babilònia, Lídia i Egipte va esdevenir un dels quatre poders més importants de l'Antic Orient Pròxim. Aliats amb els perses i amb rebels babilonis, escites, caldeus i cimmeris, els medes van capturar a Nínive el 612 aC, cosa que va provocar el col·lapse de l'Imperi Neo-Assiri. Llavors els medes van poder establir el seu Regne Mede (amb la ciutat d'Ecbàtana com a capital reial) en el seu territori original (centre-oest de l'actual Iran) i de manera eventual van arribar fins al riu Kızılırmak, a Anatòlia. Cir II el Gran va conquerir el Regne Mede el 550 aC i hi va establir la dinastia iraniana, l'imperi persa aquemènida.

Uns quants jaciments arqueològics (descoberts a l'oest de l'Iran, al "Triangle Mede") i fonts escrites (dels assiris contemporanis i dels futurs grecs) ens proveeixen de documentació sobre la història i la cultura de l'estat mede. Els medes utilitzaven un equipament semblant als dels perses i el vestit comú entre ambdós és tant persa com mede. La llengua que parlaven els medes encara és totalment desconeguda, excepte uns pocs noms personals. De totes maneres, un nombre de paraules del mede encara s'utilitzen i hi ha llengües de les que s'ha traçat el seu origen des d'aquesta llengua al nord-oest de l'Iran. Els medes tenien una religió antiga iraniana (una forma de pre-zoroastrisme, mazdaisme o creença en Mitra) amb uns clergues anomenats com "Magi". Posteriorment, durant els últims reis medes, les reformes de Zoroastre van arribar a l'Iran occidental.

A més a més d'Ecbàtana (l'actual Hamedan), les altres ciutats que hi havia a Mèdia eren Laodicea (l'actual Nahavand)[7] i la que s'ha considerat la ciutat mede més gran, Rhages (o Rayy), al sud de l'actual Teheran. Apamea era la quarta ciutat mede, situada a prop d'Ecbàtana. En períodes posteriors els medes i sobretot els soldats medes foren identificats i retratats en jaciments arqueològics perses com Persèpolis, on són mostrats com els que tenien un rol dominat i una gran presència en l'exèrcit de la dinastia Aquemènida de l'Imperi Persa.

Segons les Històries d'Heròdot, hi havia sis tribus medes:[8] Així, Deioces va agrupar els medes en una nació única i els va governar a tots com una sola. Aquestes tribus eren els busae, els paretaceni, els struchates, els arizanti, els budii i els magi.

Les sis tribus medes vivien a la zona pròpia de la Mèdia, el triangle entre les ciutats d'Ecbàtana, Rhagae i Aspadana,[2] al centre de l'actual Iran[9][10] (entre Teheran, Isfahan i Hamadan). De les tribus medes, els "magi" vivien a Rhaga,[11] l'actual Teheran.[12] Era un tipus de casta sagrada que governava sobre les necessitats espirituals dels medes.[13] La tribu dels "paretaceni" vivien al voltant d'Aspadana, l'actual Isfahan,[2][14][15] els "Arizanti" vivien al voltant de Kashan[2] i els "busae" vivien al voltant d'Ecbàtana (l'actual Hamadan).[2] Els "Struchates" i els "Budii" vivien en poblats dins del Triangle Mede.[16]

Etimologia

[modifica]

La font original per a les diferents paraules que s'han utilitzat per anomenar els medes, la seva llengua i el seu territori ha estat directament transmesa des de l'iranià antic amb el nom del persa antic "Māda-" (sing. masc.).[17] El significat d'aquesta paraula no ha estat establert de manera exacta.[17][18] El lingüista i orientalista polonès Wojciech Skalmowski proposà una relació amb el mot del proto-indeoeuropeu "med(h)-", que significa "central, situat al mig" que en l'índic antic es diu "madhya-", en l'iranià antic, "maidiia-", ambdós amb el mateix significat [17] i ha passat al llatí medium, grec antic méso i alemany, mittel.

Els medes són mencionats amb aquest nom en molts textos antics. Segons les Històries d'Heròdot: [19]"Els medes foren anomenats a l'antiguitat per tots els pobles aris però quan Medea, la Còlquida va arribar a la seva zona des d'Atenes, van canviar el seu nom, tal com indiquen ells mateixos."

Geografia històrica de Mèdia

[modifica]

La zona original dels medes era l'oest de l'actual Iran que s'ha anomenat posteriorment com "Mèdia". A finals del Mil·lenni II aC, les tribus medes van emergir a la regió)una de les moltes tribus iranianes que hi havia) que posteriorment s'anomenaria Mèdia. Aquestes tribus van expandir el seu control per damunt de grans àrees i durant un període de diversos centenars d'anys les seves fronteres van canviar.[20]

Fonts escrites antigues

[modifica]

Una antiga descripció del territori de la Mèdia pels Assiris datada de finals del segle ix aC fins a principis del segle vii aC. La frontera meridional de la Mèdia, en aquest període, era anomenada com la regió Elamita de Simaški, a l'actual Lorestan. De l'oest al nord-oest, la frontera estava situada a les muntanyes Zagros i a l'est estava a Daixt-e-Kavir. La Mèdia fou governada pels assiris en una època que la regió s'estenia al llarg de la Gran Carretera del Khorasan, a l'est d'Harhar fins Alwand i probablement més enllà. Estava limitada al nord per l'estat no iranià de Manna i al sud per Ellipi.[21] Es suggereix que la localització de Harhar era "el centre o l'est" del Districte de Mahidasht, a la província de Kermanshah.[22]

A l'est i sud-est de la Mèdia, tal com descriuen els assiris, hi havia una altra terra amb el nom de "Patušarra". Aquesta terra estava localitzada a prop de la cadena muntanyosa que els assiris anomenaven "Bikni" i que descriuen com "muntanya de Lapis Lazuli". Hi ha diverses opinions sobre la localització d'aquesta muntanya. Dues propostes són Damadand de Teheran i Alvand de Hamadan. Aquesta localització fou la zona més remota a l'est que els assiris van conèixer durant la seva expansió fins als inicis del segle vii aC.[23]

En les fonts dels aquemènides, i de manera específica, a la Inscripció de Behistun (2.76, 77-78) la capital de la Mèdia és anomenada "Hamgmatāna-" en persa antic (i en elamita, "Agmadana-", en babiloni, "Agamtanu-", etc.). Els autors clàssics ho van transmetre com Ecbàtana. Aquest lloc està a l'actual Província de Hamadan.[24]

Evidències arqueològiques

[modifica]
Excavació a l'antiga Ecbatane, Hamadan, Iran

Les fonts arqueològiques dels medes són rares. Les descobertes de jaciments arqueològics de Mèdia només foren després de la dècada de 1960.[25] A partir d'aquesta data, la recerca de fonts restes arqueològiques medes s'ha fet en el triangle mede, definit com la regió entre Malayer i Kangavar.[25] Els tres jaciments arqueològics més grans del centre-oest de l'Iran de l'edat de ferro (850-500 aC) són:[26]

  • Tepe Nush-i Jan (un lloc sobretot religiós del període meda. Està localitzat a 14 km a l'oest de Malāyer, a la Província de Hamadan.[25] Les excavacions van començar el 1967 dirigides per David Stronach.[27] S'hi ha trobat quatre edificis principals, el temple central, el temple occidental, el fort i la sala de columnes que, segons Stronach havien d'estat construïts abans de la primera meitat del segle vi aC.[28] Segons Stronach, el temple central té un disseny rígid que proveeix una expressió notable de les pràctiques i creences religioses.[28] A Tepe Nush-iJan s'hi ha trobat un nombre important de ceràmiques dels nivells medes que s'han associat amb l'època en què aquests van consolidar el poder en la zona de Hamadan, a la segona meitat del segle vii aC. Aquestes s'utilitzaren per a portar mercaderies comunes (pell d'ant, color crema o vermell clar, or, plata i mica) i hi havia gerres de diverses grandàries, la més gran de les quals tenia forma de pithoi. Les més petites i més elaborades eren de color gris. També s'hi troba estris de cuina i mercaderies "crumbly" fets a ma.[28]
  • Godin Tepe (palau fortificat d'un rei mede o d'un cap tribal). Està localitzat a 13 km a l'est de la ciutat de Kangavar a la ribera esquerra del riu Gamas Āb. El 1965 es va començar la seva excavació liderada per T.C.Young, Jr, i segons D. Stronach mostra una construcció important de l'edat del bronze que fou reocupada durant algun temps durant els inicis de l'edat del ferro. Les excavacions de Young indiquen que era una part d'una residència d'un cap local que posteriorment va esdevenir més important.[25] Això és similar al que mencionen fonts assíries.[26]
  • Baba Jan (probablement, la seu d'un líder tribal menor de la Mèdia): Aquest lloc està localitzat al nord-est de Luristan, a uns 10 km de Nūrābād, a la província de Lurestan. Entre el 1966 i el 1969 C. Goff va dirigir-ne les excavacions i el seu segon nivell segurament data del segle vii aC.[29]

Aquestes fonts arqueològiques tenen diverses similituds (en les seves característiques culturals) i diferències (degut a la seva funcionalitat i a la diversitat entre les tribus medes).[26] L'arquitectura d'aquests jaciments arqueològics mostren que es podrien datar del període de l'Imperi Mede i mostra un lligam entre la tradició de les sales d'audiències amb columnes que també es veuen en l'Iran aquemènida (per exemple, Persèpolis) i que també es troba en l'Iran Safavid (per exemple, la "sala de les quaranta columnes" del segle xvii i l'arquitectura mede.[26]

Els materials que s'han trobat a Tepe Nush-i Jan, Godin Tepe i a altres restes arqueològiques de la Mèdia, igual que relleus assiris, mostren l'existència d'assentaments urbans a la zona durant la primera meitat del Mil·lenni I aC que haurien funcionat com a centres de producció de manufactures i que tindrien agricultura i ramaderia.[30] A més a més, hi ha altes evidències arqueològiques, tot i que rares, que, juntament amb els texts cuneïformes fan possible demostrar el que explica Heròdot per a establir una part de la història antiga dels medes.[31]

Història

[modifica]
Article principal: Imperi Mede

Cultura i societat

[modifica]

Les referències gregues al poble mede no diferencia de manera clara entre els "Perses" i els "Medes".[26] El regne mede fou un estat que va tenir una curta durada i les fonts escrites i arqueològiques que se n'han conservat són rares i es pot conèixer poc de les petjades i contribucions de la cultura mede en la iraniana.[32]

Llengua i literatura

[modifica]

El mede era la llengua que parlaven els medes.[33] És una llengua antiga iraniana que està classificada en la llista de la subfamília de les llengües del nord-oest de l'Iran que inclou llengües com l'azeri antic, el zazaqui, el gorani, el gilaki, el mazanderani, el kurd i el balutxi.[34]

Els medes parlaven la llengua mede, que era una llengua iraniana antiga. A la Geografia d'Estrabó (acabada a finals del segle I) menciona l'afinitat del mede amb altres llengües iràniques. "El nom d'Ariana es va estendre fins a una part de Pèrsia i de la Mêdia, així com entre els bactrians i els sogdians al nord; tots aquests parlaven un llenguatge similar, amb poques variacions".[35]

Tot i que no hi ha cap text desxifrat original que es demostri que el mede hagi estat una llengua escrita, es suggereix, per aproximació als documents de l'Iran aquemènida, que el govern mede també va fer un manteniment d'arxius en la seva capital, Ecbàtana. Hi ha exemples de literatura mede que s'ha trobat en records posteriors. Heròdot ens diu que el rei mede Deioces apareixia com a jutge i Dinon ens parla que hi havia una cort de poetes medes.[36] La literatura mede forma part de la literatura antiga iraniana (a més a més de la literatura en saka, persa antic i avestan), ja que està afiliada amb aquests i segons Heròdot[19] els medes formaven part dels molts pobles que universalment eren anomenats iranians.[37]

Hi ha paraules d'origen mede que apareixen en diversos dialectes iranians, inclòs el persa anti. Una característica de les inscripcions perses antigues és el gran nombre de paraules i noms que provenen d'altres llengües, i el llenguatge mede hi té un lloc especial per raons històriques.[38] Es pot establir que les paraules medes en els texts antics perses tenen aquest origen per criteris fonètics,[38] que apareixien més freqüentment entre els títols reals i entre els termes de la cancelleria, militars, i d'assumptes judicials.[38] Entre les paraules que tenen origen mede hi ha:[39]

  • čiθra-: "origen".[40] La paraula apareix en: čiθrabṛzana- (exhaltant el seu llinatge); čiθramiθra- (tenint un origen mithraic); čiθraspāta- (tenint una important armada), etc.[39]
  • Farnah: "Divina glòria" (en avestan, khvarənah)
  • Paridaiza: Paraís (en pard, پردیس)
  • Spaka-: en mede significa "gos".[41] Heròdot identifica "Spaka-" més amb el mede que amb el persa.[42] Aquesta paraula encara s'utilitza en llengües iràniques modernes com el Talixi.
  • vazṛka-: gran (con en el persa modern: bozorg).[38]
  • vispa-: tot (com en l'avestan).[43] El component apareix en paraules com vispafryā (estimada a tots), vispatarva- (vençut a tos) i vispavada- (líder de tots), entre d'altres.[44]
  • Xshayathiya (real, reialesa). Aquesta paraula mede (∗xšaθra-pā-) és un exemple per paraules del grec (conegut com els sàtraps romanitzats): "satrápēs – σατράπης", que prové més del mede que de l'antic persa.[N 2][45]
  • zūra- (mal) i zūrakara (malfactor).[38]

Religió

[modifica]

Hi ha molt poques fonts que tracten sobre la religió dels medes. Les principals fonts primàries sobre les afiliacions religioses dels medes són Tepe Nush-e Jan, els noms personals dels medes i les històries d'Heròdot. Les fonts arqueològiques ens han donat notícies de les estructures de temples més a l'orient de l'Iran i l'«altar del foc intensificat» que s'hi va descobrir lliguen la fe mede amb el llegat comú iranià de la "cultura del foc". Heròdot menciona els magi medes com una tribu mede que proveïa sacerdots tant pels medes com pels perses. Segons aquest, ells conformaven una casta de sacerdots que transmetien les seves funcions de pares a fills. A més a més, jugaven un rol important en la cort dels reis medes que hi mantenien certes persones que tenien les funcions de vidents, interpretadors de somnis. Els historiadors clàssics van considerar els magi com a sacerdots de la fe del zoroastrisme. Dels noms personals dels medes, tal com esmenten els assiris (entre els segles VIII i IX aC) hi ha exemples dels que utilitzaven el mot indo-ari arta- (veritat) que s'utilitzà tant en l'avestan com en el persa antic, a més dels noms teòfors que contenen Maždakku i Ahura Mazdā.[46] Els investigadors no s'han posat d'acord sobre el zoroastrisme entre els medes. El lingüista orientalista Ígor Diàkonov considerava que "els astiages i potser els ciaxares ja havien abraçat una religió que es derivava de les ensenyances de Zoroastre" que no era idèntica a la doctriana de Zaratrusta i l'experta en zoroastrisme, Mary Boyce creu que "l'existència dels magi entre els medes amb les seves pròpies tradicions i formes de pregàries eren un obstacle a la propagació del zoroastrisme entre ells.[46] Boyce va escriure que l'existència de la tradició del zoroastrisme a la ciutat mede de Ray és probable que existís des del segle viii aC.[47] Suggereix que des d'aquest segle, una forma de "mazdaisme amb tradicions comunes iranianes" existia a la Mèdia i les reformes de Zaratrusta van començar a penetrar a l'Iran Occidental durant l'època dels últims reis medes, al segle vi aC.[46]

També s'ha suggerit que "Mitra" és un nom mede i que les medes podrien haver practicat el mitraisme i tingut a aquest déu com a deïtat suprema.[48]

Caiguda de l'Imperi

[modifica]
El Ganj Nameh (lit.: Epístola tresor) a Ecbàtana. Les inscripcions són de Darius I i el seu fill Xerxes I
Apadana Hall, talla del segle V aC arquers perses i soldats medis amb vestits tradicionals (Els medes porten barrets rodons i botes)

El 553 aC Cir II el Gran, rei de Pèrsia, es va rebel·lar contra el seu avi, el rei Astíages de Mèdia, fill de Ciaxares de Mèdia i va obtenir la victòria decisiva el 550 aC, quan Astíages fou capturat pels seus propis nobles que van rendir-se al triomfant Cir.[49]

Després de la victòria de Cir contra Astíages, els medes van ser sotmesos als perses.[50] En el nou imperi, van retenir una posició preeminent. Les cerimònies de la seva cort van ser adoptades pels nous sobirans que, durant els mesos d'estiu, residien a Ecbàtana, i molts nobles medes van esdevenir oficials, sàtrapes i generals.

Kurds i medes

[modifica]

Hi ha opinions entre historiadors i viatgers en molts períodes, especialment en el període inicial, que els medes són els avantpassats dels kurds. El primer document històric que mostra el vincle entre els medes i els kurds es troba al Kar-nâme, Ardeshir I Papakan (242 aC) esmenta el rei med kurd en la seva guerra contra els kurds.[51][52]

De fet, l'historiador armeni Heyton (Hethum), que va viure a l'Edat Mitjana (Hijri-segle V), diu: “Al final, els àrabs van perdre el domini d'Egipte; i Medes; "Eren anomenats els kurds". Van dominar Egipte.[53]

L'historiador i lingüista rus Vladimir Minorsky va suggerir que els medes, que havien viscut a la terra en la qual viuen els actuals kurds podrien ser els seus avantpassats. També explica que el mede té semblances lingüístiques amb el kurd. Aquest punt de vista ha estat acceptat per la majoria dels nacionalistes kurds del segle xx. Tot i això, l'investigador holandès Martin van Bruinessen argumenta en contra d'aquesta teoria.[54] La Gran Enciclopèdia Catalana ha recollit la primera orientació i manifesta que els kurds provenen dels medes.[55]

En l'actualitat s'han trobat evidències lingüístiques que suggereixen que els kurds són descendents dels medes.[56][57] L'orientalista Gernot Windfuhr va identificar el kurd amb el part i va afirmar que tenia un substrat del mede.[58] Però l'especialista en la llengua kurda David Neil MacKenzie considera que els medes parlaven una llengua irànica del nord-oest, mentre que el kurd prové del kurd septentrional (Kurd kurmanji).[59] Martin van Bruinessen, també especialista en la llengua kurda, argumenta contra l'intent de tractar els medes com els avantpassats dels kurds.[54] L'investigador Garnik Asatrian diu que els dialectes irànics centrals i sobretot els de la zona de Kashan i els dialectes azaris (o del tati meridional) segurament són els únics dialectes iranians que es podria considerar que provenen del mede. Així, podem veure diversos punts de vista sobre aquest fet. En general, les relacions entre els kurds i els medes no són tant properes com les afinitats entre aquest i altres dialectes irànics del nord-oest posteriors com el belutxi, el talixi, el caspià meridional, el zazaqui, i el gurani, entre d'altres.[60]

Notes

[modifica]
  1. ↑ A)"...and the Medes (Iranians of what is now north-west Iran)..." Plantilla:EIEC. B) "Archaeological evidence for the religion of the Iranian-speaking Medes of the .." (Diakonoff 1985, p. 140). C) ".. succeeded in uniting into a kingdom the many Iranian-speaking Median tribes" (from Encyclopædia Britannica[5]). D) "Proto-Iranian split into Western (Median, ancient Persian, and others) and Eastern (Scythian, Ossetic, Saka, Pamir and others)..." (Kuz'mina, Elena E. The origin of the Indo-Iranians. BRILL, 2007, p. 303. ISBN 978-90-04-16054-5. ) ... (A)"i els Medes (iranians de l'actual nord-oest de l'Iran". B) Evidències arqueològiques de la religió dels medes parlants d'iranià de..."; C) "es van unir dins un regne les principals tribus medes iraniano-parlans"; D) "Els proto-irànics es van dividir entre els occidentals (medes, antics perses i altres) i orientals (escites, ossets, Saka, pamirs i altres)..."
  2. ↑ "..a great many Old Persian lexemes...are preserved in a borrowed form in non-Persian languages – the so-called “collateral” tradition of Old Persian (within or outside the Achaemenid Empire).... not every purported Old Iranian form attested in this manner is an actual lexeme of Old Persian."[45]

Referències

[modifica]
  1. ↑ George Rawlinson, The Seven Great Monarchies, Media, pp. 158–160.[Cal citació completa]
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 [enllaç sense format] http://books.google.no/books?id=kMLKgzj5afMC&pg=PA75&dq=paretaceni+isfahan&hl=no&ei=8ArZTtywPMjQ4QS-u9XGDQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CC4Q6AEwAA#v=onepage&q=paretaceni%20isfahan&f=false
  3. ↑ Assyrian texts speak of a Kashtariti as the leader of a conglomerate group of Medes
  4. ↑ OED Online "entry Mede, n.".:
  5. ↑ Encyclopædia Britannica Online Media (ancient region, Iran)
  6. ↑ Georges Roux, Ancient Iraq, 1992[Cal citació completa]
  7. ↑ [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=Al0jpyRDGe8C&pg=PA93&dq=Laodicea+nahavand&hl=ca&ei=YF6UTdPcGsmEOtrL-KQH&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCgQ6AEwAA#v=onepage&q=Laodicea%20nahavand&f=false
  8. ↑ Herodotus 1.101
  9. ↑ [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=RCDsV41k8A0C&pg=PA204&dq=%22media+in+central+iran%22&hl=ca&ei=TwfZTvjRH-P34QTip5H8DQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=3&ved=0CDoQ6AEwAg#v=onepage&q=%22media%20in%20central%20iran%22&f=false
  10. ↑ [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=XNZ4KA3GNW8C&pg=PA479&dq=%22medes+of+central+iran%22&hl=ca&ei=7gbZTszRKYbd4QTBw53WDQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CD4Q6AEwAA#v=onepage&q=%22medes%20of%20central%20iran%22&f=false
  11. ↑ [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=Y3sfAAAAIAAJ&pg=PA9&dq=medes+magi+raga&hl=ca&ei=lQjZTrabBsb-4QTHypCIDg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=5&ved=0CEwQ6AEwBA#v=onepage&q=medes%20magi%20raga&f=false
  12. ↑ [enllaç sense format] http://books.google.no/books?id=IBKoUXrF5p0C&pg=PR99&lpg=PR99&dq=%22rhagae+modern%22&source=bl&ots=RIwUtgx1J8&sig=h5DlbCSq0Y3QD90nV3UOYHOtM0g&hl=no&ei=4QjZTtStConO4QSI99ygDg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=7&ved=0CDoQ6AEwBg#v=onepage&q=%22rhagae%20modern%22&f=false
  13. ↑ [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=S883AAAAIAAJ&pg=PA28&dq=%22it+was+a+sort+of+sacred+caste+ministered+to+the+spiritual+needs%22&hl=ca&ei=TQnZTv39M6b64QTB9-HaDQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CDEQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false
  14. ↑ [enllaç sense format] http://books.google.no/books?id=-IEPAAAAYAAJ&pg=PA312&dq=paraetacena+isfahan&hl=no&ei=lwrZTv3WPOfi4QSLyJCRDg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CDIQ6AEwAQ#v=onepage&q=paraetacena%20isfahan&f=false
  15. ↑ [enllaç sense format] http://books.google.no/books?id=ebB_ac13v3UC&pg=PA131&dq=paraetacena+isfahan&hl=no&ei=lwrZTv3WPOfi4QSLyJCRDg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CC0Q6AEwAA#v=onepage&q=paraetacena%20isfahan&f=false
  16. ↑ [enllaç sense format] http://books.google.no/books?id=rQipbjusDyQC&pg=PA292&dq=%22villages+in+media%22&hl=no&ei=Jg3ZToSBI8T74QTD-tj5DQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=6&ved=0CEgQ6AEwBQ#v=onepage&q=%22villages%20in%20media%22&f=false
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 (Tavernier 2007, p. 27)
  18. ↑ (Diakonoff 1985, p. 57)
  19. ↑ 19,0 19,1 (Herodotus 7.62.1)
  20. ↑ (Diakonoff 1985, pàg. 36–41)
  21. ↑ (Levine 1974, p. 119)
  22. ↑ (Levine 1974, p. 117)
  23. ↑ (Levine 1974, pàg. 118–119)
  24. ↑ (Levine 1974, p. 118)
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 (Stronach1982, p. 288)
  26. ↑ 26,0 26,1 26,2 26,3 26,4 (Young 1997, p. 449)
  27. ↑ (Stronach 1968, p. 179)
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 (Stronach 1982, p. 290)
  29. ↑ (Henrickson 1988, p. ?)
  30. ↑ (Dandamayev & Medvedskaya 2006, p. ?)
  31. ↑ (Young 1997, p. 448)
  32. ↑ (Young 1997, p. 450)
  33. ↑ «Ancient Iran::Language». A: Encyclopædia Britannica Online, 2007 [Consulta: 9 març 2007]. 
  34. ↑ Schmitt, Rüdiger. Compendium Linguarum Iranicarum. Wiesbaden: Reichert, 1989. 
  35. ↑ Geography, Strab. 15.2.8
  36. ↑ (Gershevitch 1968, p. 2)
  37. ↑ (Gershevitch 1968, p. 1)
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 38,3 38,4 (Schmitt 2008, p. 98)
  39. ↑ 39,0 39,1 (Tavernier 2007, pàg. 157–8)
  40. ↑ (Tavernier 2007, p. 619)
  41. ↑ (Tavernier 2007, p. 312)
  42. ↑ (Hawkins 2010, "Greek and the Languages of Asia Minor to the Classical Period", p. 226)
  43. ↑ (Tavernier 2007, p. 627)
  44. ↑ (Tavernier 2007, pàg. 352–3)
  45. ↑ 45,0 45,1 (Schmitt 2008, p. 99)
  46. ↑ 46,0 46,1 46,2 (Dandamayev & Medvedskaya 2006, Median Religion)
  47. ↑ (Boyce & Grenet 1991, p. 81)
  48. ↑ (Soudavar 2003, p. 84)
  49. ↑ Briant, Pierre. From Cyrus to Alexander: A History of the Persian Empire. Eisenbrauns, 2006, p. 31. 
  50. ↑ Herodotus, The Histories, p. 93.[Cal citació completa]
  51. ↑ Potts, Daniel T. Nomadism in Iran: from antiquity to the modern era (en anglès), 2014. ISBN 978-0-19-936684-2. 
  52. ↑ Theodor Noldeke. Geschichte des Artachsir i Papakan aus dem Pehlewi uebersetzt (en alemany). 
  53. ↑ C. Köhler (2014). Hayton - La Flor des estoires de la terre d’Orient (in French). p. 225. Après perdirent les Sarazins la seignorie ", e les Mediens, qui sont dis Cordins, occuperent la seignorie d'Egipte.. 
  54. ↑ 54,0 54,1 Hakan Özoğlu, Kurdish notables and the Ottoman state: Evolving Identities, Competing Loyalties, and Shifting Boundaries, SUNY Press, 2004, p. 25.
  55. ↑ «Kurds». Gran Enciclopèdia Catalana online. [Consulta: 2 juliol 2014].
  56. ↑ [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=cxr_vqpwVUkC&pg=PA61&dq=%22kurds+are+descendants%22&hl=ca&ei=2hTVTrrnIMzT4QSmponTAQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=7&ved=0CFkQ6AEwBg#v=onepage&q=%22kurds%20are%20descendants%22&f=false[Enllaç no actiu]
  57. ↑ [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=EzzYk_gzpJ0C&pg=PA59&dq=%22kurds+are+descendants%22&hl=ca&ei=BBbVTpTgGKnf4QTqx-D0AQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=10&ved=0CF8Q6AEwCTgK#v=onepage&q=%22kurds%20are%20descendants%22&f=false
  58. ↑ Windfuhr, Gernot (1975), “Isoglosses: A Sketch on Persians and Parthians, Kurds and Medes”, Monumentum H.S. Nyberg II (Acta Iranica-5), Leiden: 457–471
  59. ↑ M. Gunter, Michael. Historical dictionary of the Kurds. 
  60. ↑ G. Asatrian, Prolegomena to the Study of the Kurds, Iran and the Caucasus, Vol. 13, pp. 1–58, 2009. (p. 21 [1])

Bibliografia de les referències

[modifica]

Bibliografia ampliada

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Medes

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Medes&oldid=32980361»