Religió protoindoeuropea

Temes indoeuropeus
	Llengües indoeuropees
	Albanès · Armeni · Bàltic; Cèltic · Eslau · Germànic · Grec; Indoiranià (Indoari, Indoirànic); Itàlic; extingides: Llengües anatòliques; Paleobalcànic (Dàcic,; Frigi, Traci) · Tokhari
	Pobles indoeuropeus
	Albanesos · Armenis; Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics; Grecs · Indoaris; Irànics · Llatins; Històrics: Anatòlics (Hitites, Luvites); Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics; Il·liris · Indoirànics ; Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris
	Protoindoeuropeus
	Protoindoeuropeu · Religió;
	Urheimat
	Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica; Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT);
	Estudis indoeuropeus

La religió protoindoeuropea era el conjunt de pràctiques i creences dels pobles protoindoeuropeus, reconstruïda a partir de troballes arqueològiques i comparacions de les comunitats descendents.

Panteó

Els indoeuropeus eren seguidors del politeisme, i dins del seu panteó destacaven tres divinitats (hipòtesi de la trifuncionalitat de Georges Dumézil): Dyeus o déu suprem, Pheuson o déu productor i Perkwunos, el déu del llamp i el tro.^[1] Altres divinitats destacades n'eren Heusos, el déu del Sol; Priheh, la dea de l'amor, o Denu, déu dels rius que es troba a l'arrel de molts topònims fluvials, com per exemple el Danubi o el Don. També tenien moltes divinitats duals, en forma de bessons, com el Sol i la Lluna, els avantpassats de l'home i la dona o els bessons cavall. Una creença que ha passat a totes les mitologies derivades és la d'unes deesses del destí que filen i determinen la vida humana.^[2] A la majoria de tradicions s'han concretat en tres deesses com les parques o les nornes.

La majoria de divinitats van passar a les mitologies posteriors, algunes d'aquestes convertides en dimonis o forces malignes, especialment a la zona de l'Índia.^[3] El déu de l'inframón es va dividir en dos, per donar lloc al déu dels fons del mars. El difunt quan moria viatjava per l'inframón fins a un riu que calia travessar en barca, fruit d'aquest desdoblament.

Creences

Pensaven que la Terra va néixer del cos d'un gegant primigeni (la sang del qual eren els rius; els membres, les parts del món, etc.), com va reconstruir Max Muller a partir de la comparació de mites sobre la cosmogonia originària. Es va dividir en tres parts: el cel, equivalent a la funció sacerdotal, la Terra pròpiament dita, encarnada en una Mare que dona la vida, i l'inframón, d'on provenen les riqueses i que és el paral·lel de la funció productora en els humans. Aquesta divisió seria coherent amb la hipòtesi de la trifuncionalitat. L'inframón sembla estar protegit per una bèstia similar a un llop o un gos.

Els primers pobladors d'aquest món, semidéus, van haver de lluitar amb una serp o drac, encarnació del mal i del caos amb ajuda d'una poció que atorgava força, i reconeixien un arbre de la vida com a centre sagrat del cosmos. Aquests van ensenyar els humans a conrear la terra, a usar el foc i a venerar-los, i també van establir el cicle de les estacions, personalitzades en divinitats que cíclicament moren per donar pas al seu germà.

Es creu que hi havia una casta sacerdotal, identificada o molt lligada amb la monarquia, que s'encarregava dels rituals, notablement pràctiques d'endevinació i sacrificis. Els sacerdots portaven sort als vius i ajudaven els morts al seu viatge final.^[4]

Referències

↑ Mallory, James P.; Adams, Douglas P. (2006), Oxford Introduction to Proto-Indo-European and the Proto-Indo-European World, London: Oxford University Press
↑ 1West, Martin L. (2007). Indo-European Poetry and Myth. Oxford, England: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-928075-9
↑ Kuiper, F.B.J. (1983), Irwin, J., ed., Ancient Indian Cosmology, Delhi: Vikas .
↑ Quiles, Carlos. A storm of words. Academia Prisca, 2019. ISBN 978-1-072-03529-9 [Consulta: 21 febrer 2021].

[1] Mallory, James P.; Adams, Douglas P. (2006), Oxford Introduction to Proto-Indo-European and the Proto-Indo-European World, London: Oxford University Press

[2] 1West, Martin L. (2007). Indo-European Poetry and Myth. Oxford, England: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-928075-9

[3] Kuiper, F.B.J. (1983), Irwin, J., ed., Ancient Indian Cosmology, Delhi: Vikas .

[4] Quiles, Carlos. A storm of words. Academia Prisca, 2019. ISBN 978-1-072-03529-9 [Consulta: 21 febrer 2021].

[1]

[2]

[3]

[4]