Mondina
Una mondina (plural mondine), o mondariso (del verb italià mondare, netejar) és una treballadora de temporada als arrossars de les planes padaneses i venecianes de finals del segle xix i la primera meitat del XX.
.jpg)
La monda
[modifica]L'obra de monda (treure herbes),[1] molt estesa al nord d'Itàlia entre finals del XIX i primera meitat del segle xx, consisteix en l'eliminació de les males herbes que creixen en els camps d'arròs i obstaculitzen el creixement de les joves plantes d'arròs. Té lloc durant el període d'inundació dels camps, des de finals d'abril fins a principis de juny, període durant el qual els delicats brots estan protegits, durant les primeres fases del seu desenvolupament, de les diferències de temperatura entre el dia i la nit. Inclou dues fases: trasplantament de plantes i poda de males herbes.
És una tasca extremadament esgotadora, realitzada per dones de les classes socials més pobres, procedents d'Emília-Romanya, Vèneto, Llombardia i Piemont per llogar la seva força de treball als arrossars de les províncies de Vercelli, Novara i Pavia. Les dones estan a l'aigua fins als genolls, descalces i l'esquena doblegada durant dies i dies. Per protegir-se dels insectes i del sol, porten un mocador i un barret d'ala ampla i pantalons curts o pantalons amples per no mullar-se la roba[2]
Reivindicacions
[modifica]
Les condicions laborals són les pitjors, les hores de feina i la remuneració de les dones és significativament inferior a la dels homes. La insatisfacció augmenta fins a produir-se, en els primers anys del segle xx, moviments de revolta i disturbis. Les lluites contra els padroni són contrarestades per la presència de clandestines, treballadores estacionals encara més pobres i disposats a fer qualsevol cosa per obtenir feina. Les seves germanes les descriuen com a crumire (trencadores de vaga). La principal demanda, reflectida per la cançó Se otto ore vi sembran poche, de limitar la jornada laboral a vuit hores, es va satisfer finalment entre 1906 i 1909, quan tots els municipis de la Província de Vercelli van tenir en compte aquests requisits.
Popularitat
[modifica]
El treball d'aquestes dones ha inspirat moltes cançons populars com Bella Ciao,[3][4]represa en particular per Giovanna Marini, seguint les petjades de Giovanna Daffini,[5] obres literàries o cinematogràfiques, sent la més representativa la pel·lícula Arròs amarg de Giuseppe de Santis, obra mestra el 1949, del neorealisme italià.
Arrossars dels mondine
[modifica]-
Arrossars a Trino a la província de Vercelli. -
Arrossars de l'Abadia de Lucedio a Trino. -
Arrossar a Vigevano a la Província de Pavia. -
Arrossars a prop de Novara al mes de maig. -
Arrossars a prop de Vercelli. -
Arròs a maduresa a Desana a prop de Vercelli. -
Plant d'arròs a maduresa a la província de Novara. -
Arrossars entra Novara i Vercelli.
Referències
[modifica]- ↑ «Mondar» (en portuguès brasiler). [Consulta: 28 abril 2021].
- ↑ «Ecomuseo delle terre d'acqua». Arxivat de l'original el 2018-07-27. [Consulta: 28 abril 2021].
- ↑ Lucarino-Diekmann, Diana. «Bella Ciao: Goodbye Beautiful - La Gazzetta Italiana» (en anglès britànic). [Consulta: 28 abril 2021].
- ↑ SILVERMAN, JERRY. Songs That Made History Around the World (en anglès). Mel Bay Publications, 2011-02-25. ISBN 978-1-61065-016-8.
- ↑ Daffini és famosa per la seva interpretació d´una cançó tradicional de les Mondine, Sciur padrun da li beli braghi bianchi, escrita en una mena de koiné dialectal padana. La versió de Daffini es pot escoltar aquí: https://www.youtube.com/watch?v=oeApyVt15b0