Anatomia dels ocells

Topografia general d'un ocell (aquí, la fredeluga malabar): 1 Bec, 2 Capell, coroneta o pili (part superior del cap), 3 Anell ocular, 4 Iris, 5 Mantell (seguit mes avall pel dors i finalment el carpó - aquí sota l'ala); Plomes de les ales: 6 Cobertores petites, 7 Escapulars, 8 Cobertores grans, 9 Rèmiges terciàries, 10 Rèmiges primàries o secundàries, 11 Rèmiges primàries de l'ala cobrint les rectrius (plomes) de la cua; 12 Cul, seguit d'infracobertores caudals (plomes cobertores de sota la cua), 13 Cuixa, 14 Articulació tibio-tarsal, 15 Tars (part inferior de la pota), 16 Peu (amb els seus dits anteriors i ungles, sense dit posterior aquí), 17 Tíbia (part superior de la pota), 18 Ventre (abdomen), 19 Flanc (costat del cos), 20 Pit, 21 Gorja, 22 Mentó o barbó (en aquest cas, la fredeluga malabar té una "carúncula", una excrescència carnosa com una barballera, que porta com si fos un "bigoti" o una "subbigotera"), 23. Aquesta marca es diu franja ocular.^[1]^[2]^[3]^[4]

L'anatomia dels ocells, així com llur estructura fisiològica, mostren gran quantitat d'adaptacions úniques, que majoritàriament estan relacionades amb el vol. Els ocells tenen un esquelet molt lleuger i una musculatura també lleugera però poderosa que, juntament amb uns sistemes circulatori i respiratori, permeten taxes metabòliques molt altes i el subministrament d'oxigen necessari per al vol. El desenvolupament del bec ha portat a l'evolució d'un sistema digestiu especialment adaptat. Aquestes especialitzacions anatòmiques han ocasionat que els ocells siguin considerats una classe independent, dins l'embrancament dels vertebrats.

Les parts del cos

Es distingeixen tres parts: cap, tronc i cua.

Cap

Té una boca amb bec corni, oïdes recobertes de plomes i ulls amb dues parpelles i una membrana nictitant semitransparent horitzontal.

Bec

El bec presenta diferents formes segons el tipus d'alimentació: carnívor (àguila), insectívor (oreneta), granívor (pardal i colom), omnívor (oca), i frugívor (tucà), o segons la tècnica de cercar l'aliment, com ara foradar arbres (picot), o filtrar (flamenc).

Extremitats

Ales i potes

Presenta 4 extremitats. Les dues superiors són ales generalment adaptades al vol, i les dues inferiors són potes proveïdes de quatre dits recoberts d'escates com els rèptils, acabats en ungles o urpes, i adaptats a la marxa i a gratar el terra (gallina), a la presa amb urpes (falcó), a la natació (els peus palmats de l'ànec, palmípedes), a enfilar-se als arbres (pica-soques, raspinell, picot), a saltar (pardal comú), a córrer per la sorra (el petit corriol, l'enorme estruç), a posar-se o agafar-se a una branca (molts moixons, com ara la tallareta cuallarga), etc.

Cul i cua

El cul és generalment molt curt i suporta les rectrius (plomes timoneres) de la cua, que dirigeixen el vol.

Anatomia interna

Els ossos són buits per a disminuir el pes. L'estèrnum o quilla està molt desenvolupat, ja que suporta els grans músculs que mouen les ales. El tub digestiu presenta esòfag, pap (permet emmagatzemar aliments pels petits, els anomenats pollets), estómac muscular o pedrer (en ell es tritura l'aliment amb el concurs d'algunes petites pedretes ingerides),estómac glandular, intestí i recte que desemboca en la cloaca (cavitat en la qual també desemboca l'aparell excretor i el reproductor). L'aparell respiratori presenta expansions denominades sacs aeris (faciliten la respiració i constitueixen reserves d'aire). La circulació és doble (un circuit corporal i altre pulmonar gràcies a tenir dues aurícules) i completa (sense barreja de sang oxigenada i no oxigenada en el cor gràcies a posseir dos ventricles).

Bibliografia

Roger Tory Peterson, Guy Mountfort, P.A.D. Hollom, Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, pp. 38-39, "Topografia d'un ocell".
Lars Jonsson, Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 1994, pp. 6-7, "Les plomes" i "Topografia", i pp. 10-11, "L'ala i la cua", i "Forma de l'ala".

Referències

↑ Roger Tory Peterson, Guy Mountfort, P.A.D. Hollom, Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, pp. 38-39, "Topografia d'un ocell".
↑ Lars Jonsson, Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 1994, pp. 6-7, "Les plomes" i "Topografia", i pp. 10-11, "L'ala i la cua", i "Forma de l'ala".
↑ «Ocells». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ "Morfologia dels ocells", a aalas, www.xtec.cat. Accedit el 20 març 2017.

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anatomia dels ocells

«Ocells» (amb diagrames de la topografia de l'ocell i de l'anatomia interna). L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
"Morfologia dels ocells" (amb diagrames), a aalas, www.xtec.cat. Accedit el 20 març 2017.
Imatge de la morfologia externa d'una àguila al vol vista des de sota

[1] Roger Tory Peterson, Guy Mountfort, P.A.D. Hollom, Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 2a edició, 1995, pp. 38-39, "Topografia d'un ocell".

[2] Lars Jonsson, Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, traducció i adaptació coordinada per Jordi Sargatal, Edicions Omega, Barcelona, 1994, pp. 6-7, "Les plomes" i "Topografia", i pp. 10-11, "L'ala i la cua", i "Forma de l'ala".

[3] «Ocells». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

[4] "Morfologia dels ocells", a aalas, www.xtec.cat. Accedit el 20 març 2017.

[1]

[2]

[3]

[4]