Moto Igualada-Kilimanjaro
| |||
| Tipus | Expedició | ||
|---|---|---|---|
| Data | 1974 | ||
| Durada | 5 dies | ||
| Localització | Kilimanjaro | ||
| Estat | Espanya  | ||
| Continent | Àfrica | ||
| Organitzador | Moto Club Igualada | ||
| Participant | Pep Bou, Juli Bernaus, Josep Maria Casas, Santiago Godó, Josep Maria Lladó, Jaume Llansana, Joan Mollà i Jaume Travesset
| ||
| Punt de sortida | Horombo Hut (3.700 m) | ||
| Punt d'arribada | Uhuru Peak (5.895 m m) | ||
| Objectiu | Assolir la màxima altitud possible amb moto | ||
| Inici | 22 d'octubre de 1974 | ||
| Fi | 26 d'octubre de 1974 | ||
L'Expedició Moto Igualada – Kilimanjaro, coneguda també simplement com a Moto Igualada – Kilimanjaro, fou una expedició motoritzada portada a terme per vuit catalans l'any 1974, en el decurs de la qual varen fer el cim del Kilimanjaro a bord d'una motocicleta Bultaco Sherpa T de 250 cc, igualant així el rècord mundial d'altitud amb moto. L'expedició, organitzada pel Moto Club Igualada, la formaven muntanyencs amateurs i alhora afeccionats al trial igualadins: Pep Bou, Juli Bernaus, Josep Maria Casas, Santiago Godó, Josep Maria Lladó, Jaume Llansana, Joan Mollà i Jaume Travesset (pocs anys més tard, Godó, Lladó i Llansana formaren part de l'expedició Moto Igualada-Aconcagua que establí un nou rècord mundial, en arribar als 6.800 m d'altitud a l'Aconcagua, el gener de 1977)[1]
Fou el 26 d'octubre de 1974[2] quan els membres de l'expedició culminaren l'Uhuru Peak (al Kibo), el punt més alt del Kilimanjaro. Per bé que en aquell moment el rècord fou xifrat en 6.010 m,[3][4] l'alçada real de l'Uhuru Peak és de 5.895 m, i de fet aquesta és la dada que consta al diploma acreditatiu de la fita (19.340 peus).[5] La confusió pot haver estat deguda al fet que l'alçada del Kilimanjaro ha estat revisada diverses vegades al llarg de la història, obtenint-se'n resultats diferents a cada mesurament.[6][7]
Història
[modifica]Antecedents
[modifica]La primera expedició motoritzada que aconseguí arribar dalt de tot del Kilimanjaro l'encapçalava el neozelandès Billy d, qui en companyia de Chris Sharp i Doug Parry coronà l'Uhuru Peak el 7 de març de 1973[8] a bord d'una ČZ de motocròs de 250 cc.[9] Billy d establia així el rècord mundial d'altitud en moto, fixant-lo correctament en 19.340 peus (5.895 m). Després d'aquesta expedició, al desembre del mateix 1973 els francesos Christian Lacombe i Pierre Barret aconseguiren culminar el Gilman's Point (18.640 peus, 5.681 m) amb una Yamaha TY250 de trial.[10]
A banda, cal esmentar també l'expedició Moto Himàlaia, portada a terme per sis barcelonins, que el 16 de novembre d'aquell mateix any aconseguí arribar als 5.156 m a l'Himàlaia, concretament a la glacera de l'Imja Khola.[11]
Idea inicial
[modifica]Mentre se succeïen les expedicions anteriors, a Igualada en Jaume Travesset i en Santi Godó feia temps que anaven covant la seva idea de fer-ne una de pròpia. A primers de 1973 l'expedició quedà perfilada i, després de dos anys de preparatius, decidiren sortir el mes de juliol de 1974 amb dues Bultaco Sherpa T 250 del model 124 (la que pilotà en Josep Maria Lladó, amb la matrícula B-1007-AM, i l'altra, B-1008-AM). Portaren també un vehicle tot terreny com a vehicle de suport.[12]
El pla era anar d'Igualada a Algesires per carretera, embarcar-se allà rumb a Tànger i, des d'allà, travessar Àfrica de nord a sud fins a arribar al Parc Nacional del Kilimanjaro. Un cop en territori massai, calia repassar les motos i adequar-les als problemes d'altitud, neu i gel per tal de poder fer el cim de l'Uhuru Peak. Després, les mateixes motos havien de tornar a Catalunya tot travessant el Sàhara algerià. En teoria cobririen uns 20.000 km en quatre mesos, i la intenció era fer tot el viatge damunt les motos.[12]
Ruta d'anada
[modifica]
Un cop al continent africà, els països que travessà l'expedició fins a arribar al Kilimanjaro varen ser aquests:[12]
- Marroc
- Sàhara espanyol, visitant les mines de fosfats de Bucraa
- Mauritània, passant per la ruta d'Atar, per una petita franja que entra una altra vegada al Sàhara espanyol i travessant el riu Rosso
- Senegal, passant per Dakar, l'illa de Gorée i Tambacounda
- Mali, passant per Bamako
- Costa d'Ivori, passant per Sakassou i Abidjan
- Ghana
- Togo, passant per Lomé
- Dahomey
- Nigèria, passant per Lagos i Biafra, on entraren a la zona dels Igbos, plena aleshores de guerrillers
- Camerun
- República Centre-africana
- Congo Belga -anomenat aleshores Zaire- fins a arribar al Serengeti
- Ruanda
- Tanzània
Arribats a Tanzània s'allotjaren al Marangu Hotel, des d'on surt la Ruta Marangu d'ascensió al Kilimanjaro, la que havien triat per a pujar-hi (i la mateixa que havien fet servir les expedicions anteriors). Un cop aconseguits els permisos administratius (després d'un estira-i-arronsa amb el director del Parc Nacional, que primer només els autoritzava a pujar per la més difícil Ruta Machame en comptes de la Marangu), el 21 d'octubre es posaren en camí[13] amb la idea d'arribar al segon refugi i pernoctar a 3.700 m.
- Dimarts 22 d'octubre. Passen la nit a Horombo Hut i al matí fan la mitja travessa fins al Kibo Hut per tal d'aclimatar-se.
- Dimecres 23. A la tarda arriben al darrer refugi, a 4.800 m d'altitud. Travesset i Lladó deixen les motos una mica més amunt.
- Dijous 24. Comencen les veritables dificultats, sobretot en mirar de passar per tarteres de roca volcànica sense ajuda. L'equip sencer assoleix la punta Gilman a 5.820 m. De moment, però, les motos les deixen situades l'una (la B-1008-AM) a 5.100 m -aproximadament a l'alçada de la cova Meyer- i l'altra (la B-1007-AM), a 5.500 m.
- Divendres 25. Continua l'ascensió. En vistes de l'extrema dificultat de pas per a les motos, decideixen continuar només amb una de les dues Sherpa T, la B-1007-AM, essent l'encarregat de portar-la fins al cim en Josep Maria Lladó.
- Dissabte 26. A les lliscants tarteres s'hi afegeixen les grans pedres del darrers 500 m. A les tres de la tarda assoleixen el Gilman's Point (5.681 m, el punt on havien arribat Lacombe i Barret) i a les cinc de la tarda coronen per fi l'Uhuru Peak, a 5.895 m. Val a dir que els anteriors expedicionaris havien fet servir cordes en determinats trams per a pujar la moto, mentre que els igualadins varen completar l'ascensió sense cap mena d'ajut extern, propulsats en tot moment només per la moto.
Ruta de retorn
[modifica]Havent deixat enrere el territori de Kenya, i després d'una aturada forçosa a Etiòpia de més d'un mes (a causa d'uns disturbis), els cinc membres de l'expedició que encara restaven a l'Àfrica varen arribar a casa seva el 13 de gener de 1975.[12]
Els protagonistes
[modifica]La composició detallada del grup era aquesta:[14]
| Expedicionari | Edat el 1974 | Any de naixement | Professió | Tasca durant l'expedició | Motorista (relleus) |
|---|---|---|---|---|---|
| Pep Bou Farreras | 23 | 1950 | Fotògraf | Fotògraf, secretari i comptable | No |
| Juli Bernaus Bernaus | 31 | 1942 o 1943 | Mecànic | Manteniment i reparació dels vehicles | Sí |
| Josep Maria Casas Busquet | 23 | 1950 o 1951 | Estudiant de biologia | Reserva (comodí) | Sí |
| Santiago Godó Rodés | 42 | 1934 o 1935 | Organitzador | No | |
| Josep Maria Lladó Costa | 21 | 1955 o 1956 | Primer pilot (peça clau de l'ascensió en moto) | Sí | |
| Jaume Llansana Marcé | 26 | 1947 o 1948 | Primers auxilis | Sí | |
| Joan Mollà Parera | ? | ? | Cineasta amateur | Filmacions al Kilimanjaro | No |
| Jaume Travesset Martorell | 24 | 1949 | Enginyer industrial i periodista | Organitzador i cap de l'expedició | Sí |
Al Kilimanjaro els acompanyaren un guia (Saimón), i tres portadors.
Referències
[modifica]- ↑ «El desafío abierto por el M.C. Igualada» (PDF) (en castellà). Hemeroteca. El Mundo Deportivo, 24-04-1977. [Consulta: 6 juliol 2012].
- ↑ «Història. Del 1970 fins al 1989». motoclubigualada.com, 20-02-1974. [Consulta: 7 març 2012].
- ↑ «La expedición motociclista igualadina al Kilimanjaro logró su objetivo» (PDF) (en castellà). Hemeroteca. El Mundo Deportivo, 30-10-1974. [Consulta: 6 juliol 2012].
- ↑ Rojo, César; Alguersuari, José María; París, José Ignacio. «Récords y aventuras insólitas». A: Mussons, Anna M. (Supervisora). El mundo de las motos (en castellà). Granollers: Bimbo, 1975, p. 18 (Àlbum de cromos). D.L. B 48.000-1975.
- ↑ «Tanzania National Tourist Board» (JPG) (en anglès). blogspot.com, 26-10-1974. [Consulta: 6 juliol 2012].
- ↑ «Precise Determination of the Orthometric Height of Mt. Kilimanjaro» (PDF) (en anglès). fig.net, 08-05-2009. [Consulta: 6 juliol 2012].
- ↑ «About Mount Kilimanjaro - The Height Of Kilimanjaro» (en anglès). mountkilimanjaroguide.com, 2012. [Consulta: 6 juliol 2012].
- ↑ «Uhuru Peak, 7 March 1973. 19,340ft.» (en anglès). mypage.direct.ca. [Consulta: 6 juliol 2012].
- ↑ «Billy d (NZ), my attempt on Kilimanjaro, March 1973» (en anglès). mypage.direct.ca. [Consulta: 6 juliol 2012].
- ↑ «Later Attempts on Kilimanjaro» (en anglès). mypage.direct.ca. [Consulta: 6 juliol 2012].
- ↑ «Expedición Moto Himalaya: el sueño de alcanzar lo inalcanzable» (en castellà). bultaco.es, 01-11-2010. Arxivat de l'original el 14 de febrer 2012. [Consulta: 7 març 2012].
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 «Même Moto Kilimanjaro» (en francès). bezan.info, 19-12-1973. [Consulta: 6 juliol 2012].[Enllaç no actiu]
- ↑ «Se inició una escalada motociclista al Kilimanjaro» (PDF) (en castellà). Hemeroteca. El Mundo Deportivo, 26-10-1974. [Consulta: 6 juliol 2012].
- ↑ «Expedición Moto Igualada-Kilimanjaro» (PDF) (en castellà). Igualada. diba.cat, 19-12-1973. Arxivat de l'original el 18 d’agost 2016. [Consulta: 6 juliol 2012].
