Núria Candela i Vilana
 |
Aquesta pàgina o secció és sospitosa de no respectar la neutralitat del punt de vista. |
| Biografia |
|---|
Núria Candela i Vilana (Sabadell, 1945) ha dedicat tota la seva vida professional a dir la paraula dels poetes, a portar-la arreu dels Països Catalans, fins al punt que hi ha documentades lectures seves en més d'un centenar de poblacions. A diferència d'altres veus també il·lustres, el seu cas se singularitza per l'exclusivitat en la dedicació a la comunicació de la paraula poètica.
De la seva llarga trajectòria professional al servei de la poesia en destaca l'amistat que va mantenir amb Joan Oliver (Pere Quart), Joan Vinyoli i Joan Brossa, als quals va dedicar recitals monogràfics.[1]
Biografia
[modifica]Estudià a les escoles de Gabriel Pujol i a l'Acadèmia Taulé-Viñas de Sabadell. Cursà estudis d'interpretació a l'Escola Superior d'Art Dramàtic (Institut del Teatre).
Els inicis
[modifica]L'any 1964, amb 19 anys, feu el primer recital de poesia en un acte organitzat per Radio Juventud de Sabadell. L'any 1966, amb motiu d'un altre recital, Camil Geis escrivia, referint-se a la seva manera de dir: «És com si volgués donar forma corpòria, filla del seu alè, a les paraules del poeta.» I l'any 1970 participà en el famós Primer Festival Popular de Poesia Catalana, celebrat al Price de Barcelona, on va dir «El cementiri dels mariners»[2] de Josep Maria de Sagarra.
El mateix any 1970, cau a les seves mans el llibre de Joan Vinyoli Tot és ara i res, recent publicat, una lectura que la trasbalsa i la porta a conèixer el poeta. Vinyoli li dedicarà el poema "Temps", de Vent d'aram (1976).
Amb la fi de la Dictadura i la certesa que li interessa més la poesia que el teatre, emprèn nous projectes acompanyada dels músics Tomàs i Lluís Vila i Josep Maria Pladevall.
Un dels primers èxits d'aquest trajecte és el muntatge «Verdaguer. Poeta de Catalunya», estrenat l'any 1977 i refet l'any següent amb el títol «En defensa pròpia», del qual es faran més de vuitanta representacions. L'any 1979 llegeix Marià Manent a l'Ateneu Barcelonès.
El 1980 estrena el recital monogràfic sobre Sagarra de títol «Amb la clenxa ben partida i un clavell vermell al trau» i participa en el recital col·lectiu «Amb veus de dona». I l'any 1981 presenta «Ja és hora que se sàpiga», sobre poemes de Pere Quart.
L'amistat amb Joan Brossa
[modifica]El 1986 l'actriu Carme Sansa li proposa fer un muntatge de poemes i cançons sobre Apel·les Mestres amb motiu del cinquantenari de la seva mort. Les acompanyarà Pepita Perelló amb l'acordió. Una de les primeres actuacions serà al Palau de Maricel de Sitges. Sansa recorda: «Va agradar molt, i en acabar una persona es va posar dreta i va avançar cap a l'escenari sense deixar d'aplaudir. Era el poeta Joan Brossa. Aquell dia li va demanar a la Núria si voldria recitar la seva poesia. Entre els dos van preparar un recital esplèndid. No conec ningú que digui aquests poemes tan bé com ella. Es van fer amics i s'estimaven molt.»[3] A partir dels anys noranta, Candela portarà els poemes de Brossa a molts indrets del territori català i a ciutats europees, com Frankfurt o París.
La seva manera de dir la paraula poètica inspirà a Brossa el text «Les cintes de la memòria», datat l'any 1990, on exposa el seu concepte de la lectura de poesia i la problemàtica que representa dir-la en veu alta.
La complicitat amb el poeta encara tindrà més manifestacions. L'any 1994 Brossa va escriure l'acció teatral La deïdora i el poeta. Acció per a un recital de Núria Candela. I, poc més tard, publica un poema de títol «Núria Candela» en el llibre Passat festes (1995).
Altres recitals
[modifica]Al llarg de tota la seva trajectòria, molts altres poetes han estat objecte dels seus recitals monogràfics, en solitari o amb acompanyament. La relació es pot ampliar amb «Viure l'instant» (1993) sobre poemes de J. V. Foix, «De Maragall als nostres dies» (1981), el Rector de Vallfogona (1982), Josep Carner (1984), Joan Vinyoli (1985), aquests dos darrers amb Feliu Formosa; «Ja és hora que se sàpiga» (1988), «Sense esperança ni recança» (1989), tots dos sobre poemes de Joan Oliver; «Deu cançons per a veu i guitarra» (1993), sobre poemes de Carles Riba; Manuel de Pedrolo (1993), Marta Pessarrodona (1994), Àngel Guimerà (1995), «Llavor de cant, lluita en saó» (2007), sobre poemes de Maria Mercè Marçal; Quima Jaume (2010)…
Enregistraments sonors
[modifica]El seu treball de divulgació ha tingut una extensió en diversos enregistraments sonors. Primer fou el disc de poemes de Brossa que acompanyava l'edició de La memòria encesa (1998). Després vingueren Lluna, sal, sang i exili (2008), sobre poemes de M. Mercè Marçal, amb música de Concepció Ramió, i Núria Candela diu Joan Vinyoli (2009), amb el músic Eduard Iniesta. També participa en l'Oratori del Llibre de Sinera (2015), sobre el llibre d'Espriu i amb música de Mercè Torrents. I cal fer constar la seva participació en la pel·lícula Entreacte (1989), inspirada en la poesia visual i escènica de Brossa i dirigida per Manuel Cussó-Ferrer.
Referències
[modifica]- ↑ «La Junta de Portaveus aprova una moció de suport a la petició de Creu de Sant Jordi a Núria Candela». [Consulta: 8 octubre 2024].
- ↑ De Sagarra, Josep Maria «El cementiri dels mariners». Àncores i estrelles. Llibreria Catalònia, 1936.
- ↑ «Núria Candela, la veu dels poetes». [Consulta: 8 octubre 2024].