Onofre Vicent Escrivà d'Íxer i de Montpalau
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Onofre Vicente Escrivá de Híjar y Montpalau  1638 València |
| Mort | 18 desembre 1688 València |
| Activitat | |
| Camp de treball |
|
| Ocupació | erudit, escriptor i polític |
| Llengua | castellà |
| Obra | |
Obres destacables * Espejo político de reyes y vasallos en la vida y sucesos de Pedro IV, rey de Aragón, segundo de Valencia y Mallorca y primero de Cerdeña
| |
| Altres | |
| Títol | Comte |
| Cònjuge | Francesca Felipa de Montsoriu i Montpalau |
| Fills | Baltasar Escrivà d'Íxer i Montsoriu |
| Pares |
|
Onofre Vicent Escrivà d'Íxer i de Montpalau, II comte de l'Alcúdia (València 1638 – 1688) fou un erudit, escriptor i poeta valencià del segle xvii.
Biografia
[modifica]Destacat membre de la noblesa valenciana del Sis-cents, Onofre Vicent va ser batejat el 13 d'abril del 1638 i va morir el 18 de desembre de 1688. Era el fill primogènit de Gonçal Escrivà d'Íxer, I comte de l'Alcúdia (†1652) i d'Anna Maria Lloris i Montpalau, els quals van contraure matrimoni l'any 1634. Onofre Vicent esdevingué hereu universal del patrimoni familiar a la mort de la seua àvia paterna, Jerònima d'Íxer, l'any 1657. Alhora que II comte de l'Alcúdia, fou baró de Xaló i de Gata, i senyor de Resalany,[1][2] i des del 1665 comte consort de Xestalgar pel seu matrimoni amb Francesca Felipa de Montsoriu i Montpalau, IV comtessa de Xestalgar.[3] Es dedicà a l'estudi de la història, les matemàtiques, l'astronomia i les ciències polítiques, i fomentà a València la fundació d'acadèmies literàries.[2] L'any 1685 fundà una acadèmia històrico-literària, que tingué els seus actes solemnes al Palau Reial de València.[2] De fet, Escrivà d'Íxer fou una de les figures més característiques de la societat valenciana preil·lustrada, un humanista polièdric i amic de tertúlies que va aplegar una important biblioteca al carrer del Bisbe. Com a membre de l'estament militar del regne de València, auxilià el virrei en la persecució de bandolers i va ser elegit en diverses ocasions justícia civil i criminal; fou quatre vegades jurat de la ciutat de València, arribant-ne a jurat en cap el 1683 i el 1687.[4] Va ser succeït en els seus títols nobiliaris pel seu fill, Baltasar Escrivà d'Íxer i Montsoriu.
Obres
[modifica]En primer lloc, cal dir que va escriure en castellà, exemple clar de la castellanització de l'aristocràcia valenciana. Publicà, anònima, l'obra d'erudició vària “Clarín de la fama” (1683), i deixà inèdits un munt de manuscrits d'història, de política i de poesia.[2] De la seua obra poètica cal destacar “Fábulas de Ulises y Circe”, més diverses composicions incloses en volums col·lectius. Va escriure, a més a més, “Practica del juego de la espada”, “Espejo político de reyes y vasallos en la vida y sucesos de Pedro IV, rey de Aragón, segundo de Valencia y Mallorca y primero de Cerdeña”, un compendi d'història de la Corona d'Aragó entre els primers monarques i les conquestes d'Itàlia, i “Epítome de la Historia de Aragón”. També hom li atribueix una “Historia universal de España” i una “Genealogía de las casas de Escrivá, Monsoriu, Mompalau y Ferrer”,[1] atès que era membre o descendent de tals cases nobiliàries.[5]
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]- http://bvpb.mcu.es/es/consulta/registro.cmd?id=405490
- http://bibliotecadigital.rah.es/dgbrah/i18n/consulta/registro.cmd?id=47967 Arxivat 2017-08-01 a Wayback Machine.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, volum VI, p. 128, veure-hi l'entrada "Escrivà de Íxar y de Montpalau, Onofre Vicente". València: Editorial Prensa Valenciana, ISBN 84-87502-53-9
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Onofre Vicent Escrivà d'Íxer i de Montpalau». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Jiménez, F.J.. Gestalgar: contribución a su historia. València: Ediciones La Sirena, 2009. ISBN 978-84-92692-04-0.
- ↑ García Martínez, S. Els fonaments del País Valencià modern. València: Lavínia, 1968.
- ↑ Mas i Usó, P. (1999). Justas, Academias y Convocatorias literarias en la Valencia barroca (1591 - 1705). Teoría y práctica de una convención (Tesi de Doctorat, Universitat de València). Sovint afegia el cognom "Portugal", de parentiu llunyà, per la qual cosa s'identificava com Onofre Vicente de Íxar Portugal y Monpalau, atesa la castellanització de la noblesa valenciana i la variabilitat antroponímica, pròpia del seu temps.