No crec que se'n torne a parir un altre com ell. Tenia més poders que ningú i guanyava desafiaments increïbles d'ell sol contra tres. Fins i tot privant-lo de pegar-li de volea o de tirar-la a la llotja, no sé com s'ho apanyava que sempre se n'eixia. Fins a última hora, ningú no li va fer ni una miqueta d'ombra.[6]
»
Considerat durant molts anys l'adversari a batre, la seua etapa d'esplendor començà on acaba la de Rovellet, coincidix amb les d'Eusebio, Enric Sarasol, Fredi o Puchol i donà pas a la del següent número ú, Álvaro (el qual tingué com a principal contrincant Genovés II, fill de Paco). També fou membre de la Selecció Valenciana de Pilota, l'última volta en 2004. D'ençà va participar en escoles de tecnificació i se'l podia vore en la llotgeta de baix de qualsevol trinquet, especialment els dies que jugava el seu fill.
Francesc Cabanes i Pastor, el fill menut de la tia Carme i de Josep el Teuler,[8] va nàixer el 20 de desembre de 1954 al número 6 del carrer La Font del Genovés (l'Horta de Xàtiva): en eixe carrer i en molts altres del poble es jugava a raspall tots els diumenges de vesprada i, als huit anys, va guanyar el seu primer desafiament per cinc duros contra Màxim, un veterà local.[9] Orfe de pare als nou anys,[10] es va posar a treballar primer com a forrador de marraixes o de veremador al sud de França i d'obrer amb el seu germà Pepe i Toni Canana[11] a Montesa i, en acabant, a Benissa, on començà a jugar a trinquet en el seu temps lliure.[12]
El 1974 debutà en el Campionat Nacional d'Escala i Corda acompanyat per Carboneret II i patrocinats per Sueca; els dos anys següents, per Carcaixent i amb García de mitger, ja es proclamà campió indiscutible, per la qual cosa a partir de 1977 l'organització el va obligar a jugar «per baix», o siga, a colpejar la pilota només després que aquesta haguera botat en terra o en la paret, però mai de volea: això no li impedí quedar subcampió o tornar a guanyar les edicions del 1978 i 1979 junt amb el seu germà Pepet, de nivell inferior. L'any 1980 quedà subcampió darrere l'equip de València encapçalat per Fredi, però a l'any següent tornà a guanyar després de negar-se a acceptar les condicions imposades a causa d'unes lesions.
1982 fou el primer any des del debut en què no va ocupar cap lloc del pòdium, però com en 1983 tornà a ser campió, els tres anys següents hagué de jugar de mitger[16] -una posició estranya per a ell, que sempre feia de dauer- per a Puchol, amb el qual tornà a guanyar el títol en 1983 i 1984 i va ser subcampió en 1985. El 1986 tornà a jugar de rest amb el seu germà i quedà subcampió, com a l'any següent amb Sanchis; l'any 1989 guanyà el seu últim Nacional, de nou junt amb Pepet (sovint anunciat com a Genovés II), amb el qual encara participà en edicions següents: de fet, en 1990 es va negar a dur propaganda del patrocinador del torneig en la camiseta, però al remat va claudicar quan la Federació parlà de substituir-los per Núñez i Joaquín.
Quant al Trofeu Individual Bancaixa, des de la primera edició l'any 86 contra Sarasol -i amb l'única excepció del 87, per una lesió-, el Genovés estigué en el pòdium tots els anys fins a la seua retirada, bé com a campió o com a finalista; després de guanyar contra Fredi -campió vigent- en 1988, la resta d'edicions van ser un cara a cara entre Genovés i Sarasol, ambdós finalistes veïns del mateix poble: el Genovés guanyà els anys 89, 90 i 91 però va ser superat per Sarasol en les finals del 92,[17][18] 93 i 94, per la qual cosa en les dos últimes el seu adversari jugà de roig (fora de competició oficial, Sarasol sempre es faixava de blau contra el Genovés per respecte al seu «mestre»). A punt de retirar-se, el 9 de juliol de 1995 va disputar la seua última final individual front a un jove Álvaro amb vint-i-un anys, al qual va remuntar fins a guanyar-lo 60 a 55.[19] Aquella final fou qualificada com "la partida del segle".[20] Es retirà oficialment en 1996, considerat encara com el número 1.[21]
A banda les incipients competicions oficials, Paco Cabanes disputà les tradicionals partides del dia en tots els trinquets valencians i participà en festes d'exhibició al carrer en quasi totes les modalitats de la pilota valenciana.[22] Internacionalment, el Genovés disputà diverses partides contra jugadors bascs al jai alai de Benidorm contra Martinikorena (en 1987, la primera partida televisada per ETB des d'un frontó verd),[23][24] al frontó de Bétera amb Intxauspe (el 13 d'octubre del 91) i de nou Martinikorena (24 de novembre del mateix any) o -a porta tancada- al trinquet de Guadassuar amb Retegi I.[25] L'any 1992 jugà una partida de galotxa junt amb José María Sarasol en un carrer de Barcelona com a demostració de pilota valenciana durant els Jocs Olímpics d'Estiu de 1992, sent portador de la torxa olímpica al País Valencià.[26] També formà part de la selecció valenciana en els mundials de pilota els anys 1993 (Torneig Cinc Nacions a València), 1994 (I Campionat d'Europa a Valenciennes) i 1996 (I Mundial de Llargues a València); ja retirat, encara el tornarien a convocar per V Mundial de Pilota al Piemont i Ligúria l'any 2004 junt amb figures d'altres modalitats com Jan de Murla o Martines. En 1994, Toni Mollà publica una biografia, on el qualificà de "Déu nostre senyor en la terra".[27]
↑Otermin, Jose Mari. «Pilota basca i informació: context actual i breus apunts sobre la pilota valenciana». A: La pilota valenciana. Pràctica, ciència i codi.. València: Universitat de València, 2016, p. 323. ISBN 978-84-9133-003-5.
.jpg)
