Palau Moxó
 | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| |||||
| Dades | |||||
| Tipus | Palau  | ||||
| Característiques | |||||
| Estat d'ús | parcialment destruït | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura barroca | ||||
| Localització geogràfica | |||||
| Entitat territorial administrativa | el Gòtic (Barcelonès) | ||||
| Localització | Pl. Sant Just, 4 i Bisbe Caçador, 1 | ||||
| |||||
| Bé cultural d'interès local | |||||
| Id. IPAC | 40470 | ||||
| Id. Barcelona | 1205 | ||||
El Palau Moxó és un edifici de Barcelona catalogat com a bé cultural d'interès local.[1][2] Situat a la plaça de Sant Just, espai en origen inexistent i que s'urbanitzà a principi del segle xix quan es suprimí el fossar de l'església del mateix nom, fou la residencia familiar dels Moxó, marquesos de Sant Mori,[1] fins al 2017, quan va ser venut per a transformar-lo en habitatges de luxe.[3]
Història
[modifica]El 1769, Francesc de Graell i d'Orís-Puiggener[4][5] va heretar del seu pare Narcís de Graell i d'Anglesell[6] una propietat al carrer de la Dagueria, i en menys d'un any en va projectar la reedificació, encarregant l'obra al mestre de cases Francesc Mestres i Guitart (1726-1794), que es va comprometre a fer-la per 16.600 lliures.[7] El 1771, i per tal de poder fer-hi un jardí elevat, Graell va adquirir una part de la part posterior de la finca veïna a Teresa Maseras per 2.200 lliures.[8] Va morir el 1775 sense descendència, i el palau va passar a mans de la seva germana Josepa, casada amb Francesc Bonaventura de Moxó i Ninot,[9][8] baró de Montcortès.[5]
Ja al segle xx, Antoni de Moxó i Güell (1912-1977)[10] va esdevenir segon marquès de Sant Mori,[5] i el darrer propietari de la família va ser el seu fill Francesc d'Assís de Moxó i Alonso-Martínez,[11] desè baró de Montcortès i tercer marquès de Sant Mori. La seva germana Agnès hi va viure a les estances privades fins a la seva venda l'any 2017.[12] Com que l'Ajuntament de Barcelona no hi va exercir el seu dret de tanteig, el palau va passar a mans de l'empresari mexicà Eduardo Rallón, que l'ha transformat en habitatges de luxe.[13]
L'octubre del 2018, el mobiliari va ser subhastat a Sevilla,[12] i entre les obres hi havia un excepcional retaule del segle xvi dedicat a la Mare de Déu de l'Anunciació, que els Moxó hi havien traslladat des del castell de Montcortès, propietat de la família. Gràcies a una fotografia del 1934, se sap que ja era en un dels salons des d'abans de la Guerra Civil espanyola. Posteriorment, va ser traslladat al vestíbul de la planta noble, i era la primera obra que contemplaven els visitants del palau.[14] L'especialista en pintura gòtica Albert Velasco, conservador del Museu de Lleida, ha comprovat que el retaule (que els Moxó identificaven com del mestre de Cérvoles) és en realitat obra del pintor Joan Pau Guardiola «Joanot de Pau», amb producció documentada entre el 1500 i el 1548 a les terres de Lleida i amb la particularitat que era sordmut de naixement, tal com reflecteixen els textos de l’època localitzats a Cervera.[14]
Descripció
[modifica]
Disposa de planta baixa, entresòl, planta noble o pis principal i dos pisos més, tot cobert amb un coberta de vessants i terrat pla transitable a la banda del carrer del Bisbe Caçador.[1] L'accés principal es realitza a través de la gran portalada situada al tram central del pany inferior de la façana oberta a la plaça de Sant Just, a la dreta de la qual es disposa una altra obertura corresponent a l'accés al local comercial que fa cantonada amb el carrer del Bisbe Caçador. La portalada d'accés es configura com un arc escarser adovellat de pedra que dona pas a un vestíbul doble, cobert amb dos trams de volta de maó de pla que s'obre al gran pati descobert.[1]
Les estances del palau s'organitzen al voltant d'un pati descobert, que és un dels elements més emblemàtics i funciona com a vertebrador de la planta baixa, on es troben les antigues cavallerisses, cobertes amb voltes de maó, i on encara es conserva un arc adovellat de pedra tapiat, que molt probablement hauria format part de l'organització i compartimentació de la planta baixa del Palau Caçador medieval.[1]
L'escala noble de tres trams és un dels millors exemples d'escala barroca coberta de la ciutat. A diferència de solucions similars de cronologies anteriors, l'escala queda totalment protegida de les inclemències del temps gràcies a uns trams de volta d'aresta rampant que es recolzen sobre de columnes d'ordre toscà. L'escala mena al pis principal o planta noble, el qual obre algunes dependències al pati a través d'una galeria d'arcs de mig punt amb columnes d'ordre toscà, desenvolupada en tres de les seves façanes.[1] Hi ha ornisa en voladís que separa la planta noble respecte de la resta de pisos (primer i segon), els quals s'obren al pati a través de finestres i ulls de bou.[1]
Dins de la planta noble, hi ha un vestíbul que organitza l'accés d'una banda, cap a la biblioteca, un pati elevat i un saló, emplaçats cap a la banda del carrer del Bisbe Caçador i d'altra a les estances organitzades al voltant del pati descobert i obertes a la façana de la plaça de sant Just.[1]
La biblioteca va ser construïda al segle xix, a l'espai on hi havia originàriament la cuina. Es tracta d'una sala de planta rectangular, obert al pati elevat i presidida per una xemeneia de marbre blanc amb l'escut de la família, amb un llenç on es representa sant Ignasi de Loiola (que es diu que hi va fer un miracle) i l'escut de Navarra.[1]
El saló Sant Mori és el gran saló de la casa, amb uns 73 m² de superfície i cobert amb un magnífic sostre de pintat de temàtica al·legòrica que diuen, va ser un regal de boda. El sostre va ser construït molt probablement al segle xviii, tal com es desprèn de la seva decoració respectant els ulls de bou que s'obren a la façana de la plaça. Es tracta d'un cel ras emmarcat per unes motllures on es representa una rosassa central on es disposa el plafó del qual penja una aranya de cristall de Baccarat que es completa amb altres adossades a les parets. A la zona de les escòcies del sostre es representen nombroses escenes al·legòriques que representen el zodíac, les arts i les estacions de l'any. Destaca d'aquest saló el piano de cua Érard de París i una consola de fusta daurada amb mirall.[1] Aquest espai tenia les parets tapissades amb seda amb motius florals, portada de les Filipines, però que a conseqüència del seu mal estat i la impossibilitat de poder reemplaçar les parts danyades amb la mateixa tela, es va substituir a la darrera intervenció a l'edifici.[1]
El saló Montcortés és l'espai contigu al saló Sant Mori. Es tracta d'una estança rectangular oberta a la plaça de Sant Just amb grans finestrals que donen a balcons. Les parets estan decorades amb sanefes de motius vegetals i motllurats daurats dels quals pengen garlandes. Aquest programa decoratiu es complementa amb el sostre que reprodueix els mateixos motius ornamentals. La sala es troba presidida per una llar de foc de marbre i conserva bona part del mobiliari original com llums, mobles i gerros orientals.[1]
Al costat del saló es troba l'estança destinada a dormitori noble de la casa. Es tracta d'un espai doble, ja que una estructura de fusta daurada divideix l'estança en dos parts, tot creant una mena d'avantcambra on s'obre la capella en un lateral i el dormitori pròpiament dit, on es troba el llit de fusta pintada de blanc i coronada per un dosseret. A sengles costats del llit hi havia dues portes amb fusteries daurades que donen accés als antics vestidors de la cambra.[1] El menjador o saló Rocabertí era el menjador familiar dels Moxó, reformat molt probablement al segle xix, tal com es dedueix de la tipologia de la galeria amb arcuacions i mitges columnes adossades oberta al pati descobert de la finca. Cal destacar la llar de foc de fusta i marbre, amb unes pilastres corínties de fust estriat, de clara inspiració neoclassicista. La sala està coberta amb un sostre de fusta motllurat i daurat del qual en pengen unes aranyes de cristall. Les parets estan decorades amb nombrosos quadres, entre els quals destaca una pintura italiana del segle xvi. Al centre de l'estança es disposa una taula de fusta d'erable d'inspiració anglesa amb cadires a joc.[1]
La finca té, com moltes de les grans cases barroques, d'un pati a nivell de primer pis al que s'obren algunes de les estances. En aquest cas, la façana que no disposa d'obertures al nivell inferior, presenta una decoració amb esgrafiats que reprodueixen unes arcuacions amb columnes d'ordre corinti i al centre dels quals (a la llum de l'arc) es disposen uns elements decoratius amb marcs florals que envolten uns caps femenins i masculins que es combinen de front i perfil.[1]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 «Palau Moxó». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ «Palau Moxó». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «Palau Moxó». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- ↑ «Francesc de GRAELL y de PUIGGENER». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 «Palau Moxó». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- ↑ «Narciso de GRAELL y ANGLESELL». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ Vallugera Fuster, 2002, p. 132-135, 142.
- ↑ 8,0 8,1 Vallugera Fuster, 2002, p. 138.
- ↑ «Francisco Buenaventura de MOIXO y NINOT». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ «Antoni de MOXO y GÜELL». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ «Francesc de Asis de MOXO y ALONSO-MARTINEZ». geneanet. Martín Rodríguez.
- ↑ 12,0 12,1 «El Palau Moxó per dins, com mai més el podràs veure». betevé, 27-03-2020.
- ↑ Cárcel, Àlex (text); Pérez, Juan María (fotos) «El transformado Palau Moxó». La Vanguardia, 25-12-2022.
- ↑ 14,0 14,1 Montañés, José Ángel «El pintor sordmut de l'excepcional retaule dels Moxó. Una obra del segle XVI, entre els mobles que han sortit del palau barroc després de la seva venda». El País, 18-06-2017.
Bibliografia
[modifica]- Vallugera Fuster, Anna. «La Casa Moxó: Estudi del procés constructiu i del programa pictòric (1770-1815)». A: Cicles pictòrics i arquitectura obliqua al set-cents. Barcelona i la Mediterrània. Edicions de la Universitat de Barcelona, 2022, p. 129-151. ISBN 978-84-9168-870-9.
Enllaços externs
[modifica]
- «Palau Moxó». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
- «El Palau Moxó per dins, com mai més el podràs veure». betevé, 27-03-2020.
- «Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Palau Moxó». UPCommons.