Paul Virilio

Paul Virilio

Biografia
Naixement	(fr) Paul Charles Viriglio 4 gener 1932 8è districte de París (França)
Mort	10 setembre 2018 (86 anys) Rueil-Malmaison (França)
Causa de mort	malaltia cardiovascular
Formació	Universitat de París École nationale supérieure des arts appliqués et des métiers d'art
Activitat
Camp de treball	Urbanisme, arquitectura, sociology of housing (en) , filosofia i periodisme d'opinió
Ocupació	filòsof, comissari d'exposicions, pintor, periodista d'opinió, crític, professor d'universitat, teòric, teòric de l'art, arquitecte, escriptor, fotògraf, urbanista, sociòleg, teòric urbà
Ocupador	European Graduate School École Spéciale d'Architecture
Professors	Raymond Aron, Vladimir Jankélévitch i Maurice Merleau-Ponty
Alumnes	Jean Nouvel, Hala Wardé i Franklin Azzi
Obra
Localització dels arxius	Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine [ 802VIR/1 - 802VIR/95]
Premis
(2009)  Prix Nomad’s (fr)

Paul Virilio (París, 4 de gener de 1932 - 10 de setembre de 2018) va ser un teòric cultural i urbanista conegut pels seus escrits sobre la tecnologia i com aquesta ha estat desenvolupada en relació amb la velocitat i el poder, amb referències a l'arquitectura, les arts, la ciutat i l'exèrcit.

Biografia

Virilio era fill de pare comunista italià i mare catòlica bretona. La Segona Guerra Mundial el va marcar profundament, atès que la ciutat de Nantes va ser objectiu de la guerra llampec nazi, presa com a port de la marina alemanya i bombardejada després per avions britànics i estatunidencs. Així, «la guerra va ser la meva universitat». Després de formar-se a l'École des Métiers d'Art, Virilio es va especialitzar en el treball en vitralls i va treballar al costat de Henri Matisse en esglésies de París. Després de ser reclutat per l'Exèrcit francès durant la guerra d'Independència d'Algèria, Virilio va estudiar fenomenologia amb Maurici Merleau-Ponty a La Sorbona.

El 1958, Virilio va dur a terme una investigació fenomenològica de l'organització militar. Es va interessar especialment pel Mur Atlàntic, els 15.000 búnquers construïts per l'organització Todt durant la Segona Guerra Mundial al llarg de la costa nord francesa, dissenyada per repel·lir un eventual assalt dels aliats.

El 1963 va començar a col·laborar amb l'arquitecte Claude Parent i va formar el grup Architecture Principe. Entre el reduït grup de participants es trobaven els arquitectes François Seigneur i Jean Nouvel.

Després de participar en la revolta de Maig del 1968, Virilio va ser nomenat professor pels estudiants de l'École Speciale d'Architecture. El 1973 es va convertir en cap d'estudis. Aquell mateix any, Virilio va començar a dirigir la revista L'Espace Critique. El 1975 va coorganitzar l'exhibició Bunker d'Archeologie al Museu d'Arts Decoratives de París, una col·lecció de textos i imatges relatives a la Muralla de l'Atlàntic. Des d'aquella època els seus treballs foren àmpliament publicats, traduïts i antologitzats.

El 1998 es va retirar de l'ensenyament i únicament dictà seminaris. Els seus últims projectes inclouen el treball amb grups de persones sense llar de París i la construcció del primer Museu de l'Accident.

Pensament

El «model de guerra»

Virilio va desenvolupar el que anomenà el «model de guerra» de la ciutat moderna i la societat humana en general, i és l'inventor del terme «dromologia», que significa la lògica de velocitat que és la fundació de la societat tecnològica i comporta que els projectes militars i tecnològics guien la història.

Al llarg dels seus llibres, les discussions polítiques i teològiques de l'anarquisme, el pacifisme i el catolicisme reapareixen com influències centrals del seu enfocament. El seu treball ha estat comparat amb el de Marshall McLuhan, Jean Baudrillard, Gilles Deleuze, Félix Guattari i Jean-Francois Lyotard, malgrat que moltes d'aquestes associacions són problemàtiques.

Conceptes clau

L'accident integral

Virilio creu que la tecnologia no pot existir sense la possibilitat d'accidents. Per exemple, la invenció de la locomotora contenia també la invenció del descarrilament. Veu l'accident com un creixement més aviat negatiu del positivisme social i el progrés científic. Creu que el creixement de la tecnologia, com la televisió, ens separa directament dels esdeveniments de l'espai real i en temps real. Perdem la saviesa de la visió del nostre horitzó immediat i complex substituït per l'horitzó indirecte del nostre entorn dissimulat.

Des d'aquest angle, l'accident pot ser mental descrit com una espècie de «meteorit fractal» l'impacte del qual es prepara en la foscor propícia, un paisatge d'esdeveniments que oculten col·lisions futures. Aristòtil va afirmar que «no hi ha ciència de l'accident», però Virilio no hi està d'acord, assenyalant la creixent credibilitat dels simuladors dissenyats per a escapar de l'accident, argumentant que és una indústria que neix de la unió profana de la ciència i el complex militar-industrial posterior a la Segona Guerra Mundial.

En l'huracà Katrina i els desastrosos esdeveniments que el van seguir, veié un bon exemple del seu concepte d'accident integral, que el va situar als ulls del món en un sol nexe de temps i lloc.

Temps cronoscòpic

Virilio anomena «temps cronoscòpic» el temps propi de les tecnologies de la informació i la comunicació: pasem d'un temps històric a un temps instantani basat en l'actualitat, que es valora en relació amb allò subexposat, exposat i sobrexposat a les pantalles, i on l'experiència de l'«en temps real» s'imposa a la mateixa idea d'experiència, és a dir, a la memòria, fins a arribar a la sensació d'irrealitat permanent. En conseqüència, les noves tecnologies no ens han alliberat del temps productiu, sinó que ens mantenen més ocupats.

Dromologia

La Dromologia, «ciència (o lògica) de la velocitat», és important quan es considera l'estructura de la societat en relació a la guerra. «Qualsevol que controli el territori el posseeix. La possessió del territori no és primordialment un assumpte de lleis i contractes, sinó, primer i principalment, un assumpte de moviment i circulació».

Logística de la percepció

Durant la guerra contemporània la logística no només implica el moviment de personal, tancs, combustible i altres, també implica el moviment d'imatges, tant des del camp de batalla com cap a ell. Virilio s'estén sobre la creació de la cadena CNN i el concepte de «rastrejador de notícies». El rastrejador captura imatges que envia a la CNN, la qual després les ha de transmetre al públic. Aquest moviment d'imatges pot començar un conflicte (l'autor fa servir l'exemple de l'escàndol que va genera les imatges de la brutal agressió policial a Rodney King). La logística de la percepció també es relaciona amb la transmissió televisiva de maniobres militars i les imatges de conflicte que són vistes no només pels televidents a casa sinó també pel personal militar involucrat en el conflicte. El «camp de batalla» també existeix com a «camp de percepció».

Guerra de moviment

Per a Virilio, la transició del feudalisme al capitalisme va ser conduïda primerament no per polítiques i tecnologies de producció de riquesa sinó per mecanismes de guerra. Argumenta que la ciutat feudal, tradicionalment fortificada, va desaparèixer a causa de la creixent sofisticació de les armes i les possibilitats bèl·liques. Per a Virilio, el concepte de «guerra de setge» es va convertir en una «guerra de moviment». A Vitesse et Politique: essai de dromologie, argumenta que «la Història progressa a la velocitat dels seus avenços armamentístics».

«

La velocitat de la llum no transforma merament el món. Es converteix en el món. La globalització és la velocitat de la llum. La velocitat és l'espai del vehicle.

»

Bibliografia

• Le pourrissement des sociétés, collectif, Union générale d'éditions, 1975
• Bunker Archéologie. étude sur l'espace militaire européen de la Seconde Guerre mondiale,  éd. CCI, 1975. Rééd. Galilée, 2008.
• Essai sur l'insécurité du territoire : essai sur la géopolitique contemporaine,  éd. Stock, 1976, réédité en 1993 aux éditions Galilée
• Vitesse et Politique : essai de dromologie,  éd. Galilée, 1977.
• Nomades et vagabonds, collectif, Union générale d'éditions 1977.
• Défense populaire et luttes écologiques,  éd. Galilée, 1978.
• Esthétique de la disparition, Paris: Balland 1980.
• Accident catastrophe, collectif, avec Jean Baudrillard et Georges Sebbag, Aubier, 1982.
• La crise des dimensions : la représentation de l'espace et la notion de dimension, École spéciale d'architecture, 1983.
• « Logistique de la perception », Cahiers du Cinéma,  éd. de l'Étoile, 1984.
• L'espace critique : essai sur l'urbanisme et les nouvelles technologies,  éd. Christian Bourgois, 1984.
• L'Horizon négatif : essai de dromoscopie,  éd. Galilée, 1984.
• « L'inertie polaire », Reinhard Mucha : Glabeck : Musée national d'art moderne, Éditions du Centre Pompidou, 1986.
• La Machine de vision : essai sur les nouvelles techniques de représentation,  éd. Galilée, 1988.
• De l'instabilité, collectif, Centre national des arts plastiques, 1989.
• L'Inertie polaire : essai sur le contrôle d'environnement,  éd. Christian Bourgois, 1990.
• L'Écran du désert : chroniques de guerre,  éd. Galilée, 1991.
• Guerre et cinéma 1. Logique de la perception., Cahiers du cinéma, 1991.
• L'Art du moteur,  éd. Galilée, 1993.
• La vitesse de libération,  éd. Galilée, 1995.
• Architecture principe : 1966 et 1996, avec Claude Parent, les  éd. de l'Imprimeur, 1996.
• Un paysage d'événements,  éd. Galilée, 1996.
• Cybermonde, la politique du pire : entretien avec Philippe Petit, les  éd. Textuel, 1996.
• Voyage d'hiver : entretiens,  éd. Parenthèses, 1997.
• La Bombe informatique : essai sur les conséquences du développement de l'informatique,  éd. Galilée, 1998.
• Portraits. Réel/Virtuel, collectif, avec Catherine Ikam, Louis Fléri, Jean-Paul Vargier, Maison Européenne de la Photographie, 1999.
• Klasen : études d'impact, Expressions contemporaines, 1999.
• Stratégie de la déception : à partir du conflit au Kosovo, réflexion sur la stratégie militaire du contrôle et de désinformation tous azimuts,  éd. Galilée, 2000.
• La procédure silence,  éd. Galilée, 2000.
• Ce qui arrive, Paris: Galilée 2002.
• Discours sur l'horreur de l'art, entretiens avec Enrico Baj, Atelier de création libertaire, 2003.
• Ville panique : Ailleurs commence ici,  éd. Galilée, 2003, (ISBN 271860591X)
• L'Art à perte de vue,  éd. Galilée, 2005.
• L'accident originel,  éd. Galilée, 2005.
• L'Université du Désastre,  éd. Galilée, 2007.
• Le Futurisme de l'instant : stop-eject,  éd. Galilée, 2009.
• Terre natale : ailleurs commence ici, collectif, Actes sud, 2009
• « Accident de tempo » in Regards sur la crise. Réflexions pour comprendre la crise… et en sortir, ouvrage collectif dirigé par Antoine Mercier avec Alain Badiou, Miguel Benasayag, Rémi Brague, Dany-Robert Dufour, Alain Finkielkraut, Élisabeth de Fontenay…, Paris, Éditions Hermann, 2010.
• Le Grand Accélérateur,  éd. Galilée, 2010.
• L'administration de la peur, entretien avec Bertrand Richard,  éd. Textuel, 2010.
• Regards sur le sport, collectif, dirigé par Benjamin Pichery et François L'Yvonnet, Le Pommier/INSEP 2010, 256 p. (ISBN 9782746504844)
• La pensée exposée : textes et entretiens pour la Fondation Cartier pour l'art contemporain, Actes Sud, 2012.
• Le littoral, la dernière frontière, entretien avec Jean-Louis Violeau, Sens & Tonka, 2013.

Sobre l'autor

• Armitage, John, ed. Paul Virilio: From Modernism to Hypermodernism and Beyond. London: Sage, 2000.
• Redhead, Steve. Paul Virilio: Theorist for an Accelerated Culture. Edinburgh: Edinburgh University Press, 2004.
• Albarenga, Miguel- "La sociedad contemporánea en la óptica de Bauman y Virilio", Monografía, Montevideo, Facultad de Humanidades y Ciencias de la Educación, Psicosociología de las Instituciones, 2011.