Polisporangiòfits
Polysporangiophytes  | |
|---|---|
 Reconstrucció d'un Aglaophyton | |
| Període | |
Ordovicià Tardà - Recent
| |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Cap valor | Polysporangiophytes Kenrick & Crane (1997) |
| Divisions | |
.svg){kind=icon}
Els polisporangiòfits (Polysporangiophyta) són les plantes que van aparèixer a l'Ordovicià final i que encara existeixen actualment. Dos dels més coneguts dels polisporangiòfits són Cooksonia i Aglaophyton. Aquestes plantes es caracteritzen pels esporangis posats dalt de tiges ramificades que contenen les espores. Són plantes vasculars. Per exemple Cooksonia està datada de fa 425 milions d'anys i vivia al període Silurià.
Els primers polisporangiòfits no tenien ni fulles ni flors i les arrels eren uns filaments molt fins.
Característiques
[modifica]Reproducció
[modifica]Aquestes plantes es caracteritzen fonamentalment pels seus esporangis a la part de dalt de les tiges dels esporòfits ramificats, tant en diversos clades els esporangis es desenvolupen sobre les tiges (en el cas dels Psilophytes), en la cara abaxial de les fulles (en el cas dels filicinats), o bé sobre tiges especials, els anomenats esporangiòfors (cas dels equisetínids). Aquesta estructura de forma arrodonida conté les espores. En els polisporangiòfits, contràriament al que passa en els briòfits, antocerots i marchantiòfits, la fase esporofítica diploide domina sobre la fase gametòfita haploide. L'esporòfit esdevé independent del gametòfit i ramificat.
Via vegetativa
[modifica]Aquestes plantes estan vascularitzades (tenen vasos conductors) i van ser les primeres a existir sobre la terra ferma: el seu desenvolupament va alentir l'erosió i afavorí la formació de sediment i la pedogènesi (formació de sòl).[1] També tenen a través de la sinapomorfia traqueides (cèl·lules rígides mortes) i la lignina. Els cloroplasts són generalment nombrosos per cada cèl·lula i els flagels dels anterozoides són nombrosos en el cas dels Psilophytes) o només dos en els Lycopodiales i Selaginellales). L'esporòfit té tiges fulles i rels excepte en el case dels psilofitints (els més basals) que no tenen rels. Hi ha un sistema conductor en tots els polisporangiòfits actuals, amb floema i xilema.
Fòssils
[modifica]Dos dels polisporangiòfits més coneguts del Silurià són Cooksonia i Aglaophyton. Els riniòfits de més de 400 milions d'anys són els grups més antics de plantes conegudes i els primers fòssils de plantes vasculars coneguts. Els primers polisporangiòfits no tenien ni fulles ni flors. Cap fòssil trobat presenta rels. La planta s'unia al sòl per filaments radicals molt fins.
Filogènia i evolució
[modifica]Els polisporangiòfits s'ubiquen en les filogènies actuals dins el grup-germà dels Bryophyta dins dels Stomatophyta. Es divideixen en dos grups: Lycophyta, amb el licopodi o el gran Lepidodendron, i els megafilòfits, que contenen les falgueres, les gimnospermes i les angiospermes.
Filogènia
[modifica]Els polysporangiòfits presenten les següents relacions filogenètiques:[2]
| Embryophyta |
| ||||||||||||||||||
Referències
[modifica]- ↑ De Boeck Supérieur. Comprendre l'évolution : 150 ans après Darwin, 2009.
- ↑ Alan R. Hemsley & Imogen Poole, 2004. The Evolution of Plant Physiology. The Linnean Society of London.
- G. Lecointre i H. Le Guyader, 2001.Classification phylogénétique du vivant, 3e édition, éd. Belin ISBN 2-7011-4273-3
- Gérard Cusset, 1997. Botanique Les embryophytes, éd. Masson ISBN 2-225-85244-8
- S.Meyer, C.Reeb, R.Bosdeveix, éd. Maloine, 2008. Botanique Biologie et physiologie végétales 2e édition, ISBN 978-2-224-03020-9