Quiosc de Canaletes
 | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Dades | |||
| Tipus | Quiosc  | ||
| Arquitecte | Antoni Rovira i Trias (1878) Pere Falqués i Urpí (1890) Josep Goday i Casals (1908) | ||
| Construcció | 1878 | ||
| Data de dissolució o abolició | 1951 | ||
| Característiques | |||
| Estat d'ús | enderrocat o destruït | ||
| Localització geogràfica | |||
| Entitat territorial administrativa | Barcelona, el Gòtic (Barcelonès) i el Raval (Barcelonès) | ||
| Localització | la Rambla | ||
El quiosc de Canaletes va ser un establiment popular de begudes situat a la part superior de la Rambla de Canaletes, a prop de la plaça de Catalunya, a Barcelona. Construït el 1878 i remodelat en diverses ocasions, va ser enderrocat el 1951.
Història
[modifica]El responsable del projecte original fou Antoni Rovira i Trias, director d'Edificacions i Ornamentació de l'Ajuntament de Barcelona, càrrec des del qual va impulsar el desenvolupament i millora del mobiliari urbà de la ciutat, un àmbit fins aleshores no desenvolupat i que començava a despuntar gràcies a l'exemple de ciutats europees com París. Rovira va ser el primer en posar un afany especial a unir estètica i funcionalitat per a aquest tipus d'ornaments urbans; fins a l'any de la seva mort, el 1889, va ser el responsable d'una gran quantitat de productes instal·lats en la via pública.[1] Entre ells, el 1875 va dissenyar una taula de ferro i palastre per a la venda de flors a la Rambla, ubicació on dos anys més tard va projectar un quiosc de fusta per a begudes, construït el 1877.[1]
.jpg)
El propietari del quiosc era Fèlix Pons, que regentava des de 1860 una barraca de refrescos en el Pla de la Boqueria, al tram central de la Rambla, i que va traslladar el negoci més amunt, al tram inicial de la Rambla tocant amb la plaça de Catalunya.[2]
Aquest primer quiosc de fusta va ser substituït el 1890 per un altre dissenyat per Pere Falqués, successor de Rovira com a director d'Edificacions i Ornamentació.[3] Un any abans, Falqués havia instal·lat al costat del quiosc la famosa font de Canaletes, que amb el temps es va convertir en una icona de la ciutat.[4]
.jpeg)
El quiosc va cobrar fama en el transcurs del canvi de segle, i entre el 1901 i el 1916 va tenir el seu període de màxima esplendor, en una etapa regentada per Esteve Sala, futur president del Futbol Club Barcelona.[2] En aquella època el lloc començava a ser freqüentat pels seguidors del Barça, com passa avui dia amb les celebracions a la font de Canaletas, de manera que la gran afluència de públic va comportar l'èxit comercial del quiosc.[5] El 1908 el quiosc va ser novament remodelat i ampliat, amb un projecte en estil modernista de Josep Goday.[2] Més endavant, va patir una nova remodelació en estil noucentista, a càrrec d'Antoni Utrillo.[2]
El quiosc va ser enderrocat el 1951 per ordre de l'alcalde Antoni Maria Simarro, amb l'excusa de convertir la Rambla en una via ràpida, projecte que no es va arribar a fer, encara que la principal raó va ser la vinculació del lloc amb els seguidors del Barça i, per extensió, amb el catalanisme.[6]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 AA.VV. 2006, p. 187.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 AA.VV. 2006, p. 231.
- ↑ AA.VV., 2006, p. 187.
- ↑ Lecea et al., 2009, p. 190.
- ↑ «Kiosco de Canaletes, 1885-1951, a la Barcelona d'abans, d'avui i de sempre...10-05-2015...!!!», 10-05-2015. Arxivat de l'original el 11 d'abril de 2016. [Consulta: 26 març 2016].
- ↑ «El quiosc de Canaletes (IV). (1939-1951)» (en catalán), 30-03-2013. [Consulta: 26 març 2016].
Bibliografia
[modifica]- AA.VV.. Enciclopèdia de Barcelona 1. 22@ / Ciutat Meridiana. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, 2006. ISBN 84-412-1395-X.
- AA.VV.. Enciclopèdia de Barcelona 3. Gràcia / Petritxol. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, 2006. ISBN 84-412-1397-6.
- Lecea, Ignasi de; Fabre; Grandas; Huertas; Remesar. Art públic de Barcelona. Barcelona: Ayuntamiento de Barcelona y Àmbit Serveis Editorials, 2009. ISBN 978-84-96645-08-0.