Resistència grega
La resistència grega (en grec Εθνική Αντίσταση, resistència nacional) a l'ocupació del país per part de les tropes de l'Eix durant la Segona Guerra Mundial va començar aproximadament amb la derrota de Grècia a mans d'Itàlia i Alemanya l'abril de 1941 amb l'operació Marita, i va durar fins a la retirada de les tropes alemanyes i búlgares l'octubre de 1944. Va donar pas a un tensa convivència entre les diferents faccions, la qual va desembocar en la Guerra civil grega.
Organitzacionns
[modifica]
Van sorgir diferents bandes armades i organitzacions contràries a l'ocupació en territori grec.[1] La més important d'aquestes, controlada pel Partit Comunista Grec, va ser el Front d'Alliberament Nacional, amb la seva facció armada, ELAS.[1] El seguien en importància la Lliga Grega Republicana Nacional, controlada pel general Napoléon Zérvas, i l'Alliberament Nacional i Social, del coronel Dimítrios Psarrós.[1] També van existir altres organitzacions i bandes armades menors.[1] L'EAM es va distingir de les altres per ser l'única amb implantació en tot el territori grec, mentre que les altres tenien caràcter regional.[1]
Tots els principals grups de resistència eren republicans, els monàrquics no comptaven amb agrupacions equivalents a EAM o EDES.[2]
Història
[modifica]
La resistència es va començar a organitzar principalment a les zones muntanyoses la tardor de 1941.[2] El setembre es va formar l'EAM sota la direcció del KKE però amb important participació dels republicans i de l'oposició a la dictadura del general Ioannis Metaxàs.[2] L'estiu de 1942 va començar a actuar l'ELAS.[2] També el setembre de 1941 es va organitzar l'EDES.[2] En canvi, l'EKKA no va prendre forma fins a començaments de 1943.[2]
Els grups de resistència van cooperar amb els britànics per entorpir l'aprovisionament de l'Eix al nord d'Àfrica la tardor de 1942, amb la famosa voladura del viaducte de Gorgopótamos;[3] tanmateix, estaven dividits i només coincidien en l'opinió que el monarca exiliat no havia de tornar al país si no es decidia així en un plebiscit.[3]
L'octubre de 1943, l'ELAS s'havia reforçat notablement gràcies a l'armament italià requisat després de la rendició italiana. Tot tement un imminent desembarcament britànic que restaurés la monarquia i el règim d'entreguerres, l'ELAS va llançar un atac contra les guerrilles rivals per aconseguir el control del territori abans de la suposada arribada dels aliats.[4] Aquests combats es van convertir en la primera fase de la guerra civil grega que va durar fins al 1949.[4] Encara que l'ELAS va aconseguir eliminar les bandes armades menors, no va aconseguir eliminar l'EDES.[4]
Com que no hi va haver desembarcament aliat, els britànics van aconseguir que les diverses organitzacions signessin un armistici el febrer de 1944.[4]
Notes i referències
[modifica]Bibliografia
[modifica]
- Jelavich, Barbara. History of the Balkans. Twentieth century (en anglès). Cambridge University Press, 1999, p. 476. ISBN 0521274591.
- Stavrianos, L. S. The Greek National Liberation Front (EAM): A Study in Resistance Organization and Administration (en anglès). 24, 1952, p. 42-55.