Vés al contingut

Ricard Bofill i Leví

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaRicard Bofill i Leví
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Ricardo Bofill Leví Modifica el valor a Wikidata
5 desembre 1939 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort14 gener 2022 Modifica el valor a Wikidata (82 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCOVID-19 Modifica el valor a Wikidata
FormacióLiceu Francès de Barcelona (valor desconegut–valor desconegut)
Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (1957–valor desconegut)
Universitat de Ginebra Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballArquitectura postmoderna i urbanisme Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Barcelona
Casablanca
Pequín
Tòquio
Sant Petersburg
Praga
Salern
Estocolm
París
Metz
Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióarquitecte, escriptor, director de cinema, urbanista, dissenyador de mobles Modifica el valor a Wikidata
MovimentArquitectura postmoderna i postmodernitat Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
CònjugeSerena Vergano Modifica el valor a Wikidata
ParellaMarta de Vilallonga
Annabelle d'Huart
Serena Vergano
Loulou de la Falaise Modifica el valor a Wikidata
FillsPablo Bofill
 () Annabelle d'Huart
Ricard Emili Bofill
 () Serena Vergano Modifica el valor a Wikidata
PareEmili Bofill i Benessat Modifica el valor a Wikidata
GermansAnna Bofill i Levi Modifica el valor a Wikidata
ParentsJosep Maria Bofill i Pichot, avi patern Modifica el valor a Wikidata
Premis

Lloc webricardobofill.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0091472 TMDB.org: 1061854 Modifica el valor a Wikidata

Ricard Bofill i Leví[1] (Barcelona, 5 de desembre de 193914 de gener de 2022)[2][3] fou un arquitecte i urbanista català,[4] de reconeguda fama mundial. Va ser un dels principals impulsors de l’arquitectura catalana de la segona meitat del segle xx i és considerat com un dels màxims representants de l'estil postmodern de l'arquitectura contemporània.[5] És germà de l'arquitecta Anna Bofill.

Biografia

[modifica]
Les quatre barres de la senyera catalana, circa 2010, Hotel W Barcelona, Plaça de la Rosa del Vents 1, Barcelona. La Senyera Reial fou la senyera privativa i històrica dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona; és la translació vexil·lològica del Senyal Reial, altrament dit senyal dels Quatre Pals

Fill de Maria Levi i Emili Bofill i Benessat, va néixer a Barcelona i va estudiar a l'Escola Virtèlia.[6]

Abans de dedicar-se exclusivament a l’arquitectura, fou un membre destacat del moviment de renovació cinematogràfica de l'Escola de Barcelona.[7] Va participar en el primer film de Vicente Aranda, Brillante porvenir, i, com a director, en el curt Circles (1966).[7] Posteriorment va dirigir Esquizo (1970), que presentà com a “assaig fílmic” entorn de la frontera entre creativitat i follia i que signà el Taller d’Arquitectura fundat per ell.[7]

Format a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, d'on va ser expulsat el 1957 per les seves activitats polítiques (era membre del PSUC). A continuació, va marxar a Suïssa i va prosseguir els seus estudis a la Universitat de Ginebra. El 1961 va crear el Taller d'Arquitectura, amb un equip d’arquitectes, dissenyadors i intel·lectuals, com l'escriptor J. A. Goytisolo i el filòsof Xavier Rubert de Ventós, que va influir en la renovació de l’arquitectura i l’urbanisme els anys seixanta.[7] Amb aquest equip de professionals Bofill va abordar projectes de diferent naturalesa en diverses parts del món, adaptant-los a les realitats culturals locals.

Els seus primers projectes uneixen una originalitat no exempta d’efectisme amb la valoració expressionista dels elements constructius i serials, aspectes que posteriorment incorporà a una concepció basada en el classicisme.[7] Entre les seves primeres obres arquitectòniques destaquen El Xanadú (Calp, 1968), El Castell (Sitges, 1969) i la Muralla Roja (Calp, 1972-74).[7] El Barri Gaudí (Reus, 1969-70) i el projecte de La ciutat en l'espai (Madrid, 1969) constitueixen un primer intent de revisió del concepte racionalista del bloc d’habitatges, intent que va anar actualitzant posteriorment.[7]

Bofill és un dels màxims representants de l'estil postmodern de l'arquitectura contemporània. En els seus dissenys manté les línies clares de l'estil modern, però abandona les formes fredes que caracteritzen altres tendències modernes. Això ho aconsegueix incorporant als seus edificis elements clàssics, com arcs o columnes, que a l'observador li resulten familiars i comprensibles. Bofill és autor d'una extensa obra teòrica, i entre els seus llibres destaquen Espai i vida, La ciutat de l'arquitecte i El dibuix de la ciutat.[7]

Reconeixements

[modifica]

Bofill va rebre nombrosos premis i reconeixements: el 1963 va rebre el premi FAD de disseny i, el 1964, el premi ADI-FAD d’arquitectura. El 1980 va rebre el premi Ciutat de Barcelona per la reconversió d’una fàbrica de ciment en estudi d’arquitectura. El 1985 va ser triat membre honorari de l'Institut Americà d'Arquitectes.[7] L'any 1993 va rebre la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya.[7] És Doctor Honoris Causa per la Universitat de Metz, França (1995), membre honorari de l'American Institute of Architects (AIA) (1985), Oficial de l'Orde de les Arts o les Lletres (Ministeri de Cultura, França, 1988) i Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona (2021). Fou membre del jurat del Premi Internacional Catalunya.[8]

Obres representatives

[modifica]

Galeria

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Alcalde, Carmen «Ricard Bofill». Identitats. TV3, 01-05-1985. Arxivat de l'original el 2013-10-22 [Consulta: 8 abril 2013].
  2. «S'ha mort Ricardo Bofill, un dels grans arquitectes contemporanis». VilaWeb, 14-01-2022. Arxivat de l'original el 2022-01-14. [Consulta: 14 gener 2022].
  3. «Mor als 82 anys Ricardo Bofill, el "nòmada" de l'arquitectura catalana». Ara, 14-01-2022. Arxivat de l'original el 2022-01-14. [Consulta: 14 gener 2022].
  4. Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.65. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 18 novembre 2014]. 
  5. 5,0 5,1 5,2 Palmer, Jordi. «Mor Ricard Bofill, l’arquitecte de l’Hotel Vela i el TNC». El Nacional, 14-11-2022. Arxivat de l'original el 2022-01-14. [Consulta: 14 gener 2022].
  6. Rom, Mireia. «El ‘top ten' de les escoles de l'elit política i econòmica catalana». Crític. Arxivat de l'original el 2016-08-29. [Consulta: 21 agost 2016].
  7. 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 7,12 7,13 7,14 7,15 7,16 7,17 7,18 7,19 7,20 7,21 7,22 7,23 «Ricard Bofill i Leví». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. «Jurat». Arxivat de l'original el 2022-03-09. [Consulta: 26 febrer 2022].

Enllaços externs

[modifica]